El viatge
Suplements 07/07/2022

Illes gregues de somni: un destí mediterrani

Descobrim les illes del golf Sarònic, les més properes a Atenes, plenes d’encants naturals, història, gastronomia i racons on els turistes encara no arriben

9 min
A sobre d’aquestes línies, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, una platja de l’illa de Spetses, l’illa de Poros, un carrer de l’illa d’Hidra i l’església de sant Jordi, a l’illa d’Egina. A l’obertura d’aquest reportatge, a les pàgines anteriors, una fotografia de l’arribada a l’illa d’Hidra.

Hi ha més de mil illes a Grècia, i si comptem també els illots podem arribar fins a les sis mil. Són tantes que no és fàcil decidir a quines vols anar. Si ens limitem a les habitades, la xifra baixa a unes cent setanta, però segueixen sent moltes illes. En general, els turistes es conformen visitant les de més renom (Santorini, Míkonos, Creta, Rodes, Corfú...), però una altra manera d’explorar-les consisteix en no tenir pressa i començar per les illes del golf Sarònic, les més properes a Atenes. Aquest viatge inicial pot incloure l’illa d’Hidra, on Leonard Cohen tenia casa; Spetses, on es pot seguir el rastre de l’heroïna Bubulina i de la novel·la El Mag, de John Fowles; la petita Poros, enganxada a la costa del Peloponès, i Egina, una illa que van dominar els catalans entre els anys 1317 i 1451 i on durant un temps es va guardar la relíquia del cap de sant Jordi.

L’escriptor cretenc Nikos Kazantzakis (1883-1957), autor de Zorba, el grec, va escriure: “Feliç l’home que abans de morir ha pogut navegar per l’Egeu. En cap altre lloc es passa tan serenament de la realitat al somni”. És una frase que sempre em ve al cap quan navego pels mars grecs, on tinc sovint la sensació que, en efecte, els somnis són més a l’abast que en qualsevol altre lloc. D’acord que la travessia fins a Hidra és curta (unes dues hores), però la felicitat que t’envaeix navegant per aquestes aigües té la capacitat de transportar-te en pocs minuts del port del Pireu a la Grècia de la història, els mites i els déus.

L’illa dels capitans... i de Leo...

El poble d’Hidra està tan ben posat en un amfiteatre natural ple de cases blanques que s’aboquen escalonadament sobre el port que quan hi arribes amb el ferri tens la sensació que per força ha de ser un lloc especial. Un cop desembarcat, quan veus que en tota l’illa estan prohibits els cotxes i les motos, confirmes que, en efecte, Hidra no és una illa com les altres. D’acord que les corrues de burros carregats amb les maletes dels turistes tenen alguna cosa d’impostat, però val la pena entrar al museu local per descobrir que el passat de l’illa està ple de capitans intrèpids, herois de la Guerra de la Independència i agosarats pescadors d’esponges.

Les maquetes dels grans velers, els instruments de navegació i el posat desafiant dels mariners dels quadres, guarnits amb uniforme, grans bigotis i el pit ple de medalles, ens parlen dels molts capitans d’Hidra que van lluitar contra els turcs en la Guerra de la Independència al segle XIX, a la qual aquesta illa va contribuir amb cent trenta vaixells.

Una platja de l’illa de Spetses
L’illa de Poros
Un carrer de l’illa d’Hidra

Cent trenta vaixells! Costa de creure, en especial quan veus que avui el port és ple d’embarcacions turístiques, algunes amb uns pals majors més alts que les mateixes cases. De pescadors i capitans en queden ben pocs. A la sortida del museu, la llum enlluernadora del Mediterrani i la visió dels molts turistes que passegen pels molls et fan tocar de peus a terra. Hidra és avui una illa amb encant abocada gairebé del tot al turisme, amb carrers empedrats, molts gats, enormes buganvíl·lies que emmascaren els murs, burros que caminen amb resignació, turistes acalorats i un conjunt d’atractives cases pintades majoritàriament de blanc entre les quals destaquen les dels antics capitans i armadors i les fàbriques d’esponges reconvertides en hotels.

