Deriva flor, divina observació

És difícil, en una societat plena de malintencionats mediocres que es conxorxen talment enzes contra el talent i la il·lusió, topar amb obres literàries que encara tenen, miracle!, la capacitat d’impressionar, de sacsejar, de fer estremir… Però aquests darrers dies he tengut la sort de devorar una obra memorable, tant pel que planteja com també pel que significa en la trajectòria ascendent del seu creador, i aquest llibre és Deriva flor de Damià Rotger Miró a Llentrisca Edicions, una editorial que fulgura des del cor de Menorca amb independència i amb criteri, i no serà aquest l’últim cop que ralli de les joies del seu catàleg.

No hauria de ser necessari esmentar els triomfs recents de Damià Rotger Miró, però en aquest nostre món cada cop més mal informat és de justa i imperiosa urgència. El cas és que aquest poeta de pedra picada i tipògraf genial recentment ha aconseguit guardons molt destacables com el Premi Vila de Lloseta amb L’ésser i el llamp (en premsa) i el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva amb Natura elemental (Edicions Bromera), recull que dialoga, tot formant un tàndem en retroalimentació complementària, amb el poemari Deriva flor que avui ens ocupa. Per dir-ho clar i català: aquest magnífic duet poètic es fonamenta en la contemplació com a acte de creació, premissa clau que ja va quedar ben sentenciada gràcies al mestre i amic Àngel Terron en el seu poema més celebrat “De Rerum Natura”. Rotger Miró, que en el seu ofici artesà configurador de tipografies sempre ha hagut d’escodrinyar els més mínims detalls, és un fulgurant demiürg verbal que observa amb atenció a través d’una intuïció que li permet assoliments extraordinaris, versos de potència tel·lúrica i de força còsmica que en altres ocasions he comparat a alguns dels millors triomfs de William Blake. Tanmateix, Damià Rotger Miró ha fet una passa endavant i ha perpetrat el seu llibre més excels fins ara, també el més ben editat, amb una coberta finíssima que constata que fins i tot una neurona pot assolir el miracle de la mirada. Per a l’autor, escriure és tan sols un gest corporal, el que remata l’aventura cromosòmica i infinita d’haver observat amb cura tot deixant, gairebé d’una manera rilkeana, que les coses parlin a través seu.

Les pàgines de Deriva flor, un llibre important, supuren passió imprescindible, però també un domini tècnic que en ocasions arriba al virtuosisme: tots els poemes, treballadíssims artefactes lingüístics dotats de distintes formes mètriques, constaten que l’energia sota domini és encara més bèstia. I, a més a més, com a pròleg i epíleg gaudim d’uns paratextos del mateix poeta que ens ofereixen interessantíssimes coordenades de lectura que el confirmen com a pensador i prosista a tenir ben en compte. En resum: brutal!