Els Jacuzzi, la família que va engendrar l'hidromassatge

BarcelonaCandido Jacuzzi no es va proposar convertir el seu cognom en una marca global. Tampoc no va tenir la intenció d'impulsar un negoci que, tot i que va donar peu a la fortuna familiar, gairebé els va destruir. Només va voler alleujar el dolor físic que patia el seu fill fos com fos.

Pot ser que ara com ara, el jacuzzi –aquell receptacle d'aigua bombollejant conegut i estimat a tot el món– estigui dissenyat per socialitzar al pati del darrere i sigui un element imprescindible en iots, hotels, xalets, festes de vacances de primavera i creuers. Però la seva tecnologia va ser concebuda amb una sola persona en ment: Kenneth Jacuzzi, un nen menor de 2 anys afectat per artritis reumatoide juvenil després d'un cas sever de faringitis estreptocòccia.

Aquest imperi comença i acaba amb una família: set germans, per ser exactes, dels quals Candido és el setè. Comença molt abans del diagnòstic del seu fill el 1943, que va fer de catalitzador. A principis del segle XX, els Jacuzzi eren un gran clan a Casarsa, una comunitat agrícola del nord d'Itàlia. Eren descendents d'agricultors i treballadors portuaris, i no només van criar set fills, sinó també sis filles. Per ordre: Rachele, Valeriano, Francesco, Giuseppe, Gelindo, Giocondo, Felicità, Angelina, Ancilla, Candido, Cirilla, Stella i Gilia. Els nois van estudiar per convertir-se en enginyers i les noies es van formar per convertir-se en cosidores.

Quan Europa va començar a patir un període de canvis i la guerra amenaçava amb convertir-se en una realitat, el pare, el Giovanni, va tramar un pla per enviar els seus fills als Estats Units. Els germans van marxar on hi havia feina. Per a alguns això va significar la zona rural d'Idaho; per a altres, l'assolellada Califòrnia, on, amb el temps, s'establiria tota la família.

"Van cavar rases, van construir vies fèrries, van fer tot el que van poder per guanyar diners i enviar-los a Itàlia per tractar de portar als Estats Units la resta de la família", explica Paulo Jacuzzi, de 54 anys, net de Valeriano Jacuzzi, el segon dels 13 fills i el primer a arribar als Estats Units. Va ser un èxode gradual que va començar el 1907 i va acabar el 1920.

Els germans, que només parlaven un anglès bàsic, van treballar primer als tarongerars de Califòrnia, abans d'unir forces i utilitzar la seva experiència com a enginyers mecànics per fundar un taller mecànic a Berkeley el 1915, sota el nom de Jacuzzi Brothers Incorporated.

Després d'un període d'estancament, els germans van reorientar la seva atenció. Van treballar en el desenvolupament de sistemes de reg per a horts i van dissenyar una línia de bombes injectores per a pous profunds. Posteriorment, van vendre les seves patents a grans empreses a canvi d'acords de prerrogatives i van començar a fabricar subministraments per a piscines.

Aquest canvi cap a l'aigua els va col·locar en una bona posició per aventurar-se en la hidroteràpia quan, el 1943, el fill de 15 mesos del Candido es va posar malalt. El pronòstic era dolent i els metges no sabien si aconseguiria viure més de 8 anys. El nen era actiu i saludable, però els metges van dir a la família que a poc a poc perdria la mobilitat i que no podria viure de manera autònoma.

L'únic tractament que els va donar un raig d'esperança va ser la hidroteràpia a través del tanc Hubbard a l'Hospital Herrick de Berkeley. El Hubbard era un receptacle de forma ovalada amb un banc de fusta en el qual l'aigua s'arremolinava i picava el cos del pacient per alleujar la rigidesa i millorar la flexibilitat.

Van començar a portar-lo allà dues vegades per setmana. Però el viatge d'una hora era esgotador per a la Inez i dolorós per al Ken, que es retorçava de dolor durant el recorregut. "Un dia va arribar a casa i va dir: «Escolta, faig tot aquest trajecte, per què no fas alguna cosa així a casa?»", recorda el Paulo. "I això és exactament el que van fer".

L'auge i la caiguda d'una activitat d'esbarjo

La J-300 va ser una bomba dissenyada pel Candido que creava un remolí d'aigua tèbia similar al del Hubbard i que podia acoblar-se a una banyera. Amb la diferència que el Ken hi podia estirar tot el cos, mentre que al Hubbard havia d'asseure's dret.

