Cinema
Suplements 20/02/2022

'El Padrí', 50 anys d’un mite de l’art modern

4 min
EL PADRÍ 50 anys D’UN MITE  DE L’ART MODERN

Apareix en totes les llistes de les millors pel·lícules de la història del cinema. Sigui individualment -hi ha qui prefereix escollir-ne una de les tres- o com a trilogia, amb sentit únic, amb mirada global i fascinació conjunta. La primera part d’El Padrí compleix cinquanta anys i per celebrar-ho torna als cinemes divendres vinent amb una còpia esplendorosa. Hi ha moltes maneres de recordar El Padrí, de glossar-la, de celebrar-la. Una d’elles és evocar la seva col·lecció de fascinants personatges, injectats de mítica, objectes de culte. Heus aquí una galeria de retrats dignes de la història de l’art, dignes d’estar penjats en un museu.

Michael Corleone

Ningú se’l pren seriosament, els germans se’n riuen. El prenen per un pusil·lànime amb sang d’orxata i cangueli, un bon jan que no vol saber res dels negocis familiars. Quan arriba el moment de la veritat, el Michael es revela, clava un cop de puny a la taula, mata el policia corrupte i el capo rival, marxa exiliat a Sicília i  agafa les regnes del clan. També salva la vida del seu pare i ordena exterminar tots els rivals dels Corleone. Ja és el nou padrí.

Sonny Corleone

Temperamental, fatxenda, pagat de si mateix, adúlter, Sonny es creu impune. Li posa les banyes a la seva dona, no se n’amaga i espera que aquesta no protesti, que abaixi el cap davant el primogènit de la casa Corleone. La doble moral presideix els seus actes, actua com un búfal desbocat contra el seu cunyat quan s’assabenta que enganya i maltracta la seva germana Connie. Vol remenar les cireres però és immadur. Fins i tot Don Vito, el seu propi pare, li ha de parar els peus quan vol decidir per ell en un assumpte de tràfic de drogues. Un peatge d'autopista marcarà el seu destí.

Tom Hagen

És l’advocat de la família, el consigliere, li diuen. Don Vito el tracta i l’estima com un fill. Quan el Sonny era petit se’l va trobar al carrer, desemparat i desprotegit, i el va portar a casa. El van adoptar i des de llavors és de la família. El capo li confia una missió complicada, convèncer el productor de cinema que li nega un paper al seu estimat afillat perquè reconsideri la seva opinió. Recordeu el “Li faré una oferta que no podrà refusar”, oi? Doncs és Tom Hagen qui l’hi fa. I té forma de cap de cavall.

Clemenza

L’home de confiança, l’especialista en feines brutes, complicades, compromeses, que no han de deixar rastre ni petjada. Menja i beu copiosament per mantenir la seva exigent panxa i mata a sang freda amb la mateixa tranquil·litat amb què prepara la seva fabulosa salsa de tomàquet. Hi ha webs i perfils gastronòmics de Twitter absolutament fascinats per la salsa. Salsitxes, botifarres, tomàquet triturat, all, sucre i vi. I que faci un bon xup-xup. Deliciosa, per llepar-se’n els dits.

Fredo Corleone

Li tremolen les mans quan li confien una pistola i la seguretat de Don Vito. Quin disbarat fer de guardaespatlles al seu pare just el dia que la família rival el metralla al mig del carrer mentre compra taronges en una parada de fruita. No aguanta la pressió, és tou i humà, i l’envien a Cuba a fer-se càrrec d’uns casinos. Serà allà quan el seu germà Michael -ja a la segona part- li farà el petó més important i dolorós de les seves vides.

Kay Adams

“Així és la meva família, Kay, però no jo, t’ho prometo”, li explica el Michael a la seva promesa el dia que torna de la guerra per assistir a la boda de la seva germana Connie. Li acaba de narrar un episodi de violència brutal protagonitzat per Don Vito i ella es queda en xoc. Però també l’atrau el perill. Tenen fills, el temps passa i accepta que el Michael trenqui la seva promesa encara que hagi de viure immersa en la violència i la impunitat. Però no serà per sempre.

