Hummmmmus! Un sirià i dos libanesos per llepar els plats!
Avui parlarem d’un restaurant sirià i de dos de libanesos que us faran llepar -literalment- els plats. Cuina gustosa, saludable i abundant en tres formats diferents: un d’ells representa la tradició, l’altre la modernitat i, finalment, el tercer ho fa des d’una actitud gamberra i desenfadada.
La tradició, i jo diria la perfecció, la trobareu al Xix Kebab. La família d’Alep que el regenta el va obrir el 1983 i des de llavors aquest restaurant és una referència. Si voleu saber més de la seva història, hi ha un fantàstic documental a Filmin que es diu Això era casa meva. El va fer el fill (i politòleg) de la família, Gabriel Garroum, amb Xavi Segura, i explica l’impacte que ha tingut la guerra de Síria en aquesta família catalano-siriana. Tornem al restaurant. És al carrer Còrsega (prop del Clínic) i l’espai és encantador. Coixins, làmpares i moltes fotos penjades a les parets que recorden la munió de gent que hi ha passat. Pel que fa al menjar, és dels llocs per anar-hi amb colla per poder provar com més plats millor. L’assortiment de mezzes són per plorar: hummus, babagannuix, mutàbal... Porten molts platets i vas sucant amb pita. De plats principals són realment destacables el cuscús (de verdures, de xai o pollastre) i els kebabs a la brasa. Evidentment, jo no marxaria sense fer unes baclaves (aquells pastissets fets de pasta filo, mel i fruits secs; dolcíssims i boníssims) i un te amb menta per fer baixar. Molts d’aquests plats els deveu haver tastat en altres llocs, però difícilment trobareu un lloc on els facin tan i tan bé. Recomanat 100%.
D’estètica minimalista i petitó, al carrer Vilamarí gairebé tocant al Paral·lel trobem el Iakni. Aquest libanès és un espai despullat i elegant, un restaurant fantàstic per tenir-hi una cita. Reserveu-hi sempre si no voleu trobar-vos amb un pam de nas. La carta no és llarga, però tot és bo. També solen tenir coses fora de carta que val la pena tastar. Recordo que precisament fora de carta tenien un plat que es diu fatte (albergínia, cigrons, iogurt, pinyons...). Si quan hi aneu en tenen, feu el favor de demanar-lo. Per beure, llimonada fresca, i deixeu un espai per a les postres casolanes. És dels llocs que sents com una descoberta i que voldreu compartir amb més gent.
Prop de la plaça Joanic, a la Travessera de Gràcia, topem amb el Bērytī, que té el subtítol de “Bistró libanès”. És un local reflex de les seves propietàries, dues noies de Beirut molt eixerides. Tenen els plats escrits amb guix en una pissarra, i la idea és que són cassoletes per compartir. Cuinades amb amor com van aprendre de les seves àvies, és un lloc acollidor i informal. Si teniu dubtes us ajudaran a triar. El bon rotllo que supuren les propietàries es veu també en la clientela habitual i en les múltiples causes i artistes a què donen suport (passegeu pel seu Instagram). Cuina tradicional, gamberra i amb valors. Només un minidefecte: de moment no tenen postres.
Ep! No m’oblido de la butxaca. En qualsevol de les tres opcions sortireu tips i els preus són més que correctes.
