Persil Power, el detergent fallit que trinxava la roba
La companyia Unilever va llançar aquest producte el 1994 però va fracassar perquè no havia fet un testatge exhaustiu de la seva eficàcia
És de nit i, a la cuina, tot és foscor i silenci. De sobte, però, les tasses comencen a tremolar i els ocells que dormien a l’ampit de la finestra fugen espantats. “Arreu del país la gent està descobrint un nou poder”, explica una veu en off. La càmera enfoca un dels armaris de sota la pica. De les escletxes en surt un potent raig de llum. Quan s’obre, apareix una capsa de detergent. “És el poder del nou Persil Power”, anuncia la veu. Així començava un dels anuncis publicitaris que la gegantina Unilever va emetre el maig del 1994 a les televisions del Regne Unit. El grup, propietari de marques tan conegudes a Espanya com Skip, Signal, Rexona i Dove, havia llançat al mercat anglès una versió millorada d’un dels seus detergents insígnia: el Persil. El producte tenia un accelerador patentat que, segons la companyia, eliminava tot tipus de taques amb una gran rapidesa. “És el detergent més potent que hem creat mai”, assegurava l’espot.
Als 90, al Regne Unit hi havia esclatat una autèntica guerra dels detergents. El sector movia prop de 960 milions de lliures esterlines i les empreses volien embutxacar-se’n com més millor. Principalment, el pastís se’l disputaven Unilever, amb Persil, i Procter & Gamble (P&G), que hi comercialitzava Ariel. Feia poc l’eterna rival d’Unilever havia tret al mercat l’Ariel Ultra, una nova versió del detergent que incorporava elements catalitzadors per netejar la roba més a fons. Davant d’això, Unilever s’havia posat les piles i havia encarregat als seus departaments d’investigació que s’afanyessin a trobar una nova fórmula per tornar a posar Persil a l’altura d’Ariel. “Quan una empresa veu amenaçat el seu lideratge, sap que ha de reaccionar ràpidament, perquè un cop perdut pot ser molt difícil de recuperar”, explica Neus Soler, professora de màrqueting a la UOC.
El resultat va ser un nou catalitzador amb base de manganès que augmentava el rendiment del producte i que permetia rentar la roba a baixa temperatura. A principis d’estiu del 1994, el detergent ja era a tots els supermercats del país, acompanyat d’una gran campanya publicitària als mitjans de comunicació. “Les presses, però, mai són bones conselleres”, recorda Neus Soler. La nova fórmula de Persil va ser un fracàs. Quan els consumidors la van provar van descobrir que era tan potent que els destrossava la roba: després de diverses rentades les peces que no eren noves perdien el color i s’esquinçaven.
“Per arribar ràpidament al mercat, Unilever no havia fet un testatge per controlar la fiabilitat i la qualitat del seu producte”, recalca aquesta experta. P&G, la competència, va sucar-hi pa. A través d’un comunicat van explicar que ells ja havien fet proves amb manganès i que l’havien descartat perquè destruïa els teixits. Les grans superfícies van retirar ràpidament el producte. La desfeta va costar a Unilever 250 milions de dòlars, segons càlculs de la BBC. El 1995 la companyia va substituir el Persil Power pel Persil New Generation, que no incorporava el polèmic catalitzador, però que tenia unes propietats similars.
