"Ha après a fer coses que no havia fet mai: truita de carxofes i fideuà"

—Miri, com l'hi diria? Estimo la meva dona més que la terra sencera, més que res en tot el món, casundena!
—Això ja ho sé, Baldiri. Però necessito saber quines condicions té; què és el que pot fer per ella; com creu que se’n sortirà i quina ajuda pensa que necessitarà a partir d’ara. I com el podem ajudar nosaltres a vostè. No està sol en tot això. Només ens ha de trucar. Aquí té el número.
—Veu aquestes mans —li estén els palmells amb els dits ben oberts—, aquestes durícies, aquesta pell? Han fet molta feina; han tingut cura de centenars d’arbres, de quarterades de terreny. Tota la vida, ja soc gran, han esporgat, adobat, llaurat, collit, podat, fertilitzat, ensulfatat... La Caterina se n’ha encarregat sempre de tot, mentre jo procurava la terra. Què vol que li digui? Ara em toca cuidar-la a ella. Vull fer-ho i estarem bé!

Han passat uns mesos des que la Caterina va tenir l’ictus, un migdia tornant de mercat dels dilluns. Primer va caure el cistell a terra de la cuina; després ho va fer ella, a la mateixa velocitat contra la gravetat que el vímet. Desplomada. No va ser a temps de cridar l’home que rondava amb el tractor a l’altra punta del mas, amb la bufadora. A la Caterina la va trobar la veïna —benaurada coincidència—, que just uns minuts després de l’espetec havia passat per casa d’en Baldiri carregada de mitja dotzena d’ous de les gallines blaves que acabaven d’adquirir i eren l’orgull del veïnatge. Va ser ella qui va cridar l’ambulància, que va arribar fins i tot abans que en Baldiri, atrafegat i aliè a tot el que passava a casa, hi fes cap per anar a buscar una ampolla d’aigua fresca a la nevera. Es va espantar tant quan va veure els sanitaris fent-li la reanimació a la dona i mentre sentia paraules que li sonaven a galimaties (oclusió arterial, fàrmac trombolític, teràpia intravascular) que va entrar en un atac de pànic ferotge i va haver de ser atès ell també, allà mateix. En Baldiri va tornar a la consciència i a la realitat capgirada amb un còctel de tranquil·litzats. La Caterina, en canvi, ja no en va sortir més, d’aquell parèntesi encallat, buit de paraules, sense moviment de cintura cap avall. Els seus ulls blau cel, el seu somriure dòcil, l’intent de dir i no sortir-se’n, la frustració de la dependència absoluta. Ella que sempre havia fet la seva, que era un neguit. Una alegria permanent, sempre disposada a ajudar a tothom. Tot aquell passat que havia caducat i que ara havia transmutat en una nova vida des de dins d’un cos que no responia. L’espectadora del món del qual havia estat la protagonista principal. Estava enfadada. Molt. La guerra amb tots els seus obusos li anava per dins i feia olor de napalm. Els ulls amb què mirava en Baldiri passaven tots els filtres del fer veure mal dissimulat i només transmetien tristesa.

Han passat uns mesos des de la sotragada que els va capgirar la vida. Ho constaten els terrenys d’en Baldiri ara plagats de males herbes; de fruita malaurada que no s’ha collit i amb el tros d’hort convertit en un camp de batalla on els conills s’han erigit vencedors. Era la Caterina qui els mantenia a ratlla, i tenia les verdures sempre a punt de cassola o amanida, a l’estiu.

L’univers ensalvatjat extern, però, no té res a veure amb el que passa a dins de casa. En Baldiri procura no mirar massa per les finestres. Tots els seus esforços, ara, estan concentrats en un altre lloc. El que li va dir a la doctora quan li van donar l’alta a la Caterina a l’hospital ho ha complert com si li anés la vida. De fet, l’hi va. No se la pot imaginar ni la vol consentir sense ella.

Durant tot aquest temps, en Baldiri ha après a fer coses que no havia fet mai. Ell que no sabia fer una o amb un got, s’ha espavilat i ha après a cuinar truita de carxofes i la fideuà a la cassola, sofregit inclòs seguint fil per randa la llibreta de receptes de la seva dona; a fer el doblec del llençol per sobre la manta i no deixar que un costat pengi més que l’altre, amb aquella perfecció amb què ho feia ella. Ara sap com treure les taques de les estovalles amb aigua freda i una mica de bicarbonat de sodi (ho ha vist en una revista rònega que corre per casa) i s’ha convertit fins i tot en un expert en manicura. Treu amb paciència i un per un els repels de les ungles a la Caterina, perquè no li facin mal, i després li embatuma les mans amb crema hidratant. "Abans podava arbres, ara retallo branquillons", pensa per dins. Nota com la Caterina es relaxa quan fa l’operació fina. Diria, fins i tot, que li somriu. És en aquells moments, que en Baldiri es vendria l’ànima al diable per saber què li deu passar pel cap a la seva dona. "No t’enfotis de mi, dona. Faig el que puc"

També li llegeix en veu alta les novel·les d’en Kent Haruf. La Caterina l’havia descobert en el club de lectura de la biblioteca del poble i n’havia quedat enamorada. Sempre li deia que ells podrien ser perfectament personatges escrits per aquell autor. En Baldiri s’hi reconeix en la rudesa i en l’essència. La Caterina sempre ha tingut raó. En tot.

En Baldiri no vol fer altra cosa que el que fa. Sap del cert que la terra ben cuidada sempre dona fruits, si el temps no és inclement. Esperarà pacient fent allò que ha fet tota la vida: adobar, esporgar, fertilitzar, llaurar. 

Al capdavall, estimar.