Àlex Cardona: "El que diu una nena de 6 anys té el mateix valor que el que digui un ganàpia de 36"

BarcelonaDetesto la idea que els nens són "el futur". És una forma d’edatisme que deriva de l’obsessió per la productivitat. Ho hauríem d’anar deixant enrere, això. Els infants, com els adults, són el present. Són persones ara. El que diu una nena de 6 anys té el mateix valor que el que pugui dir qualsevol ganàpia de 36 o de 56. No sé per què no ens hauríem de prendre seriosament el que diu la canalla mentre aguantem cada dia un xàfec de bestieses dels adults.

Cert. Però, esclar, és tan i tan important això d'educar...

— Cal aparcar la condescendència a l’hora de conversar amb els fills. Parlant-hi de tu a tu n’aprendrem més que si ens hi acostem des de dalt, des de la superioritat moral o cognitiva. I ens faran riure igual, perquè són genials, perquè si algú és superior són ells.

Bé, ara potser ens n'estem anant a l'altre extrem.

— Quan eren molt petits, els anomenava superpetits, perquè eren superherois. És totalment astorador el que fan els infants els primers tres o quatre anys de vida: passen de ser un esquitx, literalment, a ser capaços de comprendre el món, d’anomenar-lo. És al·lucinant el que fan.

El que fan de manera extraordinària és pensar. Per exemple, esmento un parell de preguntes seves que apuntes al llibre: "Aquest senyor és un pallasso de veritat o va disfressat? Els rellotges, com saben quina hora és?"

— Quan vaig recopilar els textos per fer el llibre, em vaig adonar del pes que hi tenia la qüestió del temps i, concretament, dels rellotges. És un tema candent, el del temps, en les relacions paternofilials. Trobo que els nens viuen aliens a la dictadura de les hores i els minuts fins que són força grans, i això és una de les coses que genera més friccions i conflictes amb els pares. A casa, les batalles matinals per la puntualitat han arribat a l’èpica i al drama. Potser té raó, la canalla, que tot això de l’hora és un muntatge dels adults, que ens hi atabalem massa.

Tempus fugit. Ser pare és com admirar un paisatge des del tren. Just en el moment que alguna cosa et meravella, ja la deixes enrere.

— El moment en què això es fa més evident és a la pubertat. Quan el fill gran va arribar-hi, vaig patir una crisi notable. Va començar a anar a l’institut i vaig percebre que el nen, "el meu nen", ja no hi era. Emocionalment, m’hi havia abocat massa, en la criança. Havia posat massa ous al mateix cistell i, de cop, el nen ja no hi era. Era una absència. Em vaig enfonsar força, francament, durant uns mesos. Va ser una forma de dol.

No sé si de les coses que t'han dit els fills, n'hi ha cap que et retrati com a pare.

— Em retrata força una sentència de l’Ernest. Sobre si val la pena tenir fills, em va dir: "És millor no tenir-ne, estàs més tranquil, pots fer el que vols i no et molesta ningú". Suposo que, quan ho va dir, em devia veure ben fotut. Sembla, doncs, que els he transmès que em posen nerviós, que són un obstacle a la meva llibertat i que molesten. I és trist, això.

Sospito que els fills ens coneixen millor a nosaltres que nosaltres a ells.

— Quan eren petits no ho vaig percebre, això. Fins que al gran va arribar-li la pubertat. Des d’aleshores sí que no l’entenc en moltes coses, ha esdevingut imprevisible, un arcà. I ell, en canvi, sembla que em llegeixi el pensament. Ara sí que ho percebo, això que dius. De vegades fins i tot em sento una mica vulnerable per aquesta capacitat d’avançar-se al que li diré o faré.

Queda clar al llibre que l'humor és una forma molt poderosa d'unió.

— Els nens i les nenes, malgrat ser uns mestres en la generació de situacions còmiques, són uns pèssims creadors d’acudits. De fet, quan volen fer riure, sovint es fan pesats. L’humor el creen sense voler, en això s’assemblen una mica als gats. El que sí que tenen és un gran sentit de l’humor passiu, és a dir, riuen molt i a cor què vols. Capten ben aviat formes d’humor relativament sofisticades. Més endavant, comencen a desenvolupar l’humor actiu i el primer dia que et fan riure volent-ho, amb un comentari procaç o amb qualsevol ocurrència, et quedes astorat. És un d’aquells moments en què te’ls comences a mirar de manera diferent.