Contra l’escòria

Segons Carl Gustav Jung existeix un inconscient col·lectiu del qual ens abeuram per obtenir una saviesa compartida, pilar referencial que ens ajuda a gaudir d’uns fonaments culturals bàsics. Duita aquesta concepció a l’extrem, s’arriba a la conclusió que no param de pouar d’altres realitats superiors, com si vivint ens nodríssim del plantejat món de les idees de Plató. “No escrivim, un discurs se’ns dicta”, va deixar sentenciat Bartomeu Fiol. Per tant, el poeta, més que un creador, és un mèdium o, com assegurava Màrius Sampere, un demiürg, és a dir, un ambaixador entre realitats o, de manera més pràctica, una antena parabòlica que lliga el plànol terrenal amb els ordres celestials. Ja va argumentar Robert Graves que el poeta, permanentment enamorat, no fa altra cosa que esperar i escoltar els dictats de la Deessa Blanca… 

Per la seva banda, el nou poemari d’un dels sèniors indiscutibles i més excepcionals de la poesia catalana com és Antoni Vidal Ferrando, i que duu per títol Entre dues fosques, es construeix a partir de la certesa que hi ha més enllàs que redimeixen aquestes tristes realitats que ens envolten, amarades de cants funeraris i somnis crucificats, i que es pot accedir a ells a través d’una consciència poètica plena. Tal plenitud es gesta a partir d’impressionants contrastos paradoxals: cada poema d’aquest nou recull publicat a Proa presenta un devessall de misèries i de desastres –un plantejament que connecta amb altres obres seves com l’anterior Si entra boira no tendré on anar, mereixedor del prestigiós premi Carles Riba–, però després el discurs líric s’enfila implacablement per les branques d’una prima esperança, sigui a través d’una nostàlgica mirada retrospectiva cap al passat i al paradís de la infantesa, o cap a l’optimisme d’un futur millor. Són aquestes les fines clarors que xoquen amb les fosques brutals que es parapeten talment formes d’un gran parèntesi: el no-res d’encara no haver nascut i el canvi encara desconegut que significa la mort.

Potser és veritat que ja no canten els àngels en llegir Quasimodo o Faulkner o Woolf, però és en la feliç memòria lectora on s’instaura el bastió de quan els serafins glorificaven cada pàgina talment una vivència visionària. Malgrat la proliferació d’inclemències, un Antoni Vidal Ferrando més messiànic i inclement que mai, perquè estima el món malgrat les seves mancances, aconsegueix bastir jardins mitjançant els mots. Amb la saviesa i la generositat i la destresa expressiva que han caracteritzat el seu magne treball fins ara, el tità de Santanyí ens ofereix el seu particular sentit de la vida, del llegir i de l’escriure en una obra crepuscular i, tanmateix, refulgent. Un dels volums imprescindibles d’aquesta rentrée literària però també de tot el 2025.