Homenots i donasses

El farmacèutic que feia marxar la tos al segle XIX

Les Pastilles del Doctor Andreu van popularitzar un empresari que també va ser promotor de l’avinguda i del parc del Tibidabo

3 min
Salvador Andreu  Grau 1841-1928

Resulta inevitable començar aquesta biografia parlant de les pastilles per a la tos que, probablement, han tingut més transcendència en la història del nostre país. D’un producte d’èxit promocionat a través de grans campanyes de màrqueting a acumular una fortuna que va servir per incidir en l’execució del pla Cerdà i en la urbanització del cantó barceloní del Tibidado. També per fer néixer el Tramvia Blau, el parc d’atraccions del Tibidado i, fins i tot, per invertir en la fabricació de cotxes. Però anem a pams.

Nascut en el si d’una família més vinculada a les lleis i al comerç que no pas a la ciència, Salvador Andreu Grau va acabar fent-se metge i farmacèutic. A l’establiment que va obrir al Barri Gòtic de Barcelona el 1866 sempre va intentar distingir-se de la competència oferint una imatge molt atractiva i amb una molt bona atenció als clients. Eren les primeres mostres de l’accentuada visió comercial que tenia i que en el futur seria clau.

El punt d’inflexió va arribar quatre anys més tard amb la creació del laboratori des d’on començarien a elaborar-se productes enfocats a l’asma i la tos. D’aquestes instal·lacions acabarien sortint les famoses Pastilles del Doctor Andreu, veritable pedra angular dels seus negocis. Tant les campanyes comercials com la capacitat per exportar la nova creació a l’estranger -sobretot a Amèrica- van fer de les pastilles un producte emblemàtic i reconegut a totes les cases.

A partir de finals dels anys 70 del segle XIX, Salvador Andreu es va llançar a la promoció immobiliària. Per sobre de tots els projectes on va invertir destaca el de l’avinguda Tibidabo, on va aixecar el seu domicili familiar, i la zona annexa del Frare Blanc. La casa que es va fer construir, l’anomenada Torre Salvador Andreu, és situada al número 21 de l’avinguda i, després d’haver sigut seu d’una clínica de la família Dexeus, ara és ocupada pel Consorci de Salut i Social de Catalunya. El parc d’atraccions que avui encara perviu també va sorgir de l’aliança amb altres propietaris dels terrenys que envoltaven el cim (Roviralta, Bosch, Macaya), així com el naixement del Tramvia Blau, del funicular i la construcció del Gran Hotel La Florida.

La seva experiència com a fabricant de cotxes va sorgir arran de la unió amb la família Armangué, els fundadors de la marca David, una nissaga que encara en els nostres temps produeix fruits ben dolços. Per cert, tot i que ja no fabriquen automòbils, el nom David ha quedat lligat per sempre més a la ciutat de Barcelona a través, primer, del Drugstore David, molt popular als anys 70 i 80, i, actualment, per un local comercial que manté la denominació i que és ocupat per un pàrquing i un Mercadona. Tot plegat, al carrer Tuset, seu de la primitiva fàbrica de cotxes, amb entrada també per Aribau.

En el moment de la mort de Salvador Andreu, el patrimoni familiar donava mostres de gran solidesa, però amb el pas de les dècades i les generacions la situació es va començar a afeblir. A principis dels 70, ja del segle XX, l’empresa química Cros va adquirir un 80% del capital de la societat Doctor Andreu SA, una operació que marcaria una data clau en el declivi de l’imperi familiar.

Més tard, Cros passaria a ser Ercros, en virtut de la fusió amb l’espanyola Explosivos Río Tinto (ERT), i immediatament Doctor Andreu SA va sortir del grup adquirida per la multinacional suïssa Roche. Poc després, el 1990, els suïssos van desmantellar el que quedava de la farmacèutica catalana a través de la venda de les diferents línies de negoci i la liquidació del patrimoni immobiliari. Avui el cognom de l’emprenedor català perviu gràcies a la companyia peruana Doctor Andreu QF, que es considera hereva del laboratori original fundat el 1866.

Un altre llegat que ens ha deixat aquesta família són les pel·lícules que la filla de Salvador Andreu, Madronita Andreu, va filmar de ben jove i que reflecteixen escenes costumistes impagables de la vida burgesa de l’època.

stats