02/12/2021

El ‘lipstick’!

3 min
El ‘lipstick’!

Baixant per Enric Granados, a l’altura del carrer París, la meva lady in waiting i jo veiem com a una noia vestida de kumbaià (res en contra, consti en acte, som cosmopolites) li cau de la motxilla, que porta oberta, un pintallavis a terra. Com que la noia està concentrada en una apassionada conversa amb el seu acompanyant -un altre kumba-, no se n’adona. La meva lady in waiting i servidor de vostès, superat, en tot just mil·lèsimes de segons (som unes fures) el prejudici que d’entrada no deixava que els nostres cervells relacionessin la joveníssima cupaire amb la cosmètica de Chanel, i amants com som de la propietat privada, avisem la noia de la seva, per a nosaltres, lamentable pèrdua. Com que està abstreta en l’esmentada conversa (ella i el noi, sens dubte, estan fets l’un per l’altre) i no ens atrevim a agafar del terra l’ungüent labial per acostar-l’hi, el covid s’imposa, hem de pujar el to de veu, fins a tres vegades, uns quants decibels. Finalment, es gira i, sincera, ens dona les gràcies igual que fa el seu acompanyant, i ens confirmen el que intuíem: això d’aquest parell, és amor.

Carrer avall, però, la meva lady in waiting i jo ens empatollem sobre la raó que ens ha portat a advertir a la kumba, i a crits, que li havia caigut “el lipstick!” en lloc d’“el gloss!”, que és el que era, un error imperdonable venint de nosaltres, que som maniquins: deu haver pensat que som pagerols. De totes maneres, atribuïm la imprecisió al cansament propi de l’individu contemporani i al fet que és divendres, de manera que seguim sense mirar enrere, evitem convertir-nos en estàtues de sal i, de retruc, esquivem, un cop més, el que hauria estat un altre lamentable gaudi lacanià.

A la tarda, arrossego literalment, i mentre remuga, el Sr. Villas als Aribau a veure Spencer, una pel·lícula que furga en la vida de la Diana de Gal·les. Al meu majordom i a mi el que més ens agrada del cinema és anar-hi, les pel·lícules són, afortunadament, el menys important. Mentre esperem que comenci la projecció tres elegants senyores al punt de la prejubilació que s’asseuen dues files davant de la nostra es posen al dia. Una d’elles comenta que amb el seu marit -Carles, ens sembla que ha dit que es deia- l’altre dia van voler anar al Xampanyet del carrer Montcada “a prendre l’aperitiu”, aprofitant que havien baixat al centre per no sentim gaire bé anar-hi a fer què. El que passa és que no hi van poder accedir perquè hi havia, “com sempre” diu una de les seves companyes cinèfiles, una cua de por... És llavors quan recordo la senyora Maria Antonia Pelauzy, autèntica salonnière barcelonina, i la seva botiga Populart, que era al costat del Xampanyet, així com el caldo que oferia al pis que tenia -a la manera medieval- sobre la mateixa botiga, el 24 de desembre a la nit, després del Cant de la Sibil·la a Santa Maria del Mar, caldo que apaivagava aquell fred pre canvi climàtic, que allò sí que era fred. Aquell dia de 1995 a ca la Pelauzy l’esperit nadalenc no va impedir que la discussió, aferrissada, sagnant, girés entorn del projecte de remodelació del MNAC per part de la Gae Aulenti, sobretot de les sales dedicades al Romànic, que -vist amb perspectiva- era una batalla dialèctica molt més amena, civilitzada i florida que moltes de les actuals. El meu majordom diagnostica sever: “Entre la presbícia i la nostàlgia, il·lustríssim, no hi ha dubte: us feu gran”.

A mitja projecció, gràcies a Déu, sona un telèfon -¡com deu ser la pel·lícula d’insignificant!- que la persona a qui pertany agafa sense remordiments. I es posa a parlar, en un to perfectament audible, mentre la resta, igualment desconnectats de les peripècies de la Spencer a Sandringham, que ja ens importen un rave fa estona, fins al punt de convertir-nos en republicans autèntics, parem descaradament i sense dificultats l’orella: la senyora ha quedat amb la seva filla, amb qui quan surti del cinema es veurà a la cereria Subirà per comprar quatre espelmes per a la corona, i li adverteix -és una dona de caràcter- que vagi pensant de quin color les vol per no “muntar el mateix numeret de cada any”. Comença l’Advent.

stats