Mots que fan o(m)bra

Després d’anys bastint un dels catàlegs més alterosos i alternatius en llengua catalana –amb obres d’Aina Ferrer, Carles Hac Mor, Miquel Mestre, antologies mítiques com 13 x 3 Poesia perifèrica o les poesies completes de Damià Huguet i Jaume Pomar–, la preciosa editorial Perifèrics tanca les portes, i ho fa amb un dels autors insígnia de la casa: Lluís Maicas. Mots que fan ombra no és només un comiat de proximitat, o un convit per trobar poesia en els racons més inesperats i recòndits, sinó també el nou lliurament de versos híbrids del polifacètic i prolífic escriptor d’Inca, que ens proposa una sèrie de poemes de caràcter narratiu, erigits a partir de l’anècdota concreta, a mig camí entre els fets viscuts de primera mà i els experimentats imaginativament, i ja se sap que en aquests casos mai no s’arriba a discernir del tot quins són uns i quins són els altres. I és que les vivències poden ser vitenques, en efecte, però també mentals, oníriques, robades, i és aquesta fusió inesperada el que converteix l’aventura literària de Maicas en una de les més estimulants i originals a casa nostra.

S’ha explicitat mantes vegades la decisiva influència de Joan Brossa en la trajectòria textual i artística de Lluís Maicas, també es podria parlar del diàleg que aquest creador estableix amb els antipoemes de Nicanor Parra pel que fa a la comunió d’una estètica que desafia els cànons amb atreviment i provocació, i és que l’autor de Mots que fan ombra basteix construccions a partir de curiositats com les gotes que cauen a la pica durant l’insomni nocturn, la nul·la experiència d’un actor secundari de cinema mut o la sorprenent evolució de personatges per qui no hauries apostat ni un duro. Tot això, i més, esdevé una literatura que s’eixampla amb una mirada irònica, minuciosa pel que fa a la prolixitat de detalls, i amarada de mala llet i d’humor negre i la dosi justa de resignació. Exageracions? Moltíssimes, i totes delicioses, com la que implica una damisel·la sense mans davant d’un piano sense tecles o la que té a veure amb un mascle amb una verga eixorca que li arriba a tall de genoll i que alhora plora davant del més finíssim tel de ceba i, per aquest motiu, no pot entrar a cap llibreria.

La coberta és una il·lustració detallista i deliciosa d’una branca de figuera de moro a cura de Tonina Matamalas. Bona paradoxa per a una escriptura propera que alhora punxa i treu flor. Un llibre de Lluís Maicas no és tan sols un seguit de pàgines, és un xou escrit, perquè, com Blai Bonet, Maicas fa espectacle fins i tot quan està tot sol. D’aquí el caràcter genuí, explosiu, de les seves salvatges escriptures. Per cert, ja esper amb fruïció que arribi el seu futur volum anunciat: Tres dames i dos hidroavions. Perquè aquests mots fan ombra, sí, però també fan obra, i provoquen passió lectora i furor creatiu.