Fiords noruecs: paisatges de somni

Els fiords són ries monumentals d’origen glacial d’aigües tranquil·les i navegables per vaixells de grans dimensions. Encara que gairebé tota la costa de Noruega n’està esquitxada, els més sorprenents són a la costa oest. Les rutes per recórrer aquesta zona són infinites, així que nosaltres traçarem una que va de Stavanger a Kristiansund, passant pels atractius naturals i culturals més icònics.

A Stavanger, ciutat d’origen mariner on hi havia una important indústria conservera, ens espera Carmen Carpio, una equatoriana establerta a Noruega que treballa com a guia. Després de visitar el centre de la ciutat i el Museu del Petroli –aquest últim lloc és imprescindible per comprendre per què Noruega és actualment un dels països més rics del món–, la Carmen treu d’una butxaca les claus del seu cotxe i diu amb un ampli somriure “Ara ens anem a Preikestolen, on la naturalesa frega la perfecció”. És un petit trajecte en ferri fins a la població de Tau, i uns 25 minuts en cotxe fins a Preikestolen Fjellstue, la base per iniciar l’ascensió a una de les belleses naturals més imponents del país, on hem quedat amb tres canadencs que s’uniran a nosaltres en l’excursió.

Després de dues hores i quinze minuts, posem els peus sobre una descomunal formació rocosa que configura una plataforma amb una vista excel·lent de 180 graus sobre el fiord de Lysefjorden i les muntanyes que hi ha al seu entorn. “Això és Preikestolen, amics”, diu, cridant, la Carmen amb la respiració alterada per la dura ascensió. I prossegueix, després de prendre aire, “popularment aquest lloc és conegut com el Púlpit, per la seva posició dominant sobre el fiord”. “Gaudeixin del paisatge més bell que brinda la regió de Stavanger, i vagin amb compte quan treguin el cap pel precipici; són 600 metres d’altura”. I acaba picant l’ullet i dient: “No m’agradaria haver de baixar a recollir a un de vostès al fons del fiord”.

Paisatges que freguen la fantasia

La següent parada de la ruta és Bergen, que compta amb un centre històric meravellós i amb un famós mercat de peix on els turistes compren grans quantitats de salmó i mengen als restaurants. A molt pocs passos d’allà hi ha el Museu Hanseàtic en un vell edifici de fusta amb interiors que són originals d’aquest període. Al costat del museu, a la zona portuària de Bryggen, s’hi aixeca un excepcional conjunt de magatzems històrics de peix construïts en fusta i pintats amb colors vius que han estat declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco.

L’endemà he quedat amb Anders Dyrkon, un guia recomanat per una amiga amb el qual visitarem la zona central de la regió dels fiords, fins a Geiranger. Abans de partir, m’aconsella visitar el Kode. És el complex museístic més important de Bergen i hi ha una excel·lent col·lecció de pintura, entre la qual destaca l’obra d’Edvard Munch. A l’acabar la visita, sense perdre temps, pugem al cotxe i enfilem l’E-16 en direcció a Flam, per agafar al tren Flamsbana, que va des de Flam fins a Myrdal. És un trajecte de 20 km on trobem una sèrie de paisatges inoblidables que freguen la fantasia mentre salvem un desnivell del 18%. El ritme pausat de la locomotora permet que els viatgers puguin gaudir de l’espectacle que passa per davant les seves finestres.

De tornada a Flam, agafem el cotxe i l’Anders condueix fins a l’imponent mirador de Stegastein, una plataforma de fusta que, com si fos un trampolí, s’introdueix sobre la vall a 600 metres d’altitud i ofereix una panoràmica colpidora del fiord. “Davant teu tens amb tota la seva contundència el Sognefjord”, diu l’Anders mentre divisa l’horitzó, i afegeix, “té 204 quilòmetres d’extensió, és dels més profunds, i té avencs que sobrepassen els 1.250 metres. És l’exemple del paisatge més silvestre i bell de Noruega”. El capvespre dona a tot el fiord una llum ambre preciosa on la foscor es torna inassolible: és el sol de mitjanit. Una estampa que només pot ser viscuda durant l’estiu en latituds pròximes al Cercle Polar Àrtic.

La nostra ruta continua fins a Laerdal, un poble travessat per un riu on abunden els salmons. Remuntant les seves aigües arribem a Borgund. Aquí s’alça un imponent temple de fusta amb una silueta enigmàtica que es va construir al segle XII. “Aquesta és l’única església de fusta a Noruega que ha sobreviscut sense canvis notables. Un 90% és original”, diu la Shelby, un guia que ens acompanya durant la visita al temple. I assenyalant la coberta exterior explica que “hi ha ornamentació i escultures de dracs amb marcat caràcter viking perquè la població local abracés amb confiança la religió que imposaven els mandataris cristians”. “Cent anys abans de construir l’església tot el poble va haver de convertir-se al cristianisme per ordre del rei Olav II el Sant”, relata.

A una hora de cotxe trobem l’església d’Urnes, un altre temple de fusta, el més antic del país –el seu origen és l’any 1130–, que, tot i que en la seva majoria no conserva la fusta original, està declarada patrimoni de la humanitat.

