Joseba Sarrionandia: “Pensen que et fan un bé obligant-te a ser espanyol”

MutrikuJoseba Sarrionandia (Iurreta, 1958) acaba de publicar Cartes a Ainhoa en català (versió d’Ainara Munt i Maria Colera, a Pol·len Edicions), un llibre aparentment de contes on explica a una nena les vivències de qui es va fugar de la presó i va viure clandestinament. Després de més de trenta anys d’exili, el 2021 va tornar a Euskal Herria el que ja és un dels escriptors més importants de la història de la literatura basca. Aquesta és l’única entrevista que ha concedit a un mitjà català.

Per què vas escriure aquest llibre en format de conte infantil?

— Escrius per alguna cosa, i per a algú. A l'hora d'escriure tens un lector imaginari al cap. Jo, almenys, davant de cada llibre imagino un interlocutor a qui tinc alguna cosa a dir i amb qui puc parlar en un to determinat. En aquest cas és una noia, però representa diversos nens amb qui vaig conviure en algun moment. Una nena quan tenia un any d'edat, una altra quan en tenia sis o set, i no els vaig tornar a veure. I llavors, anys després, escric aquestes cartes a aquesta adolescent imaginària, que és en realitat una síntesi d'aquests nens, de la mateixa manera que, encara que jo escrigui a Ainhoa, els lectors del llibre seran diversos i ni tan sols han de ser nens ni adolescents.

Em vaig guardar una reflexió teva del llibre Jo no sóc d’aquí de com escriure periodísticament sobre ETA, que plantejava envoltar o circumdar el tema de la violència a la recerca d’una expressió ajustada. Practiques aquella teoria a les Cartes?

— A veure, em preguntes almenys dues coses. L'una, si es pot parlar sobre ETA. Fixa't que els qui imposen el seu relat oficial espanyol, amb tota la seva maquinària de premsa i totes aquestes sèries per a televisió, i si dius una altra cosa fins i tot et poden ficar a la presó, ara faran una nova llei de secrets oficials que substitueixi la franquista del 68, i resulta que no deixaran que se sàpiga la veritat fins que passin almenys cinquanta anys, prorrogables si volen encara quinze anys més. O sigui, que l'Estat no vol que se sàpiga la veritat, ni tan sols la seva veritat oficial. I quina mena de democràcia és aquesta que amaga la veritat oficialment i alhora imposa el seu conte? El que interessa a Espanya és que el País Basc estigui dominat, i cadascú hi contribueix a la seva manera. A poca gent li interessa realment què ha passat o passa, perquè les realitats poden resultar incòmodes. Hi ha excepcions, penso per exemple en un llibre que acaba de publicar Arturo Muñoz, Por un túnel de silencio, que parla del matonisme que van desplegar el capità Hidalgo i companyia en una zona de Biscaia a mitjans dels 70. Crec que és una investigació molt digna, i s'assembla a l'Euclides da Cunha d'Os sertoes [1902], que parteix d'una tesi i la mateixa escriptura li permet adonar-se de coses que desconeix. Però l'altra qüestió que em preguntes és si a les Cartes a Ainhoa es voreja o s'eludeix el tema de la violència. Doncs apareix com a context de l'escriptura, se n’hi parla a una nena que està enmig d'una guerra sense saber-ho, però les cartes com a tals tracten temes molt universals.

Queda clar com a mínim que no ets creient, però es beslluma un circumloqui metafísic. No ho sé, la fe necessita ingenuïtat infantil –o això diu Mateu– i les Cartes són més o menys el gènere infantil per antonomàsia…

— Jo donaria una explicació terrenal. Més que fe en una altra dimensió de les coses, el narrador viu a la clandestinitat, té molt restringits els seus moviments, i llavors desenvolupa la imaginació, amb aquesta consciència que hi ha moltes coses meravelloses allà fora, en altres llocs, proposant com una obertura a altres mons i altres temps, perquè, com se sap, hi ha altres mons i altres temps, però són en aquest.

Dediques un capítol preciós a Robinson Crusoe. ¿Vas ser Robinson en alguna presó?

