Comissionistes i àngels de la guarda
Un o dos cops l’any -no més, perquè ens esgota- amb la meva lady in waiting reflexionem. L’altre dia ho vam fer sobre un assumpte que ens intriga: ¿si fóssim comissionistes i gràcies a això ens embutxaquéssim, com a mínim, un milió d’euros de diner públic, en què ens el gastaríem? Ens sorprèn que, en general, els comissionistes de carrera es decantin per suposats objectes de luxe d’aquells que també encaterinen els futbolistes joves i altres emprenedors quan fan la primera pela. La nostra tendència, si parlem de luxe, no va més enllà del caixmir d’Aramis o d’unes costelletes a la brasa de l’Hostal Colomí de les germanes Camps a Santa Coloma de Queralt. Si és que, ja ho veuràs, al final resultarà que som persones austeres. Li dic a la meva lady in waiting que nosaltres tenim un tarannà que tampoc encaixa amb el perfil dels que, a peu d’estafeta de loteria, el dia de la Grossa, asseguren que el premi que els acaba de tocar el faran servir per “tapar forats”, i no hi encaixa per la simple i senzilla raó que mai no acceptaríem en públic, i molt menys davant d’una càmera, que justegem. Tampoc ens identifiquem amb aquelles altres persones que diuen que els encanta viatjar. Diuen: “Si tingués diners, viatjaria tot l’any”, que només de pensar-ho ens esgotem. Ni estem per tenir segones residències (amb prou feines tenim la primera), perquè som més d’hotel, encara que sortir de Barcelona (si no és per les costelletes a la brasa), i diguin el que diguin els múltiples i variats detractors de la senyora Colau, se’ns fa, i cada dia més, una autèntica muntanya.
Anys enrere, en un sopar, vam coincidir amb una senyora que es dedicava a localitzar milionaris per tot el planeta Terra (es veu que n’hi ha força), a qui havia de convèncer que invertissin en projectes d’investigació científica. Ella deia que la seva feina era posar en contacte “el talent” amb possibles mecenes. Amb la mevalady in waiting creiem, francament, que estem més perquè ens mecenegin que per mecenejar. A aquella senyora vam deixar-li d’interessar al cap de pocs minuts de conversa perquè no li servíem ni per a talentoses ni per a multimilionàries, i vam resultar ser, per a ella, una absoluta pèrdua de temps.
Així doncs, arribem a l’estrepitosa conclusió que no som comissionistes de professió perquè no tenim imaginació. Un cop cobrada la presa en forma, com a mínim, de milió d’euros, no sabríem què fer-ne. Segur que, per acabar-ho d’adobar, ens agafarien recàrrecs de consciència, no en va som un producte perfecte del judeocristianisme, i si al matí els de l’Ajuntament, posa per cas, de Madrid, ens feien l’ingrés, a la tarda ja estaríem entregant-nos, com dues tòtiles i entre sanglots, a la Guàrdia Civil, que ens consta que és un cos policial, en aquests tipus d’assumptes, molt més dur.
Posem la televisió. Anem de sobresalt en sobresalt. Retransmeten la investidura del nou president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco. La cosa, com ens temíem, no pinta bé. Quan s’aixeca del que seria la versió racionalista d’una mena de tron medieval, per dirigir-se a la tribuna on l’han d’ungir, el baix dels dos camals dels pantalons, per un fenomen de frec elèctric, se li enganxa als mitjons, frunzint-s’hi i mostrant-nos els turmells a la manera del Cantinflas. És evident, en primer lloc, que el trajo que ha escollit té un percentatge de teixit sintètic, des del nostre punt de vista, intolerable donades les circumstàncies rituals que l’ocupen i, en segon lloc, que no hi ha ningú del seu equip, ni per descomptat ell mateix, atent a aquest tipus de detalls, que són, com qualsevol persona civilitzada sap, la base d’una bona praxi política.
Quan acaba el seu discurs, durant el torn d’agraïments, el senyor Fernández Mañueco ens ensenya, després de treure-se-la de la butxaca i seguint amb la tendència kitsch de la política actual, l’estampa d’un àngel de la guarda que, segons explica, li han regalat aquell mateix matí la seva dona i les sevees filles, a les quals, aprofitant l’avinentesa, demana que segueixin tenint paciència, que és una cosa, la paciència, que es veu que les dones han de tenir sistemàticament amb els seus poderosos mascles.
Molts analistes arreu asseguren aquests dies que la ciutadania vota la ultradreta a causa de les distintes precarietats de què són víctimes (tot i que el feixisme mai ha resolt cap tipus de penúria, sinó tot el contrari) i s’ha instal·lat el lloc comú que assegura, amb repicant insistència, que l’esquerra s’ha apijat i està completament despistada, tot i que ningú ho diria sentint parlar i veient actuar, posa per cas, la ministra Yolanda Díaz. La meva lady in waiting creu que el personal vota opcions ultradretanes perquè, desenganyem-nos, segueixen sent, per separat o tot junt i entre altres coses, masclistes, LGTBI-fòbics, racistes i nostàlgicament franquistes, amb tot el que se sap que això comporta.
Potser d’estampes el nou president de Castella i Lleó se n’hauria d’anar posant algunes més a totes les butxaques que tingui disponibles. Les necessitarà. I nosaltres també.