Quan van comprendre el potencial de la bomba en la salut i van fer millores estructurals en el disseny, els germans van començar a vendre aquestes unitats el 1949, a través de botigues d'articles per al bany i de farmàcies, abans d'ampliar el seu enfocament al mercat comercial més ampli a mitjans de la dècada de 1950.

Els Jacuzzi van començar a fabricar unitats de bany amb la tecnologia ja incorporada, la primera de les quals es va convertir en la primera banyera d'hidromassatge original, coneguda com a Bany Romà (la família té actualment més de 50 patents). Els primers models tenien diversos accessoris de raigs acoblats a la paret, escalfadors i filtres de bomba de recirculació, així com graons antilliscants i una guia de seguretat opcional.

I així va néixer el jacuzzi.

Al coincidir amb la bonança de la postguerra, el jacuzzi va arribar al mercat en el moment perfecte. Les dècades de 1960 i 1970 van estar inundades de piscines i un estat d'ànim que atorgava cada vegada major importància a la salut i la felicitat. El jacuzzi com a símbol d'estatus era poderós: a les revistes de moda es veien anuncis que mostraven homes i dones esplaiats en receptacles bombollejants. Oferia diversió saludable per a la família i un món sensual en si mateix.

A la dècada de 1980 els jacuzzis ja eren reconeguts a escala mundial. L'empresa havia inaugurat fàbriques al Canadà, a Mèxic, al Brasil, a Xile i a Itàlia, així com als Estats Units, on van escollir Lonoke, a Arkansas, com a centre d'operacions.

Tots els fills i nets havien de contribuir amb l'empresa durant les vacances escolars i universitàries: treballant a les línies de muntatge, empaquetant caixes i contestant els telèfons. "Sempre hi va haver aquella cosa d'«Has de fer-ho per la família»", diu el Paulo sobre el sentit d'unitat de la família Jacuzzi.

A finals del segle XX, era un fet que inclús un hotel, un xalet o un gimnàs mediocre tenia un jacuzzi. Però en aquelles dates l'encant del jacuzzi era cada vegada menor. De la mateixa manera que les limusines i les neveres amb dispensadors de gel, els jacuzzis han arribat a representar l'estil de vida aspiracional d'un passat recent. La banyera d'hidromassatge ja no és tan desitjada com, per exemple, un Tesla, un parell de botes d'última moda o alguna innovació digital menys tangible.

I, si bé és cert que van brillar quan es van presentar per primera vegada, els jacuzzis no sempre van estar exempts de problemes. Si una banyera d'hidromassatge no es neteja amb regularitat, hi ha el risc que atregui microbis, floridures i malalties transmeses per l'aigua.

Pot ser que també hi hagi un problema d'imatge: els jacuzzis, que solien ser divertits, emocionants i nous, amb el temps van acabar associats a una mena de banalitat suburbana. En ple 2023, és més probable trobar panells de tendències amb tines per fer capbussades gelades que amb jacuzzis bombollejants.

A finals de la dècada de 1970, la família Jacuzzi era una dinastia dividida. Aleshores hi havia 257 membres de la família associats al negoci i, a mesura que l'empresa anava creixent, van començar a contractar persones externes per a llocs d'alt nivell.

La seva història no va estar exempta d'"imperfeccions i errors", com bé va escriure el pare del Paulo, Remo Jacuzzi, de 87 anys, fill del Valeriano, a la seva biografia del 2007, Spirit, wind & water, en què va explicar que "hi va haver alguns moments obscurs en la història de la família Jacuzzi, quan uns pocs membres de la família prenien la majoria de decisions i la resta en patien les repercussions".

Candido es va tornar cada vegada més dictatorial en el seu estil de lideratge, segons el llibre de Remo, i com es va revelar més tard, havia començat a fer tractes a esquenes dels seus germans i havia pres la decisió d'establir una empresa matriu anomenada JacBros a Suïssa el 1959.

"A alguns els va semblar que el Candido havia oblidat que no havia estat ell, sinó el tiet Rachele, qui havia fundat Jacuzzi Brothers", va escriure el Remo, recordant un incident en un casament en què un convidat li va preguntar de manera inocent al Candido si era membre del clan Jacuzzi. El Candido li va etzibar: "Jo soc el Jacuzzi".

