Una cita de Tinder a l'hora del te

Han quedat a les cinc. L’Elsa és la primera vegada que té una cita de Tinder tan d’hora amb algú. I no és que hagin quedat a la primera sessió de cine per aprofitar la tarda, no. Han quedat a l’hora del te, tan inusual com extravagant en matèria de lligar, per passejar els gossos respectius a la platja. A un i a l’altre, l’animal com a prioritat, va ser el detonant que els va fer pensar que la cosa podia funcionar. Tots dos van visualitzar la Russa i el Tofu (argument principal dels quatre missatges que s’han enviat) arrebossats a la sorra, a càmera lenta i amb una música èpica de fons. Tots dos, cadascú pel seu cantó, van pensar que si els gossos no s’entenien tindrien l’excusa perfecta per donar per acabada la història quan aquesta ni tan sols havia arribat al primer escalfament. La vibració del pulsòmetre, tres brunzits compassats, de quan arriba a zero. El senyal acústic just abans dels cinc minuts de refredament i donar temps que la freqüència cardíaca es recuperi i els músculs sentin el dolor de quan tornen al seu lloc.

Un i altra tenen el convenciment que els gossos són els millors detectors de la gent de fiar; aquest sisè sentit animal, equivalent a la pell humana, però amb uns sensors precisos i perfectes, perquè són purament instint i supervivència. Derivar en un animal la responsabilitat de la tria sense haver-se de justificar ni a l’altre ni a un mateix. I ja ho diuen, oi? Que els gossos s’acaben assemblant als amos. O és al revés?

Fa una fredorada d’hivern, però allà estan els quatre, olorant-se, mesurant-se, assenyalant el terreny, calculant els perills, movent la cua. Allà a la platja, en una escena gairebé de spaghetti western, entomant la llevantada que s’ha aixecat. L’Elsa s’ha posat les sandàlies. És la seva dèria, i quan baixa a passejar el Tofu sempre es canvia les sabates pels peus al descobert, faci fred o calor. La sensació de llibertat són els dits a l’aire. Li agrada presumir que els té ben morenos l’any sencer. En Pep arriba vestit d’esport, enfundat dins d’un paravent de marca i un culot de teixit tècnic que li marca quàdriceps i unes bones natges sense calçotets a sota. No s’ha vestit per a l’ocasió per impressionar l’Elsa. Ho ha fet per no perdre temps d’entrenament. A les set, plogui, nevi o faci sol, deixa la Russa a casa i agafa la bicicleta per fer els seus cinquanta quilòmetres diaris. Els caps de setmana en fa el doble, de quilòmetres. És metòdic, responsable, quadriculat, vegà de convicció, gairebé d’una manera política. El cos, l’esport, el cap clar. L’aire lliure, la velocitat, les rodes de doble fre, els animals, la natura. Tot això, en un altre ordre, surt en la seva descripció del Tinder. I el que no hi surt en paraules, ja s’ha preocupat prou que es vegi bé a les fotos del perfil. La Russa, els músculs ben col·locats, els garrons reforçats, i les muntanyes de fons en una composició d’equilibri perfecte amb el quadre de carboni de la bicicleta. Potència i tendresa. Combinació infal·lible per lligar. Que no sigui mai res important, que ell no té temps per a l’amor.

La Russa i el Tofu han trencat la primera barrera de reconeixement. S’han mirat de dalt a baix. La Russa ha proferit un lladruc esmorteït per imposar el seu domini. El Tofu l’ha observat pacient. Després se li ha anat acostant a poc a poc mentre la Russa s’acotava damunt les potes del davant. Ha fet tres voltes al seu voltant explorant el contrincant. A cada una d’elles una mica més a prop. En la darrera, en un gest hàbil i sense possibilitat de reacció, l’hi ha entaforat el morro sota la cua. Ella s’ha girat de pressa com un llamp i li ha mossegat l’orella. Ell s’hi ha tornat i han començat a perseguir-se amb les cues altes i a ritme de bossa nova. De lluny, en Pep i l’Elsa, veuen com s’encavalquen per torns fent-se passar la fortor. Riuen nerviosos, però cap dels dos gosa cridar el seu animal a files. 

Els salva de la incomoditat i l'asincronia el pulsòmetre d’en Pep. "Són les set, he de marxar a l’entreno", li diu apressat. "Russa, va, vine cap aquí. S’ha acabat!"

Mentre torna cap a casa amb el Tofu ben satisfet al costat, l’Elsa té el convenciment que la trobada ha estat un desastre. Ni química, ni cintura. El desig animal s’ha escapat per altres viaranys i els ha reduït a ells en espectadors provisionals d’un documental de La 2 dels d’abans. Passades unes hores, l’Elsa pren la decisió de treure’s el mal gust de boca i esborrar els missatges que s’han enviat els últims dies. Mentre està debatent si col·loca en Pep a l’esquerra, al lloc dels descartats, li arriba un missatge seu:

"¿I si tornem a quedar, aquest cop sense bèsties? No he tingut temps de saber si tu i jo ens podem entendre tan bé com ells". I quatre emoticones de la cara que pica l’ullet i treu la llengua seguides de dues en forma de cap de gos.

L’Elsa fa lliscar el dit fins més enllà de fora la pantalla mentre amb l’altra mà acarona el cap del Tofu que dorm adormit com un tronc damunt els seus peus nus i bruns. No. Els algoritmes no tenen pell ni sisens sentits. A més, el ciclisme mai li ha fet el pes. 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify