La lògica del magnicidi

Eduard Sanahuja i Yll és un dels poetes que van formar part de la generació dels setanta, dedicida a renovar les lletres catalanes després d’anys de dictadura i de grisor. El seu gest no era un bolet, ni tampoc un oasi en el desert, sinó més aviat una nova passa en el gran camí cap a la llibertat, un recorregut d’obertura que segurament va trobar, en el maig del seixanta-vuit, un símbol emblemàtic i un convit a persistir perquè segellava l’esperit de l’època. Llibres com Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60 de Marta Vallverdú a L’Avenç o La revolta poètica 1964-1982 de Vicenç Altaió i Julià Guillamon a Galaxia Gutenberg analitzen amb lupa aquesta etapa històrica i creativa. Tot i això, Sanahuja no és un dels noms més coneguts de la dècada lluminosa, i és una llàstima, ja que la seva aportació és valuosíssima. L’editorial calongina AdiA Edicions ja va publicar l’antologia Sang barata i Monòlits, ara dona a llum Magnicidi, un títol culminant en tots els sentits.

Tot i que al llarg de la seva trajectòria ha estat capaç d’oferir poemes llargs, i de caràcter narratiu, ha estat en l’aforisme, o en la sentència, on Eduard Sanahuja i Yll ha brillat amb més contundència. En el Pròleg II Desiderata del volum s’hi amaga una declaració d’intencions: que els poemes siguin breus, intensos, i “amassin en un puny” tot el pes de l’univers. El poeta assegura que no creu en ell però sí en el que escriu, entén les pàgines com a testaments i assegura que és de l’humus d’on sorgeixen les paraules. Els versos de Sanahuja i Yll no tenen por d’esdevenir messiànics, oraculars, reveladors, i ofereixen sempre epifanies i finals d’impacte: “La llum, a la vellesa, / és una cortesia, / una pietat del sol.” A través del poema es pot bastir una via de coneixement, un sistema filosòfic que permeti posar ordre en el caos del món: “A totes les ciutats s’ha d’estendre la roba / i endreçar en algun lloc els ossos dels difunts.” 

La poètica d’Eduard Sanahuja i Yll es mou entre dos pols, el furor i la melangia, miralls abstractes de les dues forces que sempre han mogut la poesia: Eros i Tànatos. El to general, no es pot negar, és d’un cert pessimisme existencial, compensat sempre per la convincent força solar d’una energia expressiva que no sap no fulgurar amb ímpetu: “En el xamfrà del dia, / em moro / ara que he après a viure.” A més a més, i segurament és un dels trets que fa que destaqui, Magnicidi compta amb alguns versos de colossal ironia, com 'L’oliva i jo', un autoretrat mordaç. Com que se sap mortal, el poeta vol tallar la mà de Déu abans de desaparèixer, culminar un magnicidi esplèndid: tot poema és un intent d’usurpació teològica. Per tot això, el darrer llibre d’Eduard Sanahuja i Yll és un poemari sensacional.