Cambra de meravelles

L’escriptora Aina Riera Serra ha viscut una temporada molt prolífica. Amb Aquest llegat va quedar finalista del premi Pare Colom de poesia i poc després va merèixer el premi Baltasar Porcel de novel·la curta amb Tota la terra no omplirà mai aquest buit. Totes dues obres han vist la llum a les col·leccions La Fosca i Debiaix de Lleonard Muntaner, Editor. Però si aquesta doble fita no fos suficient, en va assolir una tercera: el XLII premi Manuel Rodríguez Martínez de la ciutat d’Alcoi amb Poar la set, que s’ha publicat a la deliciosa col·lecció de poesia que ens proposa amb criteri l’equip d’Edicions del Buc.

Crec que és de rebut recomanar l’interessant epíleg de Maria Antònia Massanet al final de l’obra a l’hora d’entendre algunes de les claus de la veu i de l’estil d’Aina Riera Serra, que segons Massanet, continua el llegat punk i provocador d’Antonina Canyelles. En efecte, la poètica de Riera Serra reverbera talment un esclat que trenca qualsevol horitzó d’expectatives, i en aquest sentit les composicions són, sovint, radicalment sorprenents, iconoclastament inesperades, hòsties que no veus venir. Per aquesta raó un dels elements que predomina en gairebé la majoria de les pàgines de la poeta és la raresa, també podríem anomenar-la l’extravagància, però no pas en un sentit negatiu, ans al contrari. No és estrany, per tant, que un dels poemes, i no és pas el més queer, sigui una oda a una 'diva del cancaneig', o que topem amb una crònica del que envolta, amb discussions zodiacals entremig, una expo de Joan Morey al casal Solleric. Aina Riera Serra captura els materials de la vida i els pensaments del dia a dia i els modifica a partir de filtres onírics i abracadabrants tot convertint-los en formidables anades d’olla al més pur estil David Lynch. El millor de tot no és el gest, sinó que tal metamorfosi obeeix a l’estricta mirada d’una creadora diferencial que dialoga amb Antonina Canyelles, sí, però també amb altres com Marina de Cabo, Anna Gual, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Lucia Pietrelli, Silvie Rothkovich, Maria Sevilla i Andreu Vidal, divinitats de la singularitat.

També cal destacar un genuí humor negre que en més d’una ocasió arriba a un sentit sardònic o fins i tot macabre, a més a més d’interessantíssimes reflexions sobre la complexitat de les relacions humanes o com és de difícil arribar a entendre’s. Per tant, la poesia és una eina per desxifrar i maximitzar l’anomalia. A més a més d’astorar per les temàtiques que plantegen, els poemes també estan dissenyats amb molt de ritme, extrema musicalitat, a partir de rimes internes i cops de puny reveladors. Per tot plegat, Poar la set, d’Aina Riera Serra, és un entortolligat engranatge fet d’ombres i fulgors i cabòries que aconsegueixen contorbar i assedegar ben igual que una cambra de meravelles.