Andreu Juanola: "Em dol a l’ànima, però em quedo amb el Ribera del Duero"

Quin tipus de vi t'agrada?

— Sempre vaig al vi negre. Així com amb el vi negre puc notar bastant si un vi és bo, amb el vi blanc em costa diferenciar-ho. A més, jo el vi el relaciono amb un sopar a fora amb gent, que ho acostumo a fer bastant, i per acompanyar el menjar només penso en vi negre. Sol a casa no crec que es donin les circumstàncies per obrir una ampolla de vi. 

Quines són aquestes circumstàncies?

— Estar amb gent. A casa bec molt poc alcohol. A més, una persona de 34 anys s’ha de començar a cuidar i si, a més a més de fora, també begués quan estic a casa semblaria que en tingués 49. 

Però suposo que no és només això, no t'imagino prenent vi quan anàveu a fer campana amb el Manel durant el batxillerat. 

— Ni de bon tros, allà començava a fer molts esforços perquè m'agradés la cervesa. Per a mi que m’agradés el vi o la cervesa era un tema gairebé de madurar, no podia quedar exclòs; potser era un pallasso, però al final tots hem tingut aquesta edat. 

Llavors és fruit d’una dèria personal, la teva devoció pel vi?

— No ben bé, la meva mare és una apassionada del vi, ella anava a fer tasts i fins i tot estava al jurat puntuant els vins. Ella volia que m’agradés el vi i m’hi va anar introduint fins que em va anar agradant força. L’impàs jo penso que va ser amb ella. També recordo molt acompanyar la meva àvia a comprar vi a granel i emplenar garrafes de vi senceres. 

La mare, l’àvia... Això és una passió que acaba passant de generació en generació, és un tema cultural? 

— Sí, cent per cent. Jo crec que defineix molt la nostra zona.

Parlant de zones: si haguessis de quedar-te amb una denominació d’origen quina seria?

— Aquí hi sortiré perdent… A mi em sap molt de greu i em dol a l’ànima, però em quedo amb el Ribera del Duero. Segurament el més espanyol que hi ha. També vull dir que Ribera del Duero és el vi de la gent que no en sap, que vol anar una mica d’experta. Perquè jo sento que no en sé gens, jo sé els vins que m’agraden i estic obert a tastar-ne de nous, però jo només sé si un vi m’agrada o no m’agrada. 

I si haguessis de recomanar algun vi català?

— Intento remar sempre cap a Catalunya i he de dir que a mi l’Empordà m’agrada molt. Per exemple, hi ha un celler que es diu La Vinyeta que fan el vi Llavors, que m’encanta i té un preu molt assequible. Però soc un autèntic aficionat.

No em crec que després de tots els instastories gastronòmics i un podcast amb grans sommeliers com a col·laboradors habituals només et puguis considerar aficionat.

— És així. Quan vaig a un celler i m’ensenyen com fan el vi i les botes i tot, no m’interessa. Ja sé que m’hauria d’interessar, perquè acabem de dir que el vi és cultura, però és que desconnecto. Tu posa’m el vi i et diré el què.

Però segur que deus haver après alguna cosa en tots aquests anys.

— En el món del vi, o no en saps o ets un pedant. És com l’opera, és un món tan difícil d’entrar-hi que la gent que hi és en sap tant que quan parlen amb una persona que no en sap, ho expliquen com si en sabessin tant com ells. Llavors et diuen “tu no estàs trobant un sabor a fruits del bosc?” Jo no sé si hi ha gaire gent que es tira el rotllo. Em costa barbaritats empatitzar amb la persona que m’està dient això.

I si et pregunto pel vi més car que has tastat mai? Vas notar la diferència amb un vi de taula?

— Sí que es nota, la diferència. Me'n recordo molt, estava boníssim. Era un Vega Sicilia Único, ara no recordo de quin any era i sé que canvia molt, però jo crec que estaríem parlant d'una ampolla de 170 o 160 euros. Jo aquesta ampolla no la vaig pagar. Va ser una celebració familiar i va tocar molt poc a cada un perquè la meva mare el va racionar com si fos or.

No hi ha manera que em diguis genuïnament un vi català...

— Hi ha vins molt bons a Catalunya. Però hi ha una cosa que sí que m'agradaria deixar molt clara: hem de parar amb ser originals amb els noms dels vins. M'agradaria fer una crida al gremi del vi. Per favor, s'ha d'acabar. Aquí a Catalunya, a més a més de fer-lo bo, volem ser originals amb el nom, amb l'etiqueta, i jo crec que ens hem de calmar tots. Si és bo, triomfarà.

Alguna altra mania?

— Tinc un ritual que crec que és molt català, que és no deixar l'ampolla plena. Sempre me l'haig d'acabar.

I l'opció d'emportar-te'l a casa?

— No, prohibit. Sortir d'un restaurant amb una ampolla a la mà... A mi no m'hi trobaràs. Si no me la puc acabar, perquè ja vaig com el lobo de Wall Street, la deixo a la copa, no puc deixar una ampolla amb una mica de vi. Mai, és una mania.