Per què és important que una iniciativa com la Nit de l’Art s’hagi consolidat en el panorama artístic mallorquí? Què aporta a galeristes, artistes, espectadors…?
Fede Pinya: Començaré fort. No només és important per a galeristes i artistes, sinó per al conjunt de la societat mallorquina. La Nit de l’Art és una obertura de sensibilitat. Més enllà de la Nit de l’Art, també l’espai galerístic és important per a tothom, perquè és a les galeries on sol començar la carrera de l’artista, la del col·leccionista, la del crític... La galeria com a punt de partida i de trobada, per tant. I això s’ha de posar en valor. És l’espai on els artistes exposen abans que en un museu, i allà on el públic pot descobrir noves coses. Un problema de la societat mallorquina i l’espanyola és que s’està deixant de banda la cultura. Es dona una gran rellevància a la tecnologia i als esports, però ens oblidam de la cultura. Espanya és un país molt jove en termes de col·leccionisme i de moviments culturals, i això es nota. Hem tingut un temps d’ombra molt llarg que ens ha endarrerit en comparació amb altres països europeus.
Ian Waelder: La Nit de l’Art és una activitat iniciada pels galeristes, però serveix per donar a conèixer tot el que es fa i tot el que passa en qüestions d’art: les programacions de les galeries, la feina dels artistes... Gràcies a la Nit de l’Art, això arriba als interessats de sempre i també al públic en general. Encara que jo no som gaire partidari de distingir entre diferents classes de públic, perquè pareix que, quan dius això, vens a dir que el públic en general no en sap, d’art, cosa que no és certa...
F. P.: Palma, a més, té una escala molt còmoda. No és una ciutat enorme com Berlín i Madrid. Amb una passejada, pots assabentar-te amb criteri del que passa en el món de l’art contemporani a Mallorca. Això és important per crear un costum i perquè la gent es formi un criteri propi, tant si aquest criteri acaba amb un ‘m’agrada’ com amb un ‘no m’agrada’. La Nit de l’Art és una fórmula que contribueix a crear pòsit en la ciutadania. Posa els ciutadans en contacte amb les obres d’art d’una manera directa. La galeria com un espai on s’atura tot, on la gent mira, pensa i té una experiència diferent de la que té en el dia a dia. Pot parèixer una estupidesa i no ho és. Passam tant de temps enganxats a pantalles i pantalletes que ja hem oblidat l’exercici físic de confrontació directa amb les coses.
I .W.: Però la tecnologia també és una realitat per a les noves generacions. Jo vaig créixer molt, artísticament, mirant per internet la pàgina web d’una galeria mexicana. Per tant, la meva educació artística va ser en part a través de pantalles. Ara, anar de museus i de galeries és molt important. El meu pare és artista, el meu germà és comissari i anar d’exposicions era una activitat quotidiana per a mi. Les galeries han estat una part de la meva educació. M’escapava de classe per veure exposicions! I aquí, amb una passejada, és cert que ho veus tot. I sempre trobes alguna cosa interessant. I la gent potser no n’és conscient, sobretot políticament. Quan faig turisme, el primer que faig en arribar a una ciutat és mirar quins museus i quines galeries hi ha. És una cosa que determina molt la meva visita. A Palma també es podria fer, això. S’hauria de fer més per galeries que per institucions, perquè els museus en general tenen una programació mediocre. Falta criteri, coherència, línies d’investigació en art contemporani..., que és el que et trobes en els museus de Berlín, de Basilea i al Reina Sofía. En l’àmbit polític, no s’entén que és necessari tenir una línia d’investigació que doni forma al que fas. Pelaires, per exemple, té una història i uns artistes, i això la identifica com a galeria. Als museus d’aquí, en canvi, un dia fan una exposició de taules i l’endemà una d’avions comercials.
Des de les institucions podrien dir que els museus tenen el deure de ser més plurals i heterogenis, que no poden tenir unes línies gaire marcades o tancades.
I. W.: No hi estic d’acord, que facin una programació heterogènia. El que fan sovint és omplir una programació amb el que sigui i ja està. Fa un temps es va fer l’exposició de l’electricitat al Casal Solleric, pagada per una empresa privada. No hi pinta res una exposició com aquella en un centre d’art públic, que se suposa que és contemporani i que hauria d’estar investigant qüestions artístiques.
F.P.: Des de fa uns anys, nosaltres organitzam conferències per al cap de setmana de la Nit de l’Art. Vàrem començar convidant el president dels col·leccionistes espanyols per tractar el tema del col·leccionisme. El segon any vàrem dur responsables de projectes culturals i de fires. Enguany ho hem focalitzat en la figura del curator, del comissari. Ve gent molt potent que ens ajudarà, a tots, a créixer i a millorar, i això és el que compta i el que volem. Però, a la fi, tot depèn de les ajudes. Enguany, si no hagués estat per les institucions públiques, no hauríem pogut fer la Nit de l’Art. És així. Ara: nosaltres no volem doblers, volem una participació activa i dinàmica de part de les institucions. Ja no és època per a una política de subvencions, però si veim les ajudes que reben el Gallery Weekend de Barcelona i l’Apertura de Madrid, entendrem que encara es pot fer molt aquí.
