24/06/2022

És bo ensenyar català a l'escola?

2 min
Diccionari de la llengua catalana

BarcelonaLluny de resoldre el problema de la progressiva disminució dels parlants catalans, l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles no fa sinó col·laborar-hi. Aquesta afirmació és molt greu, però només cal fer una enquesta entre els estudiants de secundària per assabentar-se que les dues assignatures que els causen més enuig són les de llengua catalana i castellana, a més de la literatura.

Totes les criatures del món aprenen la llengua de la seva mare, i abans d’escolaritzar-se la parlen tan bé com l’han sentit parlar. No hi ha cap nen petit de Catalunya que sàpiga definir quina cosa és el “plusquamperfet”, un ”verb velar”, un “adverbi focal” o una “fricativa”, però els fan servir sense marge d’error. ¿Hi ha cap criatura al món que primer hagi estudiat gramàtica i després es posi a parlar? Si les llengües s’aprenen amb les àvies, els pares i els amics, és a dir, amb l’ús de la llengua viva, per què a l’escola no es continua treballant sobre la llengua viva —més hores, encara!—, cosa que es podria fer perfectament amb la lectura de textos adequats, puntualitzant, quan calgués, els errors que s’hi pugui trobar, els sinònims que es puguin destriar, les simplificacions o les complicacions d’una frase?

L’essencialisme atorgat a la llengua és el que l’està perjudicant. Una llengua no és una essència; és una existència canviant i una eina. I com més es treballi sobre l’ús real de la llengua viva, i no sobre termes de gramàtica que no aporten res a l’ús viu del llenguatge, més bé anirà la cosa. A la selectivitat d’enguany, van demanar als alumnes que completessin —no deia que hagués de ser amb un adverbi— la frase: “El presumpte [de fet, en català de tota la vida, “suposat”] culpable va cometre l’assassinat amb traïdoria i... [aquí hi havia d'anar un derivat de carn]”. No era obligat posar-hi ni “acarnissament” ni “encarnissament”, que són dues opcions correctes. Un estudiant que hagués llegit més i tingués la imaginació més desperta que la que estimula la gramàtica, hauria pogut posar: “...i després de l’assassinat va cometre un carnatge: va espellifar el difunt, va desmembrar-lo i se’l va menjar a la brasa”. A aquest, matrícula d’honor: hauria sabut inventar una frase, que té més valor que encertar un adverbi. Tampoc s’aprèn a escriure estudiant gramàtica o figures retòriques: se n’aprèn llegint molt i escoltant com parla la gent... que parla bé.

Ja fa anys que els anglesos no ensenyen gramàtica als nens, perquè són pragmàtics i van veure que, com més gramàtica, menys competència lingüística. Fan classes de llengua a partir de la conversació (corregida quan cal) i de textos que els agraden, analitzats amb lupa i comentats. Podríem aprendre’n la lliçó si volem que el català prosperi.