Coetzee a Mallorca

L’any 2020 s’esperava que J. M. Coetzee participés en les trobades literàries de Formentor, que fa anys que es fan de manera nòmada a diferents racons del món i que a partir de la seva recuperació han esdevingut una proposta espantosament espanyolitzadora a casa nostra, com vaig explicitar fa temps. Però, al final, no va venir. No sé, doncs, si Coetzee s’ha passejat mai per Mallorca, però fa la impressió que sí després de llegir el seu darrer llibre: El polonès, a Edicions 62 amb traducció de Dolors Udina. L’autor presenta un extravagant i genial pianista de setanta-dos anys procedent de Polònia quan és convidat a Barcelona, a Girona i a Mallorca, on forma part de la programació del Festival Chopin i trepitja Valldemossa, Fornalutx o Sóller. Les descripcions dels espais són mínimes, però encertades, les pàgines semblen un quadre impressionista, amb poques pinzellades i traços marcats podem albirar el territori des d’una òptica alternativa, profundament estremidora. 

Com un dels seus mestres, Samuel Beckett, Coetzee està obsessionat amb la destrucció gradual del llenguatge a través de la dislocació verbal, la condensació obsessiva, l’estranyesa desestabilitzadora i la voluntat de lluitar sobiranament contra els mecanismes prototípics a través d’una consigna: fracassar cada vegada millor. Però El polonès no és un fracàs, és un gest prodigiós. Com Picasso, un cop domina la tècnica narratològica la massacra per crear noves possibilitats en l’art de narrar. Per tant, l’escriptor duu la narrativa cap a nous terrenys, la majoria contaminats per altres arts com la plàstica, la música i la poesia. De fet, una de les persones amb qui més he parlat de Coetzee al llarg dels anys és el poeta (al)químic Àngel Terron, que em va fer veure fa una dècada que el premi Nobel nascut a Ciutat del Cap l’any 1940 és i ha estat sempre un poeta amagat que ha fet desembocar la seva destresa en obres novel·lístiques sobiranes. Des d’aquesta perspectiva, El polonès es llegeix amb poderosíssim furor com un poema cubista, ple d’arestes i angles violents.

Coetzee també té una actitud descolonitzadora del llenguatge, i és així com els anglosaxons ara no el poden llegir: l’autor ho impedeix i només accepta que es publiquin traduccions dels seus treballs al castellà i ara també al català, en aquest cas perquè la història que explica té lloc aquí. La traducció és de Dolors Udina, la seva traductora habitual, guardonada fa poc el Premi Nacional de Cultura pels dos-cents treballs que ha traslladat verbalment al català amb mestria. El Coetzee d’Udina fulgura amb la fidelitat i lleialtat de retratar uns personatges picassians que, a l’illa gran de les Balears, pateixen l’absurditat del desig i l’endinsament en el pou de la contradicció entre pedres tramuntadanes.