Una immensa massa de gel

Deixant enrere el fiord Sognefjord, per la carretera que circula paral·lela a un dels seus braços, que rep el nom de Fjaerlandsfjorden, penetrem al Parc Nacional de Jostedals, un dels més antics del país. Aquí s’hi troba la glacera més gran de l’Europa continental: té 437 quilòmetres quadrats de superfície i 26 llengües. Nosaltres decidim visitar-ne una: la de Böyabreen. És una immensa massa de gel que sorgeix de la muntanya a 1648 metres escampant-se pel vessant fins a un llac format per les aigües del seu desglaç. Al costat del llac hi ha el Brevasshytta Cafe, un establiment on fan molt bé la carn de ren i que brinda unes meravelloses vistes sobre la llengua de la glacera, que es despenja de la muntanya. Des d’aquí s’aprecia el color blau de les capes més longeves, i és habitual sentir l’inquietant rugit que genera la seva activitat. Jo Marius Boyum, el fill de la propietària del cafè, ens acompanya mentre mengem i ens ensenya una magnífica col·lecció d’imatges que mostren el pas del temps. “Avui estem a uns 150 metres de la glacera, però quan la meva família va obrir el cafè l’any 1960 estava enganxat a la glacera”, explica Jo Marius, i ens ensenya una foto del 1970 on sembla que la glacera hagi d’engolir el restaurant.

En direcció a Geiranger, trobem pobles molt poc habitats on és difícil veure activitat humana, fins a arribar a Loen. Als seus voltants, després de passar la cascada de Videseter, enfilem corba rere corba amunt per la tortuosa carretera Gamle Strynefjellsvegen. “Aquesta és per a mi la carretera d’alta muntanya més bonica de Noruega. Només és possible circular-hi a l’estiu”, diu l’Anders, mentre indica que vagi més a poc a poc perquè puguem assaborir la grandesa de l’entorn pel qual estem passant. Aquesta carretera discorre per un port entre muntanyes amb immenses plaques de gel i llacs espectaculars que després empalmen amb la carretera RV63, que circula per altres paratges magnífics. Entre aquests destaca el mirador de Dalsnibba i el congost Flydalsjuvet. En aquest últim, malgrat el perill que comporta, l’Anders vol que li faci una foto a la vora del precipici. “Ho sento, he passat moltes vegades per aquí i mai m’havia fet una foto. Tinc moltes ganes de fer-me-la”, diu, i jo no puc evitar sorprendre’m. L’escena que puc veure pel visor de la càmera és colpidora: l’Anders està a la vora del congost que s’eleva just per damunt de l’abisme sobre el fiord de Geiranger i la petita població que li dona nom, on hi ha ancorats dos creuers.

A la població de Geiranger l’Anders s’acomiada. Ell tornarà a Bergen per atendre un grup d’holandesos que l’esperen. I un servidor, entristit per perdre un gran guia i un magnífic company de viatge, embarcarà en un ferri fins a Hellesylt. Encara que el fiord de Geiranger tan sols arriba fins als 224 metres d’altura, és fàcil entendre per què és patrimoni de la humanitat. És impossible no sorprendre’s davant l’exuberant paisatge que va revelant el vaixell a mesura que naveguem per les seves aigües. La cascada de les Set Germanes és la joia del fiord. Està formada per una successió de set imponents salts d’aigua que, segons una llegenda popular, ballen enfront d’un salt a l’altre costat del fiord que rep el nom de Pretendent. En un tancar i obrir d’ulls, el ferri arriba al port de Hellesylt, on la ruta 655, coneguda pel sobrenom de la Ruta de la Reina, condueix els nostres passos fins al poble d’Alesund.

Estic de sort. Geir Steinar, cap de l’oficina de turisme d’Alesund, ha vingut a rebre’m per fer-me de cicerone. “No aterra cada dia per aquí un periodista de Barcelona”, diu al veure la meva cara de sorpresa. Després de visitar l’aquari –un excel·lent lloc per conèixer la fauna marina local– fem una passejada per Brosundet. És el port esportiu de la ciutat, flanquejat per cases modernistes que es reflecteixen a les seves aigües. “Aquesta és una zona molt animada, tota la ciutat ve aquí a passejar, prendre una copa o sopar en un dels seus nombrosos restaurants”, diu el Geir. I afegeix que Alesund “és coneguda històricament pel seu bacallà”. Per confirmar-ho entrem al prestigiós restaurant Diner XL, amb una panoràmica magnífica sobre el Brosundet, que està dirigit pel prestigiós xef Roar Aarseth, famós per cuinar un dels millors bacallans de la ciutat.

Després de menjar, la ruta continua fins a Bud, una petita població de pescadors formada per petites cases de colors. Des d’aquí, surt la carretera turística-nacional de l’Oceà Atlàntic fins a Kristiansund, la ciutat on acaba aquest periple per la regió dels fiords. Per a The Guardian, la carretera de l’Oceà Atlàntic “és el viatge amb cotxe més preciós del món”. Jo no m’atreveixo a fer aquesta afirmació, però puc assegurar que conduir-hi és una experiència inoblidable que em quedarà gravada per sempre. La carretera serpenteja per una costa salvatge, saltant d’illot en illot, pintant postals de somni que generen enyorança per una terra quan encara no he abandonat.