El joc

Pere Suau dialoga en una composició amb el prologuista, Octavio Cortés, amb el qual comparteix la devoció per Jorge Luis Borges, que inspira aquest títol de Cignes tenebrosos. I per paga tot plegat se salda amb la concessió del quaranta-quatrè Marià Manent de poesia. Tota la primera part del poemari, ‘El regnat de la rosa’, manlleva aquest símbol sempitern de la lírica i el tempus fugit i ens implica en un joc d’intertextualitat amb versos tan cèlebres com els de Rosselló-Pòrcel d’‘A Mallorca, durant la Guerra Civil’, però els actualitza per a l’avinentesa amb el cotxe, la cafeïna o la burocràcia. Si ‘Borges’ (títol de la segona part) suposa un puntal, l’altre consisteix a revisitar l’Odissea d’Homer: ‘Odissees privades’ és el títol d’un poema, ‘La migradora dels cards o l’odissea infinita’, el següent, mentre “[Penèlope] tix, cada vespre, cada vespre, el teu vestit de seda sidosa” a ‘Abans que claregi’, sobre Reinaldo Arenas, perquè la traducció també pot encartar una partida. Iconoclasta com és, Suau encertadament no els venera, ans al contrari, els dessacralitza.

S’encomana als clàssics perquè l’agombolin, sobretot al principi, quan el jurat deu estar més concentrat. I els confessa davant els nassos que plagia descaradament Rosselló, retruca la “Resfa” alcoveriana, interactua amb Pessoa, Sophia de Mello, Hölderlin, Plath o Sa’di, però els dribla. Al capdavall, el que construeix és el seu cànon bloomià de (p)referències –almenys de les que li donen plàcet o li inspiren sort. Juga desacomplexat i envida. Cerques quina cella aixeca o quin ull acluca però si no el clisses sempre li pots anar de catxa. La partida continua i la bellesa –que aquí en contemplareu força– roman immanent.

Trepitja i traspassa les regles del gènere. Inclou explicacions o postdates i fa malabars amb el diccionari tot inventant paraules derivades com ‘itacar’, ‘ocelles’, ‘sí-res’ o ‘jesusificat’ perquè els mots també saben rodar dins la ruleta. I s’empesca metàfores agosarades que encara enriqueixen més el cofre que atresora. Llueix metonímies, sinestèsies, quiasmes, oxímorons i tot un gavadal de figures retòriques que seran llépoles per als professors de literatura però que a ell l’ajuden a elaborar un poemari concís i molt ben aconseguit. Avui acaba Suau: “T’esper a la porta de la nit / En entrar, tanca amb pany i alba”.