I.W.: És una qüestió de sensibilització, en realitat. La galeria és privada, però sempre té un retorn social. Hi ha gent que veu amb recel les ajudes a les galeries perquè són empreses privades, però aquests recels no tenen sentit perquè les galeries aporten a la ciutat i a la gent. Com diu en Fede, però, no es tracta d’anar a suplicar que ajudin, sinó que les institucions es creguin que l’art és important per a la nostra ciutat.
F.P.: Basta veure com es transforma un carrer o un barri quan hi obre una galeria. Canvia per a bé. Una galeria aglutina molts components, no és només un punt de venda, sinó moltes altres coses, i activa molts mecanismes. La restauració es beneficia de la Nit de l’Art, per exemple, i està molt bé.
Què creis que s’hauria de fer perquè l’art ocupàs un paper rellevant en la societat actual?
F.P.: La cultura està deixada de banda. A les escoles i als instituts ja ni se’n parla, d’art. Ja voldria jo tenir escoles que visitin la galeria. Si tu no eduques la gent de petits en l’art, després ja no els hi avesaràs. Per què tots els pares apunten els seus fills a futbol o a tennis, però no els duen mai de museus ni a galeries?
I. W.: Jo som un cas de fracàs escolar total, ho suspenia tot, ni tan sols anava a classe. Però és que és normal: l’escola és una presó, tot són deures, obligacions... L’art, en canvi, és llibertat. L’art i la cultura en general sembla que són una pèrdua de temps o que no t’han de donar feina, i molts professors transmeten aquesta idea dolenta de la cultura, tot i que la realitat no és així. La gent es queixa de l’elitisme de l’art, però és que això ve de l’arrel. Martí Manent sol dir: “La gent pot arribar a saber el que és un fals nou en futbol, però en canvi pareix que, de l’art, no en poden entendre res”. Estic molt d’acord amb una frase de Dora García que diu: “L’art és per a tots, però només una elit ho sap”.
La Nit de l’Art serveix per crear un públic o no és un moment gaire idoni, tan massificat, social i festiu?
I.W.: Com a artista, et diré que el públic em sol decebre molt. Bolaño diu: “La gent té les llibreries que es mereix, menys els que no les tenen”. A veure, la gent ja ho sap, que hi ha galeries i museus. No ho descobrirà per la Nit de l’Art.
F.P.: Per la Nit de l’Art surten unes 20.000 persones als carrers de Palma. Les primeres edicions de la Nit de l’Art, però, érem poquíssims. Ara l’esdeveniment ja dura tres dies, hi ha cicles de conferències, hi ha visites guiades..., i tot això ha permès recuperar la gent que justament no volia sortir aquests dies perquè era massiu. Des d’Art Palma volem continuar millorant i apujant el nivell. És un esdeveniment social, sí, però veure gent que fa coa per entrar en una galeria a mi m’encanta. Crea públic? Com a mínim crea públic per a aquesta nit, que ja és molt.
Quines coses s’hi haurien de millorar perquè acabàs de donar rendiment?
F.P.: Enguany hem aconseguit que la Nit de l’Art es doni a conèixer més que mai. Es tracta de créixer com una ona expansiva, que a Espanya sàpiguen que feim això, que la gent vingui a visitar les galeries d’aquí, que l’esdeveniment sigui cada vegada més internacional... Tenim unes infraestructures aeroportuàries i hoteleres meravelloses, no és vera? Per què no les usam per potenciar els tres dies de la Nit de l’Art? Hi ha moltes maneres de créixer i molt de camp per córrer.
I.W.: La base és tenir una bona programació, i això ja hi és. Gent de tot el món ve a Mallorca. Es tracta de fer que, en ser aquí, descobreixin l’art de qualitat que tenim.
F.P.: La gent que duim queda enlluernada amb Palma. Venen amb una idea de Mallorca i els sorprèn la ciutat, la programació artística, com ho muntam, les ganes amb què feim feina... Després, aquesta gent va pel món i explica el que ha vist. I això ens ajuda molt. Ara bé, podem créixer molt més. A l’Apertura de Madrid hi participen quaranta-nou galeries, més diverses institucions i museus. Aquí, en canvi, els impulsors i promotors de la Nit de l’Art, l’associació Art Palma, som vuit galeries.
I.W.: Que vinguin directors de museus, galeristes i col·leccionistes de fora i que vegin la teva feina és una cosa que t’ajuda i et marca, si no has fet una exposició de merda. El que està bé del món de l’art és que l’art és allò que tothom té en comú. Tant és quina ideologia política tens o de quin equip de futbol ets, l’art et vincula amb tothom. I el mateix passa amb tot el que és cultura. La tendència de veure el món de l’art com una cosa de rics és absurda: som molts els artistes que no arribam a final de mes o que ens costa arribar-hi. Hi ha una pàtina de bronze, de galeries superguais, però també són moltes les galeries que pateixen. Tot i que alguna gent en pugui tenir una visió elitista, el món de l’art és ple de gent que pica molta pedra, que fa molta feina.
F.P.: Enguany l’Ajuntament s’ha abocat en la Nit de l’Art. N’ha entès la importància. Ha vist que no només serveix per connectar galeristes, comissaris, col·leccionistes i artistes, sinó per sensibilitzar molta gent i per enriquir, com deia al principi, tota la societat.
