Won-Pyung Sohn: "Un dia em vaig preguntar què passaria si el meu fill no tingués sentiments"

BarcelonaL'escriptora sud-coreana Won-Pyung Sohn (Seül, 1979) no va publicar la seva primera novel·la fins als 37 anys, després de provar sort en desenes de premis literaris. El premi Changbi de literatura infantil del 2016 li va permetre debutar, finalment, amb Ametlla, que va tenir una acollida impressionant a Corea del Sud i que s'ha traduït a més de vint llengües, entre les quals el català (Fanbooks), a càrrec d'Anna Puente Llucià. També hi ha una edició en castellà de Temas de Hoy il·lustrada per Gema Vadillo. Aquesta setmana, Won-Pyung Sohn ha visitat Barcelona per trobar-se amb els lectors catalans i signar-los els exemplars d'Ametlla i també d'El impulso (2023), la seva última novel·la. "Em pregunto d'on surt tanta gent, a més sent un dia laborable", deia l'escriptora aquest dimarts, sorpresa per les multituds que se li van acostar durant la diada de Sant Jordi per demanar-li una dedicatòria.

Ametlla explica la història d'un adolescent que pateix alexitímia, una malaltia que li impedeix sentir emocions. Com va descobrir aquesta malaltia?

— Va ser quan vaig tenir el meu primer fill. Els nadons no saben parlar, però poden expressar emocions plorant i fent sorolls. Es comuniquen amb la mare a través dels sentiments. Un dia em vaig preguntar què passaria si el meu fill no tingués sentiments. Com ens comunicaríem? I llavors vaig descobrir que les persones que pateixen alexitímia no tenen sentiments.

¿El fred i la calor sí que les senten, oi?

— Sí, perquè són sentits. El que no senten són les emocions.

La societat es mira el protagonista amb un cert rebuig, i algun company de classe fins i tot el titlla de psicòpata.

— Quan ens comuniquem, no només compten les paraules, sinó també el llenguatge no verbal, les expressions i els gestos. Per entendre què et diu una persona, has d'interpretar els seus sentiments, les seves intencions. Al protagonista li falla aquesta part de la socialització. Li costa comunicar-se amb els altres, i per això la gent el considera estrany.

Què representa l'ametlla, que dona títol a la novel·la?

— La part del cervell que processa els sentiments és l'amígdala, que té una forma molt similar a les ametlles. Per això ho faig servir com a símbol al llarg de la novel·la.

El protagonista té una relació molt especial amb l'àvia i la mare. ¿Volia que la novel·la fos un cant d'amor a la família?

— No ben bé. El que volia descriure és què passaria si una persona sense sentiments rep molt d'amor de la família. Com evolucionaria aquest personatge? Fins on podria arribar? I, d'altra banda, hi ha el personatge del Goni, el cas totalment contrari: és un noi amb unes emocions molt intenses, molt expressiu i talentós, però que no rep gens d'amor. L'adopten, però llavors rebutgen l'adopció... Volia reflectir aquestes dues vides oposades.

A la meitat de la novel·la apareix un personatge femení que desperta en el protagonista uns sentiments propers a l'enamorament. ¿És possible que els alexitímics s'enamorin?

— El protagonista és com una llavor, que primer és molt dura però que acaba brotant. De petit té l'amor de la família, després troba un amic i finalment acaba florint. No és un canvi sobtat, el sentiment li creix molt a poc a poc. Com que es tracta d'un adolescent, a mesura que es fa gran també li augmenta la capacitat de sentir.

A la novel·la apareixen fets molt violents, crims a plena llum del dia... ¿Creu que, malgrat això, pot connectar amb un públic jove?

— Quan vaig començar a escriure la novel·la, no m'imaginava que aquestes imatges poguessin ser tan dures per als infants. El meu fill era un nadó, jo encara era una mare molt inexperta... Més endavant vaig veure que sí, que a la novel·la hi ha escenes molt dures. No la recomanaria als menors de 12 anys. D'altra banda, però, aquestes escenes tampoc s'allunyen tant d'algunes històries reals que m'havien explicat quan era adolescent.

A part d'escriptora, també és directora de cinema. ¿Quan escriu, fa servir tècniques cinematogràfiques?

— No t'ho sabria dir, perquè és molt complicat observar-me en tercera persona i descriure el meu propi estil. Però sovint m'han dit que tinc un estil molt visual, que les meves novel·les recreen imatges molt clares. Com que Ametlla narra el que veu el personatge en primera persona, és fàcil que el lector s'ho imagini visualment.

Ametlla ha estat un èxit de vendes arreu del món. A Seül fins i tot se n'ha fet una adaptació de teatre musical. I El impulso, la seva última novel·la, també ha tingut molt bona rebuda. Com ho ha viscut?

— La meva vida no ha canviat gens. Faig el mateix que abans, em passo el dia a casa llegint i escrivint. Tot aquest fenomen d'èxit m'arriba, com a molt, a través de trucades telefòniques d'amics. O per articles que es publiquen a internet. Això sí, abans, quan escrivia, sovint pensava: "Per què escrius, si això no es publicarà mai?" Ara m'ho prenc amb més ganes, perquè tinc l'esperança que allò que escrigui podrà ser publicat.

¿Ha resultat difícil fer-se un lloc en el circuit literari coreà?

— Sí... A Corea del Sud no pots publicar la teva primera novel·la sense haver guanyat algun premi. No està permès. Per debutar, has de rebre un reconeixement, és una restricció de la cultura coreana. Jo vaig estar escrivint sense parar durant molts anys, però, com que no rebia cap premi, no podia publicar res. Amb Ametlla vaig rebre un premi per primer cop i, per tant, vaig poder debutar com a escriptora. He tingut molta sort de trobar tants lectors que estimen la novel·la.

¿I amb els llibres posteriors com funciona?

— A partir del segon llibre ja pots presentar-te a les editorials per signar un contracte. Ningú te'n garanteix l'èxit, que el llibre agradi o no als lectors ja és una altra cosa. Però almenys tens la possibilitat de publicar-lo.