Les tensions s'havien estat acumulant sota la superfície durant temps. En una demanda del 1961 amb el memorable títol Jacuzzi versus Jacuzzi, la meitat de la família va denunciar l'altra meitat, acusant la meitat del Candido de vendre actius sense consultar-ho i de desposseir-los de les seves pensions.

Els procediments judicials van començar el 1967, més de cinc anys després que es presentés la denúncia. Alguns membres van descobrir, amb gran inquietud, que estaven sent seguits per investigadors privats contractats per la seva mateixa família.

Acusat per un gran jurat dels Estats Units de cinc càrrecs d'evasió d'impostos, el Candido va fugir primer a Itàlia el 1969 i després a Amèrica del Sud. En una insòlita entrevista del 1975 amb la revista Sports Illustrated, va lamentar la decisió d'haver inclòs a la junta membres que no eren de la seva família, que, a parer seu, havien complicat les coses. "Quan només érem els germans, posàvem una ampolla de vi damunt la taula i resolíem els nostres problemes", va dir. "Avui dia som massa gent per fer això".

El 1979 van vendre l'empresa per 73 milions de dòlars al conglomerat manufacturer Walter Kidde & Company, i amb això van perdre el dret a utilitzar el nom familiar en tots els futurs productes de spa.

Després de treballar per als nous propietaris de Jacuzzi durant un parell d'anys, el Remo va marxar i el 1982 va fundar Jason [una combinació de Jacuzzi i fill] International en un esforç per recuperar les qualitats terapèutiques de la invenció. Posteriorment, el Paulo, el seu fill, en va ser president durant sis anys, fins al 2021.

"A parer meu –va escriure Remo al seu llibre–, un Jacuzzi és una persona, no una màquina. Un Jacuzzi és un membre de la meva família".

"Una oferta que no vaig poder rebutjar"

A la fàbrica de Jason International a North Little Rock, a Arkansas, és fàcil veure que, a l'igual que la família, el negoci es basa en un ritme particular. "Tenim entre 70 i 80 models diferents de banyeres", diu Aaron Patillo, l'enginyer en cap de la planta, que ha de fer un esforç per fer-se sentir per sobre del bram de les màquines. "En un dia normal estaríem fabricant 12 models diferents, depenent de la demanda".

El Paulo va assumir el càrrec de més responsabilitat de Jason el 2015, després d'haver-se passat anys treballant en un centre d'addiccions a Texas. Inclinant-se cap endavant i adoptant un accent italoamericà exagerat, gesticula amb la ma contreta com una tulipa tancada: "Em van fer una oferta que no vaig poder rebutjar".

Fa dos anys, el Paulo va sentir que havia arribat a una cruïlla en el seu rol a l'empresa familiar. La meitat de la família ja s'havia establert en altres indústries, com la producció de vins Jacuzzi Family Vineyards. Finalment va prendre la decisió, amb el consentiment del Remo, de vendre Jason International, mantenint accions a l'empresa.

Quan Robert Easter, president d'American Industrial Brands, que va comprar Jason el 2021, va considerar per primera vegada comprar l'empresa, va voler provar el producte. Va instal·lar dues banyeres d'hidromassatge Jason a la seu de la seva oficina al nord de Florida i es va submergir a les dues. Afirma que molts dels seus clients compren els spa d'hidromassatge per raons terapèutiques, cosa que significa un retorn al propòsit original del jacuzzi.

"Potser Roma va inventar el bany, però va caldre un Jacuzzi per perfeccionar-lo", diu Easter. "És una història estatunidenca, però també és una història internacional".

El Ken, el nen que ho va inspirar tot, va sorprendre els metges al viure molt més enllà dels 8 anys, tot i que va quedar en cadira de rodes. Es va casar, va obtenir un màster en administració d'empreses i va treballar durant un temps com a gerent de Jacuzzi a Itàlia. Va morir el 2017 als 75 anys.

Easter era conscient que no estava comprant només una marca, sinó també un llegat sencer, i va intentar tranquil·litzar la família. Aquesta actitud es va estendre fins i tot a la fàbrica. La façana de l'edifici es va remodelar, amb detalls que recorden una vil·la italiana. A la paret del costat de la porta hi ha un mosaic de l'escut de la família Jacuzzi. I s'hi pot llegir el seu autoproclamat lema: Aqua vita est.

L'aigua és vida.