Escola d’esperança

Hi ha dies en què patesc la sensació que estam assistint, des d’una trona privilegiada, a l’agonia dels darrers dies de la literatura. Els mitjans de comunicació aconsegueixen, cada cop amb més professionalitat, desinformar de les obres de més valor, per no parlar d’uns processos de mercantilització cada vegada més espantosos i barroers. Ja ens va advertir Pier Paolo Pasolini, fa més de cinquanta anys, de l’abominable homogeneïtzació de tot plegat, d’una mediocritat intel·lectual progressivament decadent. I esclaten instants de concís desesper quan ets conscient que l’únic que acaba cridant l’atenció és aquest seguit d’obres impúdiques que mostren orgullosament les vergonyes privades, i és el seu esquifit gest d’escàndol el que capta un focus que ni tan sols dura els quinze minuts de fama pronosticats per Andy Warhol. Tanmateix, de cop i volta t’arriben llibres que t’ajuden a recuperar la fe en aquesta diabòlica passió per les lletres. El volum pòstum Curs de prosa, de Vicenç Pagès Jordà, amb edició i epíleg d’Enric Sullà i presentació de Camil·la Massot Kleiner per a la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, és un d’aquests monuments de mots que conviden a mantenir l’entusiasme lletraferit.

Com a escriptor, Vicenç Pagès Jordà va ser un autèntic mestre a l’hora de crear obres que s’abeuraven de les millors tradicions narratològiques i, alhora, les desafiaven i les feien avançar cap a nous territoris. És normal, doncs, que el creador d’El món d’Horaci defensés plomes esmolades com les de Gabriel Galmés o Biel Mesquida, pioners verbals. Com a lector i com a crític literari, Pagès Jordà presenta una mirada incisiva, original, desafiadora i alimentadora, ja que ens obliga a llegir i a rellegir obres de tota mena des d’altres òptiques, sovint innovadores i provocadores. El resultat de les seves investigacions (les proses àtiques de Maria Àngels Anglada, les al·legories de Mar Bosch, les piruetes adjectivadores de Josep Pla, l’art del dietari en mans de Miquel Pairolí o J. N. Santaeulàlia, les intensitats de Toni Sala…) és un banquet il·luminador.

El brillant assagisme de Vicenç Pagès Jordà es desplega amb una lucidesa que, malgrat tot, no renuncia en cap cas a la tendresa. La seva prosa, quirúrgica i íntima, transforma el mètode analític en una aventura textual, en una emoció compartida. Fa l’efecte que cada interpretació seva batega amb una intel·ligència que ens acosta a l’essència dels textos que llegeix sense perdre mai la mirada clínica i crítica. I Pagès Jordà escriu, en tot moment, amb una ironia subtil, però mai amarga, capaç de fer reverberar els engranatges del pensament. El seu fascinant Curs de prosa és la culminació d’una sàvia i enyorada experiència humana que es converteix en una indubtable escola d’esperança.