Espartac Peran: "La mort d’un fill és un càstig difícil de portar"

BarcelonaAbans de néixer, Espartac Peran (Mataró, 1972) va perdre el germà gran i aquella mort va marcar tota la família. Però no va ser fins a la pèrdua dels pares, temps després, que el periodista i presentador de TV3 va reflexionar amb profunditat sobre el final de la vida i com dir adeu a les persones que estimem. Tots aquells pensaments donen forma a Tres desitjos abans de morir (La Campana), un llibre íntim que es mira la mort de cara per trobar la millor manera de conviure-hi.

Què et porta a escriure sobre la mort?

— Fa 20 anys que em rondava pel cap. Hi ha una frase al llibre que diu: "Els meus morts no són més importants que els teus". Això ja és una declaració d’intencions. Vull parlar de la mort amb el màxim respecte. He viscut moltes morts, sí, però ni més ni menys que alguns. L’altre dia, a un amic de 60 anys se li va morir el pare. Era la primera vegada que veia una mort. Em va sorprendre, perquè a mi la mort sempre m’ha acompanyat de petit. Tinc ganes de parlar-ne i de reflexionar-hi ara, amb els dols païts.

El teu germà Eliseu va morir quan tenia 9 anys. Poc després vas néixer tu. Com et va marcar la seva mort?

— Me n'he adonat quan he estat gran. Vaig viure en una família molt tocada, amb llàgrimes, un dol no curat, perquè és impossible curar-lo. Quan es van morir els meus pares, de cop i volta, vaig començar a reflexionar sobre aquella família que perd un fill. El pitjor comentari que se’m pot fer després de llegir el llibre és: "Espartac, quina vida més dura has hagut de passar". No escric el llibre per explicar la mort del meu germà, sinó perquè, com a mare o com a pare, el lector es pugui imaginar què és perdre un fill. Amb tota la duresa i tota la tendresa del gest després de la pèrdua, del que fan els pares per intentar recuperar la normalitat. Sé que és una pretensió molt bèstia, però m’agradaria que el lector pugui pensar en la mort d’un fill, o dels pares, d’un amic proper, de tot el que queda pendent per dir.

És impossible curar el dol d’un fill?

— Ara que tinc fills petits ben vius, quan penso en els meus pares veig que la mort d’un fill és un càstig difícil de portar. Fins i tot em fa pensar en una bestiesa molt grossa, perquè sé que no ho faria, però si em passés a mi, jo diria: "Adeu, gràcies, acabem-ho aquí". Els meus pares van perdre una família i en van intentar construir una altra des de la feina constant. La meva mare era peixatera, el meu pare treballava al forn de vidre. Eren feines amb molta presència de cara al públic, sempre amb un somriure. Però hi ha coses subtils que, vulguis o no, s’acaben transmetent de generació en generació. I un cop han marxat els meus pares, ho he notat molt. 

Quan van morir ells, tu vas fer el mateix: vas anar a treballar.

— La meva força era imaginar-me els meus pares treballant, que és el que van fer tota la vida. Havien de tapar aquell buit amb feina, feina, feina. Recordo que les meves vacances d’estiu amb els pares eren tres dies a Tossa de Mar. Quan ells van morir, jo vaig anar a la tele a treballar. Em sentia bé, sentia que els estava homenatjant. Cada dol té una personalitat diferent. 

La mort de l'Eliseu va fer que, de petit, anar al cementiri fos una activitat recurrent a casa teva. Com t'hi relaciones ara?

— El cementiri pot espantar els nens, però espanta molt els grans. He demanat a molts amics que m’acompanyin el dissabte al matí al cementiri, un dia de sol, i cap vol venir. Els cementiris fan por. Això forma part del que ens hem volgut carregar en nom de la modernitat. Tot el que és vell és caspós, tieteja. Hem perdut els rituals. Per exemple, és molt important saber què fas amb el cos d’algú que ha mort, ser conscient d’on fem l’últim adeu. Ara pot semblar una bestiesa, però d’aquí uns anys pots tenir ganes d’anar allà on vas dir l’últim adeu a la teva mare. 

El negoci de la mort no ho posa fàcil.

— Els culpables d’això som nosaltres. Ens espanta tant la mort que ja ens va bé que una empresa posi les flors, els taxis, l’espai amb aire condicionat, posi o tregui la creu. Tot fet. És molt lícita la feina que fan, el problema és nostre amb tot el que hem anat perdent i tapant respecte a la mort. 

Ets molt crític amb la desaparició dels rituals tradicionals que acompanyaven la mort. Per què?

— Tot el que es generava quan es feia la vetlla a casa era una manera fer tribu, amistat, poble. Fer el camí cap al cementiri en processó, també. Ara als enterraments s’aplaudeix espontàniament perquè el cos ho necessita, demana fer algun ritual. Anar de dol volia dir: "Estic trist, cuida’m". Segurament s'hi anava durant molts anys i especialment ho havien de fer les dones, amb tota la càrrega que hi pugui haver aquí, això és evident i s’ha de canviar. Però aquell vestit de dol deia el que no deien les paraules. Ara si se’t mor algú et quedes a casa tancat. Els amics et poden acompanyar en la pena un dia, però la gent ha de viure, i et quedes sol a casa. 

A l'hora de consolar algú en el dol, dones dos consells: escoltar i acompanyar.

— És que segons com és un desastre. Vas a un enterrament i penses: "Què li diré? T’acompanyo en el sentiment". ¿Ho poses en pràctica, això? Si et compromets a acompanyar el sentiment d’aquella persona, en els pròxims tres anys, cada dia et vull a casa seva. No cal verbalitzar-ho tot. Donar la mà, una mirada, una carícia, una abraçada si a l’altre li ve de gust, això és el més important. 

¿Has pensat gaire en la teva pròpia mort?

— El llibre ha estat un trencaclosques molt íntim que he anat escrivint molt a poc a poc. Com que pensava molt en la mort, hi ha hagut molts moments que tenia moltes ganes de viure. Parlar de la mort et fa tenir urgència per viure. T’adones que això, avui, es pot acabar tinguis l’edat que tinguis. Pensar en la meva mort a través del llibre em dona molta pau. Tornaré a passar dols, i potser no seran com els que ja he passat. El dol és com l’enamorament, és molt boig, de pujades i baixades, per moltes lliçons que hagis après.