02/09/2022

Tot esperant Tamara Falcó, segona part

4 min
Tamara Falcó

Obedient, continuo esperant la Tamara Falcó per entrevistar-la. Ho faig assegut en un sofà entapissat amb una tela estampada de motius tropicals, dins un pavelló amb piscina, a casa de la seva mare, la Isabel Preysler, a Puerta de Hierro (Madrid). Des que he arribat en taxi, han passat, ben bé, quinze minuts, però la sensació que tinc és similar a si m’hagués passat tot un estiu per sobre.

El criat, eixut i vestit amb lliurea engalonada, que m’ha conduït fins aquí, des de la porta d’entrada –un bon tros–, m’ha dit que segui i esperi perquè, m’ha assegurat, “la señorita ahora baja”. Però ja els dic, porto esperant, si fa no fa, quinze minuts que, ja puc avançar-los, es convertiran en una bona i folgada mitja hora.

De tan a gust que hi estic en aquest sofà, en aquesta casa, una mica més i la marquesa m’hi troba adormit. Tant de bo, rumio, no arribi mai la Tamara, i m’hagi de passar la resta de la meva vida aquí escarxofat, a recer, esperant.

A fora, plou. Ho veig a través de la vidriera que dona a un jardí de dimensions intueixo que importants, on també tenen una piscina, aquesta descoberta, de la qual tinc la sensació que, en qualsevol moment, pot sortir-ne, elàsticament, en Neddy Merrill.

En aquest ambient, però, em noto, narcolèpsia a banda, com dir-ho, opac. Maldestre. Poc polit, fins al punt que diria que m’està fallant el desodorant, vaja, això segur. Em sento, en definitiva, brut. M’assalta, és evident, la consciència de classe (maleït Karl Marx!), aquella que, indefectiblement i per la via de l’estètica, et recorda qui ets, d’on vens i, sobretot, cap a on te n’has de tornar. La meva ànima de bolxevic és tan de fireta, tan petit-petit burgesa, que en lloc de cremar-li la casa a la Preysler, ara que en tinc l’oportunitat, i començar la revolució, segueixo, vençut i dòcil, esperant.

Al cap dels amplis trenta minuts d’espera, del fons del pavelló aquàtic, que, per cert, no fa olor de clor ni humiteja, s’obre una porta de la qual surten dos gossos, un de gros de color cafè amb llet i un altre de petit, pota-curt, pelut i blanc que, saltironant, s’acosten on soc no sense abans caure en la temptació, des del punt de vista d’un gos perfectament comprensible, de veure aigua de la piscina.

Darrere dels gossos, apareix, per fi, Tamara Falcó: caixmir d’estar per casa, cabell recollit amb un monyo despreocupat i decoletés de vellut: la viva representació del confort mil·limètricament estudiat que, com tothom sap, és l’únic confort que funciona.

“¡Uy! –diu com qui refila–, “¡ya estás aquí! ¿Has llegado hace mucho?”(que, penso, no és el mateix que preguntar “¿Hace mucho que esperas?”)

“No, no, qué va, acabo de llegar”, responc, mentint, amb fals entusiasme i en un to de veu per sobre dels decibels que haurien fet falta, evidenciant, sense escapatòria, el fracàs històric de la classe operària que reblo dient l’absurda frase “Qué casa tan bonita”, compliment al qual la marquesa respon amb un “¿Nos sentamos?”

Mentre trec la gravadora de la bossa, d’una altra porta que no és la mateixa per on han entrat els gossos, apareix un altre criat –que no és el mateix que m’ha guiat fins aquí però que també va vestit com si fos un secundari en una pel·lícula dirigida pel Visconti– amb una safata platejada, immensa, amb una tetera de porcellana i tasses a joc, tovallons de fil i un pa de pessic de la mida de la cúpula de Santa Maria del Fiore: “¡Uy, bizcocho!”, diu la marquesa, i afegeix: “Gracias, Charlie, nos serviremos nosostros mismos. Ah, y llévese a Charlie, please”. El criat número dos es retira no sense abans enganxar el seu homònim pel collar i endur-se’l, tal com l’hi han ordenat, pavelló enllà.

Un cop sols, com que ha dit que ho faríem nosaltres mateixos, dubto perquè no sé si, a més a més de l’entrevista, sa il·lustríssima pretén que li serveixi la infusió. Afortunadament, agafa la tetera de porcellana, que no és precisament petita, i ho fa ella mateixa, no sense abans obrir la tapa, acostar-hi el nas i olorar profundament i intensa, durant una bona estona, per acabar concloent que sí: és la seva tisana favorita. Encara sort, penso, perquè una marquesa airada, ara mateix, no ens convé gens ni mica, ni als criats ni, per descomptat, a mi.

La Tamara diu “No tomaré bizcocho, ¿quieres tu?”, però refuso la invitació, tot i estar famolenc, perquè em sap greu estrenar un pastís tan monumental (maleït Karl Marx!). Temps després he pensat que aquest mateix pastís deu ser el que la Presley ofereix, des dels temps immemorials del Julio Iglesias, a tots els periodistes que hem anat a casa seva a entrevistar-la, ja sigui a ella o a la seva progènia, convençuda que cap de nosaltres tindrà el valor d’encetar-lo. Segur que quan es va mudar d’El Viso a Puerta de Hierro va ordenar que el posessin dins una capsa per endur-se’l després d’enganxar-hi un cartell en què s’hi llegia “Frágil”, tot i que, actualment, després de tants anys d’anar i venir, de fràgil res de res. Deu estar dur com una pedra. Aquesta senyora coneix a la perfecció el funcionament d’aquell tic aclaparador del qual la classe treballadora és víctima, el mateix que ens empeny a dir, quan ens conviden a dinar els amics a casa seva, frases del tipus “Si el cafè l’has de fer només per mi no cal que en facis”.

Pastís a banda, la senyoreta Falcó, avui marquesa, va ser molt generosa perquè m’hi va tenir, pel cap baix, unes tres hores. L’espera va merèixer la pena. Hi va haver moments, no ho negaré, que em perdia en el seu circumloqui. D’altres en què no vaig entendre res del que em deia, i és literal, cap fonema. Però ja dic, en general, una tarda de gener de 2018 molt ben aprofitada, protagonitzada per una dona que, si més no en aquell moment, el que perseguia era encaixar. Tant de bo ho hagi aconseguit

stats