Una història d'amor a la cua del concert de l’Springsteen

Quan porta una hora i mitja palplantat i ja està plegant bolis, papers i el convenciment que realment està fent el que toca, que el sacrifici sempre porta recompensa, li arriba una dona corrents i esbufegant.

"És per la llista del Bruce?"

Fa tres dies que l’Edu s’ha erigit com un dels organitzadors de la llista dels fans per al concert de l’Springsteen del divendres, el dels convidats especials, el que segur que farà història per tants arguments amb to singular: l’únic a l’Estat, el primer de la gira europea, el de després de la pandèmia i, sobretot, el dels Obama i l’Spielberg.

L’Edu vigila com un sentinella que tothom fitxi tres cops al dia, que tinguin clara la posició a la llista, que s'apuntin el número als artells (emulant el mític Robert Mitchum a La nit del caçador) o al dors de la mà, amb un permanent. Que tot segueixi l’ordre; que no hi hagi ningú que es vulgui passar de llest. Amb uns quants s’han autogestionat i han pactat amb l’organització del concert l’entrada ordenada a la pista, de la meitat cap endavant, a tocar de l’escenari.

Tot i que els fans fans ja ho havien fet en algun altre concert, l’Edu mai havia estat implicat en una causa així. Però aquest cop té la sensació que serà un concert especial per a ell. N’està a punt de fer cinquanta i li vol donar un simbolisme que no sap si el té o és ell que se’l construeix a mida. Va anar als concerts del 99 i el 2002 al Palau Sant Jordi, i el 2008 va ser dels que va aconseguir una entrada pel que va fer al Camp Nou. Amb nou hores n’hi va haver prou perquè s’exhaurissin. Part de la seva vida podria explicar-la a través d’aquestes dates, dels concerts als quals ha anat, de la playlist que el Boss hi ha desplegat a cadascun d’ells. De amb qui hi va anar; del moment vital en què ell estava. I és que no són només les cançons del Bruce que l’expliquen com si les hagués escrit en exclusivitat per a ell, sinó també els concerts i tota la litúrgia que comporten.

Pensa en tot això, amb un somriure nostàlgic que inclou massa pèrdues pel camí, mentre fa guàrdia i apunta noms, DNIs, telèfons i números d’ordre. Al principi no arribaven a la desena. Tres dies després, nou torns, divuit hores sota el sol d’estiu en plena primavera, i al costat de la tanca de l’estadi, ell i els altres ja són com una mena de família de conveniència. No s’acaben de deixar anar del tot. Es baten secretament en duel, vigilant-se mútuament amb desconfiança. Cada lloc de la llista és un salconduit a la glòria; no s’hi valen debilitats ni rendicions.

Però avui l’Edu ja està cansat de la ronda, de tornar a explicar les normes i els consensos a aquesta dona que li diu que ve de Bilbao, que s’ha agafat un permís, els tres dies que encara queden per a la cita, per poder ser dels primers que entrarà a l’Estadi Olímpic i posar-se al capdavant, a tocar de l’escenari. Que vol que el Bruce li toqui la mà, o li regali l’harmònica bavejada, o li piqui l’ullet. Un senyal, per petit que sigui, ja serà suficient.

"Arribes tard. Jo ja plegava. Hauràs d’esperar al torn de demà a primera hora", li diu –sec– l’Edu.

La deixa amb tots els peròs a la boca, l’esgotament i la decepció. Però els horaris són els horaris; si no, no acabarien mai, i s’ha de ser inflexible amb situacions tan compromeses com aquesta.

"Ezagutu dodan mutilik txarriena zara", li engalta ella, emprenyada.

L’endemà, a primera hora, quan l’Edu arriba a l’Estadi Olímpic, ella ja hi és. Fa cara d’haver dormit poc i va embolicada amb una tovallola de platja plena d’herbes aixafades. És ella qui li etziba que avui no se la ventilarà i que hi té tant dret com qualsevol altre. Que es diu Saioa, i després li dicta el seu DNI i el telèfon. L’Edu li dona el número 284 i ella se l’escriu ben gran a la part interna del canell. Per curiositat i amb una mica de culpabilitat, l'Edu li demana quina és la seva cançó preferida, i ella li respon que Thunder road. Ell assenteix i per dins pensa que hi està d’acord. Però no l'hi diu. Es posen a parlar i se senten tan a gust que s’obliden que el torn ja s’ha acabat fins al migdia. La Saioa va anar al concert del 2002 al Sant Jordi i li explica que per a ella va ser molt important perquè feia poc que s’havia mort el seu pare, que l’havia instruït en la música de l’Springsteen des de petita. L'hi diu emocionada, i ell fa que l’abraça, però s’atura amb tan poca traça com s’abraçaria un cos desconegut.

No es tornen a trobar fins al cap de dos dies, el vespre just abans del concert. L’Edu la va a buscar al seu lloc de la fila, molt més enrere que ell, i li diu "bona sort". Ella li respon que igualment. I li somriu.

Durant el concert, quan sona Thunder road, un i altra es pensaran. En el mateix moment, les tres pantalles gegantines de darrere de l’escenari mostren les imatges del públic i hi apareix l’Edu cantant a cor què vols. La mà, dins la butxaca, apreta fort un tros de paper rebregat en què va copiar, el primer dia, el telèfon de la Saioa.

Mentrestant, ella, que el veu multiplicat per tres, immens i digital, amb els ulls aclucats com el Boss, pensarà que és un senyal. 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify