Dones que cridem: un aclariment necessari per a aquells de pell fina
No, no som suecs. No tinc ni idea de si a Suècia la gent crida, parla alt i expressa les seves emocions de manera poderosa, però el mite i les pel·lícules d’Ingmar Bergman ens han fet creure que nord enllà la manera d’expressar-se és més moderada. Aquí no. Aquí ens parlem els uns als altres amb un to altament mediterrani. Però quan ho fem les dones... Ai, passen coses.
A mi no m’agrada cridar, però de vegades no puc evitar-ho. O ric fortíssim. O m’emprenyo com una mona perquè fa segles que intento que l’altre no se salti determinat acord i perdo la paciència quan això passa. I he escrit com a títol “dones que cridem” i sovint no és cridar, és parlar alt, parlar de manera apassionada i vehement a casa, al bar, en una reunió de feina... I això a les dones ens està penat amb cadena perpètua. O la pena de mort.
La periodista i escriptora Ana Requena al seu llibre Intensas parla de la intensitat com el nou pecat capital del qual som acusades tantes dones. O com deia aquell mem que em va passar l’Imma Sust, "les intenses som les noves boges". Les histèriques. Com en tants articles en què parlo sobre les dones, aquí teniu l’aclariment necessari per a aquells de pell fina i poca comprensió lectora. No, no parlo de ser maleducades, parlo d’expressar-nos exactament com tants homes o d'expressar-nos a la nostra manera sense que ens caigui a sobre la miradeta de “ja ha arribat la drama queen”. Perquè rere aquesta miradeta, rere aquesta reprovació, en realitat hi ha un absolut terror.
Hi ha el terror de perdre l’espai VIP al món professional o el que sigui, terror a ser menys que la dona que parla –Mare de Déu de les Intenses, llança’ls una maledicció–, terror a afrontar els sentiments i emocions de la dona que se t’adreça, unes emocions que moltíssims homes no estan disposats a gestionar. I massa vegades la resposta és un “no exageris” o un “tranquil·leta” o un “últimament estàs molt sensible” o el top of the tops “ja no se’t pot dir res”, que et fa recordar la santa paciència que va tenir Lorena Bobbitt, fins que va deixar de tenir-la.
I hi ha un negar-nos el dret a viure el que vivim amb l’antiga tècnica de la llum de gas. Les dones, fins que no ens adonem que ens l’estan aplicant, tendim a pensar que ens equivoquem nosaltres. Per això estem acostumades a modular la veu, a demanar perdó de manera compulsiva, a sentir-nos ridícules, tontes, poc adequades, exagerades, sensibles, histèriques, boges, intenses, cridaneres.
Cal tenir en compte que si crides, tot i saber que no és la millor manera d’expressar-te, ho fas perquè la situació t’hi ha portat, perquè ja no pots més. I això que s’entén tant en les lluites col·lectives, a les dones se’ns jutja per fer-ho. I quan això passa i a sobre tota la conversa i la discussió posterior només giren al voltant de les formes i no al voltant del motiu que t’ha fet esclatar com el volcà Krakatoa, la sensació d’indignació, tristesa i incomprensió augmenta. Ho he viscut en primera persona i ho viuen les dones que tinc al costat.
No, això no és Suècia. I tampoc cal.