El 1936, l’artista atenenc Nikos Hadjikyriakos Ghikas va restaurar la gran casa familiar d’Hidra, herència d’un avantpassat armador, per anar-hi a passar els estius. A partir d’aquí, gràcies als seus nombrosos convidats, aquella illa de pescadors es va anar transformant en un centre d’artistes marcats per la bohèmia. Un dels visitants destacats va ser el nord-americà Henry Miller, que ho explica a El colós de Marusi. Als anys cinquanta s’hi van instal·lar una parella d’escriptors australians, George Johnston i Charmian Clift, i molts altres escriptors de llengua anglesa, entre ells el canadenc Leonard Cohen, que als anys seixanta hi feia una vida contemplativa atret pel sol i la vida mediterrània. A Hidra, Cohen es va comprar la casa d’un antic capità, on va compondre poemes i cançons com Bird on the wire i So long, Marianne, aquesta última dedicada a la dona noruega amb qui va viure una història d’amor. El documental Leonard & Marianne. Words of love, del 2019, ho explica ambl detall.

Quan Leonard Cohen va arribar a Hidra hi havia tan sols quatre cafès i un bar, i quan va voler fer un concert va haver d’actuar entre els sacs i les capses d’un colmado. Avui hi ha poques cases de primera línia de mar que no tinguin un bar o un restaurant amb una terrassa a la planta baixa. Si t’endinses cap a la part alta del poble, però, els carrers es van buidant de turistes i arribes a llocs com la plaça ombrejada que apareix en un dels poemes de Cohen com “la taverna d’en Dusko”. A les parets, les fotos antigues recorden que Sophia Loren hi va filmar Boy on a dolphin, una pel·lícula del 1957 en què encara hi sortien pescadors d’esponges.

Més enllà del poble d’Hidra, seguint el camí que voreja el mar, s’arriba al petit port de Kamini, on hi ha una taverna que sembla que sobrevoli el mar. Allà et pots omplir els ulls del blau del Mediterrani mentre fixes la mirada en l’illot rocós que hi ha just al davant, amb una ermita pintada de blanc que podria exercir de símbol de Grècia.

L’illa de Spetses

El Gran Hotel Poseidon et dona la benvinguda a l’illa de Spetses. És un edifici gran, luxós, exagerat, que el 1914 va fer construir l’armador Sotirios Anargiros (1849-1918), un milionari de l’illa. També va deixar com a herència una escola inspirada en els col·legis britànics que encara avui sobreviu a prop de la costa, com un anacronisme. Va ser allà on als anys seixanta l’escriptor britànic John Fowles (1926-2005) va exercir de professor. De resultes d’aquella experiència, el 1965 publicaria una novel·la mítica per a la generació hippy, El Mag, plena d’elements onírics que alguns relacionaven amb les drogues psicodèliques. L’illa rep a la novel·la el nom fictici de Phraxos, però és clarament Spetses. Escriu Fowles: “Phraxos era bellíssima. No hi ha cap altre adjectiu que la pugui definir; no era maca, pintoresca, encantadora, sinó senzillament bella”.

L’església de sant Jordi, a l’illa d’Egina

Més enllà d’El Mag, però, hi ha un altre personatge, molt estimat pels grecs, que ha posat l’illa de Spetses al mapa. Es tracta de Laskarina Bubulina (1771-1825), una heroïna de la Guerra de la Independència que es va casar per primera vegada als 17 anys i per segona als 30. Els seus dos marits van morir lluitant contra els pirates algerians que assolaven les costes de Grècia en aquell temps. Amb els diners de les herències, el 1820 Bubulina va fer construir un vaixell de 33 metres d’eslora, equipat amb divuit canons, per combatre contra els turcs. Va ser així que es va convertir en una heroïna destacada de la Guerra de la Independència, però el 1825 va morir a l’illa de Spetses en el transcurs d’una baralla familiar. Un museu i una estàtua li reten avui homenatge.

Poros, enganxada a la costa

Poros és una altra illa encantadora, separada de la costa del Peloponès tan sols per un canal d’uns dos-cents metres d’amplada. És petita, muntanyosa, presidida per un campanar que domina un poble harmònic de cases d’estil neoclàssic. Ocupada pels venecians durant un temps, i atacada en el passat pels pirates, Poros és avui una illa agradable, amb un excel·lent port natural que desprèn una imatge de calma.

Henry Miller escriu a El colós de Marusi que quan va arribar a Poros va tenir la impressió que el vaixell navegava entre els carrers de la població. “Si hi ha un somni que m’agrada més que tots els altres és el de navegar sobre la terra. L’arribada a Poros crea la impressió d’un somni profund. De cop i volta, la terra convergeix de totes bandes i el vaixell sembla premut per un pas estret que fa l’efecte de no tenir sortida”.

