Els cognoms catalans

Tot i que té nombrosos treballs en línia, fins fa una dècada, els llibres publicats en paper per Gabriel Bibiloni havien estat relativament pocs. Ara els ha doblat. El 2012 edità Amb bones paraules; l’any següent, Els carrers de Palma; el seguiria El català de Mallorca. La fonètica (2016), i hi ha tornat amb Els cognoms de les Illes Balears.

Arribat el retir –i el jubileu–, sembla que el professor universitari estigui ordenant els papers. I Moll s’engalana per a l’avinentesa i l’introdueix en Els Treballs i els Dies amb Els llinatges catalans de Moll, de qui Bibiloni reconeix el mestratge. Ambdós títols s’assemblen. Així i tot, per ell, ‘cognom’ i ‘llinatge’ no signifiquen el mateix i empra per sistema el primer –en consonància amb les altres llengües.

El bessó d’Els cognoms de les Illes Balears es remuntaria a un projecte de quan dirigia el Servei Lingüístic de la UIB amb la pretensió de resoldre el poti-poti de la grafia dels cognoms. És obvi que, començant per l’arrel, existeix una forta vinculació entre nom i cognom.

A partir dels segles VI-VII, els noms germànics comencen a escampar-se fins a desplaçar els grecollatins. Decauen al X, en què, tret dels dels sants, desapareixen o queden com a cognoms, com els llatins. Com se suposa, els tradicionals illencs venen majoritàriament de Catalunya, si bé n’hi ha de castellans, italians, francesos, sards, etc. Aplega tots els que hi ha hagut fins al 1940, abans de la primera immigració massiva de contingents castellans. Fins a l’homogeneïtzació de l’estat liberal del principi del XIX, constituïen un afer particular de cadascú i ningú els havia regularitzat. L’ús d’un sol cognom fins llavors era la norma.

La llengua medieval perdura en uns cognoms que amb Bibiloni sofririen un lífting prou enconat: Boïls, Font-i-Roig, Hestalric, Orrac, Ponç, Reiners, Sossies... Tot i que, és clar, advoca perquè sigui cadascú qui jutgi bonament com cal escriure el seu. La seva proposta agosarada és ajustar-los al màxim a la normativa actual, depurar-los d’hispanismes i concordar-los amb la resta d’idiomes.

El format és alfabètic, com un diccionari específic dels cognoms. L’entrada se cerca per la grafia normalitzada que proposa, però hi inclou la tradicional, la transcripció fonètica, l'àrea d’extensió, l'antiguitat, l'etimologia, topònims, etc. Ara bé, en un espai tan escàs, avui és del tot impossible mirar-lo de més prim compte.