Connie Corleone

La noia de la família, amb tota la negativitat que això porta incrustat quan la teva família són uns delinqüents. El seu pare li munta una boda enlluernadora, plena de mafiosos i polítics subornats, hi ha menjar i beure a cor què vols i Don Vito atén les peticions que tota mena d’aprofitats vulguin fer-li. La Connie balla i somriu en el suposadament dia més feliç de la seva vida. Aviat el marit demostrarà ser, també, un energumen i ella viurà infeliç tota la vida. La gran víctima de la saga.
La fecunda collita de ficcions televisives

Los Soprano és la mare dels ous, un clàssic de la ficció moderna, sis temporades que són objecte de culte arreu del món i que no paren de generar adhesions. L’any passat ens va arribar Santos criminales, la pel·lícula que explica els orígens de Tony Soprano i que a molts ens va fer recordar que la sèrie de HBO en el seu germen havia de ser una pel·lícula. Peaky Blinders, Gomorra, Suburra, Gangs of London, Narcos, Sobreviviendo a Escobar, fins i tot també The wire i Breaking bad (i Better call Saul, esclar): és àmplia, sucosa i fecunda la collita de ficcions televisives que aborden de ple o tangencialment el tema del crim organitzat, la corrupció policial, les famílies amb moral corcada, totes les formes possibles d’estraperlo. La producció espanyola també hi ha vist bon nínxol de mercat. Fariña, per exemple, sobre el narcotràfic a Galícia. O també El Príncipe, Gigantes i la molt recent Vivir sin permiso. Un detall: sembla imprescindible que perquè una sèrie espanyola tiri endavant, s’enlairi i obtingui múscul i finançament ha de tenir José Coronado al seu repartiment.

L’idil·li de la màfia a la gran pantalla

A principis de febrer va arribar a les nostres pantalles Lansky, biopic del famós gàngster propietari de casinos i muntat en el cavall desbocat del diner sense fre. La màfia és un bon aliat del cinema des dels seus inicis, des de les pel·lícules de Paul Muni, James Cagney i Humphrey Bogart. L’idil·li es manté fins al dia d’avui. Fins al temps en què una gran plataforma com Netflix finança a Martin Scorsese el seu retrobament amb Robert De Niro i hi afegeix Al Pacino, Joe Pesci i Harvey Keitel -per cert, el protagonista de Lansky -. L’invent és L’irlandès , un fresc històric sobre la màfia i també sobre el cinema de màfia, profund, complex i enlluernador, un relat magnètic sobre el pas del temps, tant dels personatges com, sobretot, dels actors, sotmesos a un artificial procés de rejoveniment. Veiem els personatges però també els actors i com el temps se’ls ha instal·lat a dins.


També sobre el temps tracta Nadie, un dels films negres més estimulants dels últims temps. Ens presenta un home normal i corrent que renuncia a defensar-se (i a la seva família) el dia que uns lladres entren a robar a casa seva, un personatge semblant al protagonista d’aquella memorable Una història de violència, de Cronenberg, algú a qui l’aparent normalitat de la seva vida li clava una plantofada i es veu obligat a recuperar velles habilitats que li havien quedat somortes i a enfrontar-se tot sol a un clan criminal organitzat. Tota una revelació, una pel·lícula trepidant i divertidíssima. El protagonista de Nadie podria ser perfectament un personatge de Guy Ritchie, un dels protagonistes de The Gentlemen, un original corol·lari de personalitats mafioses, de comportaments perniciosos dins de l’espiral d’immoralitats que sempre desferma la droga com a gran vehicle del crim que és. Ritchie, com sempre, se’n fum a gust. Aquesta és una de les seves millors sàtires.

Lansky