El discurs de les vísceres

L’Alquimista Josep Palau i Fabre tenia la teoria que hi ha llibres d’hivern i llibres d’estiu. Reconec que em fa gràcia haver llegit Hivern humil de Joan Perelló aquests dies tan calorosos que fan la impressió que ens hem de fondre en qualsevol moment. Pel títol, el nou poemari de Perelló hauria de ser una lectura hivernal, però m’ha semblat una excel·lent lectura d’estiu.

Hivern humil és un llibre de to crepuscular, una posada en escena de la consciència de la devastació de la nostra terra eixorca i del final d’era que experimentam en aquest vast laboratori que és el segle XXI: les arquitectures tenen aluminosi, els quinqués es gasten inexorablement, ens aclaparen els viatges que no farem i els horitzons que no contemplarem. Davant d’aital situació de drama, el desconcert impregna les pàgines i es troba en totes i cadascuna de les latituds. També es tracta d’un recull de temors pòstums: sobirana és aquí la por feral de no tenir temps d’escriure el poema definitiu, el que doni sentit conclusiu a l’acabament. Tanmateix, Joan Perelló no cau en la desesperació ni en la sentimentalitat barata, extrems que sempre ha sabut evitar. Impera, malgrat tot, la caparruda esperança de no voler defallir, i és en aquest punt final quan l’escriptura és més intuïtiva i lliure que mai, perquè un cop morta la memòria és quan es pot escriure a pler sense el pes aclaparador dels records. Prescindint de diccionaris, Joan Perelló parla clarament de la mort, i si per a Joan Fuster morir deu ser deixar d’escriure, per a Joan Perelló significa tancar el calaix després d’haver-hi desat amb ordre tots els papers. 

Davant per davant del fet que som carn a la capoladora de l’existència, Hivern humil s’endinsa en els engranatges del motor còsmic de l’amor, que es troba en les besades vulgars plenes de saliva que ajuden a apagar la set, però també en la culminació del projecte humà en aquest món talment un sentit de generositat, i arriba a conclusions similars a les de Simone Weil i Iris Murdoch. A més a més, hi ha una passió tan colossal a favor de la creació literària i del furor per les arts que es desprenen múltiples energies. Per exemple, genial és el poema dedicat a Miles Davis que parodia el mite de la caverna de Plató, i no és sobrer recordar que la música és fonamental en els versos de Joan Perelló, sobretot el jazz, ritme potent i omnipresent en la seva orgànica poesia completa. 

Llibre eixorivit per estar compost amb un compàs d’enumeracions, paral·lelismes, anàfores i repeticions emfàtiques, Hivern humil de Joan Perelló és una proposta d’una honestedat i d’una humilitat aclaparadores, un rèquiem melancòlic i combatiu marcat per la noblesa de la humilitat i la dignitat del comiat, un llibre hivernal en aparença que es pot gaudir com una orgia d’estiu.