Dards encadenats

D’ençà de títols com el de l’antologia Putes i consentits, (re)editat i il·lustrat per Lapislàtzuli Editorial, la poesia d’Antonina Canyelles cerca constantment d’épater le burgeois. És una autora punk, punyent i que retruny, iconoclasta i irreverent, tothora revoltada contra una societat catòlica i hipòcrita que sent que la constreny. Amb el títol del seu debut apamava bé el Quadern de conseqüències (1979) que duia aparellat aquest ofici d’escriure. Exercicis d’una mà insomne venen significativament acompanyats a la portada d’una dona penjada a la creu i tenen quelcom d’una lírica feminista una mica sui generis.

La pàgina és un llenç blanc d’on penja o directament escriu amb retolador negre gruixut composicions sovint breus que deuen brollar-li de pertot arreu. D’aquí per ventura emergeix aquesta mà insomne que s’independitza maragalliana i espontània, tal com raja. De tant en tant els bateja amb un sol mot corrent ('Polític', 'Sardana', 'Joguines', 'Homenatge'), el primer que li inspiren, i el criteri també deu raure en la immediatesa, però l’efecte volgudament despreocupat que generen crec que no és tan cert. Sembla que tot estigui bastant més apamat del que ens pretén fer veure d’antuvi i que de vegades troba que ha "punyit tant el poema / que l’he mort". La paraula 'exercicis' del títol ho dota d’aquesta volguda pàtina de provisionalitat i improvisació amb què Canyelles ha volgut engendrar-los. En rares ocasions, depassen la plana, encara que també es pot pensar en l’opció de llegir-los tots d’una estrebada.

Són com dards en un canó. Una catana ràpida. Fletxes extretes d’una ment entesa com un buirac extens i fondo. Sagetes veloces de vers curt disparades a balquena, la qual cosa provoca que la puntuació sigui mínima –altrament, hi perdria en efectivitat— o el vers, lliure. Fora llasts i fora noses. Hi ha calembours a rompre i abundants composicions de doble sentit, de vegades força traçuts, manyosos i originals: "Eh, taxi! / I passa de llis. / Eh, premi / I passa de llis. / No em queda més remei / que escriure a peu".

Canyelles es burla de la processó, el sant, la festa, el mort i el qui el vetlla a través d’uns pallassos que o bé poden ser els poetes o que ho podem ser tots. Tots ens disfressam a diari i tots som com moneies o juguetes que funcionam amb monedes en aquesta roda dentada de la vida.