El temple d’Afea, a l’illa d’Egina

El somni de les illes gregues es repeteix. El poeta grec Iorgos Seferis, guardonat amb el Nobel de literatura el 1963, va passar un temps en aquesta illa i insistia que tenia alguna cosa de Venècia grega, d’illa sorgida d’un somni.

El cap de sant Jordi a Egina

Quan desembarques a l’illa d’Egina, a una hora i quart del port del Pireu, el primer que et crida l’atenció són les moltes parades i botigues on venen pistatxos, considerats els millors de Grècia. Molta gent treballa en la collita d’aquest producte i cada any en surten de l’illa unes 2.700 tones. Als voltants del poble d’Egina, les plantacions dels petits arbres dels pistatsxos dominen els camps, entre casetes i esglésies pintades de blanc, però al capdamunt d’un turó ple de pins és el temple d’Afea el que domina l’illa. És d’estil dòric molt ben conservat, i forma un triangle màgic amb el Partenó, a l’Acròpolis d’Atenes, i amb el temple dedicat a Posidó al cap de Súnion. Tots tres temples permeten somiar en la Grècia clàssica de Pèricles, Fídies, Sòcrates i companyia.

Des de les altures d’Egina, i també durant la travessia iniciada al port del Pireu, podem veure una illa allargada, la de Salamina, famosa sobretot per la batalla del mateix nom en què el 480 aC els grecs van aconseguir aturar la invasió dels perses. L’illa està tan a prop de la costa que es fa difícil imaginar com els grecs van aconseguir encaixonar els nombrosíssims trirrems perses en aquella batalla sobre la qual va escriure el gran Heròdot, el pare de tots els historiadors.

Tornant a Egina, gairebé tots els autocars de turistes van directament del temple d’Afea a un restaurant vora el mar. La gastronomia grega, ja se sap, té bona fama i sempre val la pena menjar un bon peix i beure vi de retsina. Però hi ha un altre lloc a l’illa, gens turístic, que resulta especialment interessant per als catalans. Es tracta de Paleochora, el poble antic que a mitjans del segle XIX va ser abandonat pels seus habitants per traslladar-se a la costa quan ja havia desaparegut el perill dels pirates que assolaven les illes.

Paleochora
Frescos del poble de Paleochora

Paleochora està construït als peus d’un turó de 355 metres d’alçada presidit per un castell que va ser destruït per Barbarrosa al segle XVI i per l’almirall venecià Morosini al segle XVII. Avui en queda ben poca cosa, però val la pena fer l’esforç de pujar-hi per contemplar les grans vistes que té sobre el mar i les illes del voltant.

Al poble avui abandonat s’hi conserven una trentena d’esglésies, però les cases van ser enderrocades per endur-se’n les pedres per construir les cases del poble nou. Queden, això sí, els carrers empedrats que s’enfilen cap al castell, amb algunes esglésies ben conservades. Tot plegat dona a Paleochora un aspecte en certa manera fantasmal, de poble abandonat, que conserva l’esperit religiós en unes capelles que es van construir segles enrere per mirar d’allunyar l’amenaça de la pesta.

L’església principal està dedicada a sant Dionís, però n’hi ha d’altres dedicades a sant Joan Evangelista, sant Esteve, sant Jordi... Egina té la particularitat que durant uns anys, entre el 1317 i el 1451, va estar dominada per dues famílies catalanes, els Frederic i els Caupena. En aquell temps es guardava a l’església de Sant Jordi la relíquia del cap de sant Jordi. L’església emociona avui per la seva senzillesa, amb l’iconòstasi que separa la zona de l’altar i uns frescos ben conservats, entre ells un de sant Jordi matant el drac.

La relíquia del cap va ser portada a finals del segle XV pels venecians a l’abadia de San Giorgio Maggiore, a Venècia. Al segle XIX, però, se’n va perdre el rastre. S’ignorava on havia anat a parar, però el 1971 l’historiador nord-americà Kenneth Setton, autor del llibre Los catalanes en Grecia (1975), el va trobar en un magatzem oblidat de l’abadia. Remenant a fons va descobrir en un racó la part superior d’un crani encerclat amb una cinta d’or amb una inscripció en grec que identificava la relíquia com el cap de sant Jordi. “Eureka!”, va exclamar. La tan cobejada relíquia tornava al primer pla de la història.

stats