Estic enamorat dels cinemes Arinco de Palamós. Són tres sales i en total hi caben vuit- centes vint-i-cinc persones. Aquesta setmana s’hi ha pogut gaudir de Godzilla vs. Kong, Nomadland, Raya i l’últim drac, L’agent talp, Tom i Jerry, Un efecto óptico i també dos enregistraments operístics. La història recent dels Arinco és, com tantes altres de tantes altres sales de cinema, una història discontínua de resistència. El novembre del 2017 va tancar les portes d’imprevist, sembla ser que degut al cansament que arrossegaven els encarregats de gestionar-lo. Portava obert des del 1961, i el 1990 es va conver- tir en multisales. Un any i mig després, l’abril del 2019, l’Arinco reobria gràcies a l’empenta de l’empresa Picking, però un any després, una nova garrotada. Després del tancament forçat degut al covid, el cinema no podia reobrir, ja que l’empresa i els propietaris no van poder pactar una rebaixa del preu del lloguer que permetés afrontar millor els efectes perniciosos de la pandèmia. La bona notícia, esperem que definitiva, va arribar el setembre passat: la cooperativa Cinema 4 You n’agafava les regnes i el reobria una altra vegada.
No us sembla fabulosa, aquesta història? No s’entén, però, amb tota la seva dimensió, sense la decisiva aportació de la gent de Palamós, que s’estima l’Arinco talment com si fos un íntim patrimoni. L’Ajuntament també ha col·laborat amb mà ferma per posar les facilitats que calguessin. Com ha de ser. Una de les mancances que enumero quan faig la meva llista de mancances històriques és la de no haver pogut gaudir mai de forma continuada d’un cinema de poble. El concepte estiueig només ha format part de la meva vida de manera molt parcial i ocasional. Per tant, no he conegut l’entusiasme i la germanor de les sessions contínues de cap de setmana, dels cicles monogràfics de terror i cine familiar, la importància del cinema per al teixit veïnal, cívic i, esclar, cultural del poble. L’Arinco ha sigut tot això, i quin gust poder conjugar el verb ser en present: és tot això. Quina felicitat, que continuï al peu del canó. Quina tristor, que el seu exemple no condeixi arreu. Quina vergonya, que a Barcelona tanqui tot i a ningú li importi un rave.