— En alguna presó, i en alguna illa, però, bé, tots som Robinson en algun moment. Al llibre desfilen diversos arquetips i ens representen d'alguna manera, fins i tot Laurel & Hardy apareixen aquí. Jo, si m'he d'identificar amb algú, més que amb Robinson Crusoe em reconec en el Gulliver del país dels Houyhnhnms.

Et va quedar amistat amb algú dels que et van treure de la presó? Va ser una fuga molt intel·lectual-artística… Un escriptor i un cantant que treuen un altre escriptor molt cantat.

— Et refereixes a Mikel [Mikel Albisu, Antza, un dels líders de la pau] i a Imanol. Mikel, malgrat haver complert una llarga condemna, continua criminalitzat i assetjat per tots els aparells de l'Estat, i no pas menys per la premsa. Som amics, i penso que és bona persona, perquè l’he vist arriscar-se per altres persones, la qual cosa serien incapaços de fer la majoria dels que el denigren. A Imanol no el tornaré a veure, malauradament. Va triar un altre rumb, m'enviava records a través de familiars; també sento empatia per la situació que va viure els últims anys [va ser crític amb ETA, es va distanciar de l’esquerra abertzale, va rebre amenaces de mort que el van forçar a marxar i va morir a Oriola el 2004].

Tot i això, ell va continuar cantant textos teus.

— Oroimeneko portua, un text que li vaig donar aquell mateix dia a Martutene [la fuga va ser el 7 de juliol de 1985], i anys després va agafar textos d’un altre llibre, Aldaketarik aldaketa, versió d'un poema d'un refugiat xilè.

A les cartes, cites tangencialment Mikel Laboa. Què et semblen les músiques que va posar als teus versos? Són “una melodia pròpia”, per usar una terminologia teva?

— Mikel Laboa era un músic rar. Les meves lletres no les considero gaire, perquè sigui quina sigui la lletra, la veu de Mikel és com si sonés des del fons del paisatge. Com es diu? Tel·lúricament?

Has tornat a casa teva després de més de trenta anys d’exili, quina societat t’has trobat?

— Doncs una societat econòmicament desenvolupada, amb una innovació tecnològica i una productivitat creixent, amb un consumisme fins i tot extravagant, però amb tots els vells problemes sense resoldre i fins i tot agreujats. El problema de la desigualtat socioeconòmica, en proporcions que contradiuen la idea de democràcia i de qualsevol humanisme. El problema dels països pobres que han esdevingut inhabitables, i l'emigració. El problema ecològic, amb una carrera de desenvolupament que pot fer inhabitable el planeta. El problema del domini geoestratègic, allò que abans se'n deia la Guerra Freda, que ara torna de nou al primer pla. La llei del més fort imposada en tots els àmbits, per no parlar de la dona i…

I el problema basc?

— Per als bascos és el problema espanyol, el de la imposició política espanyola, que pensen que et fan un bé obligant-te a ser espanyol. El problema consisteix en la incapacitat de comprendre una cosa tan elemental com que la societat lliure es construeix de baix a dalt basant-se en la solidaritat i l'autodeterminació. Els bascos tenim un problema irresolt, des que es van constituir les nacions modernes a principis del segle XIX, que si no es resol tornarà a plantejar-se d'una manera o altra. És el problema espanyol, doncs, però també és un problema basc en el sentit que si els bascos no ho plantegem adequadament diferirem en la solució. A Catalunya em fa l'efecte que també hi ha un problema espanyol, i a més un problema català d'incapacitat força notable dels dirigents polítics per posar-se d'acord.

Les Cartes a Ainhoa són del 1990. Com les veus/llegeixes trenta anys després i en català?

— Doncs, bé. Quan les vaig escriure, la literatura basca amb prou feines existia encara fora d'aquí i el 1999 vaig assistir a una conferència on un professor d’universitat ens va convèncer a tots que al format-objecte llibre li quedava un estiu de vida útil. És a dir, que aquest llibre es publiqui ara en català em sembla pura supervivència, i espero que es llegeixi amb algun profit.