El blau de la senyera

Cal, indiscutiblement, que l’historiador sigui professional, però no pot ser asèptic. Ni fanàtic. Al món massa sang han vessat les banderes. Ara bé, si no sentim com a pròpia la nostra, com podem enarborar-la tota la resta de camí que ens toca recórrer plegats? S’ho demana Jordi Prunés, autor d’Història i debat de la bandera a les Illes Balears. El jove ja no es caracteritza per aquest endemisme mallorquí de l''i tanmateix'. No té gaires miraments per criticar els estudiosos que l’han precedit quan es veu capaç de desmuntar-ne les tesis. Coincideix que a la Transició visquérem moments convulsos, però ara toca reobrir el debat i tancar ferides.

Es mou amb un propòsit didàctic i rigorós. I a més ho fa curt, cosa que convé agrair. Després de l’aval del medievalista Antoni Mas amb el pròleg, s’enceten els capítols introductoris d’heràldica i vexil·lologia i, després, els de la corona i Regne de Mallorca. El que tocava ser una història de la bandera, acaba essent un viatge pel nostre passat en què constantment transitarem d’allà cap al present. 

Lluís Martí proposa el 1903 a Cort l’adopció d’una bandera mallorquina. N’encarreguen el dictamen al cronista Benet Pons. Ell es remet a Jaume I, que ja parlava de pals i el palau de l’Almudaina, però no ho acolorim fins al rei Sanç, que parla de blanc damunt morat. El problema rau en la mala traducció de livido. En realitat, es tractaria de blau i no de porpra. 

A la Transició, l’Estatut de Cura defensava –amb Bibiloni al capdavant– les quatre barres roges fora cap altre afegitó. La polèmica protagonitza un debat 'abanderat' entre regionalistes i nacionalistes que arriba al paroxisme el 1980 amb la publicació del dictamen d’experts que havia nomenat el Consell General Interinsular per decidir la bandera balear amb l’hàndicap que la quadribarrada ja l’havien assumida els catalans com a pròpia el 1979. En el debat estatutari, optaren per deixar la qüestió per al final. El Consell de Mallorca aviat assumeix la bandera ponsiana, i l’historiador analitza també què passa amb els Consells de Menorca, Eivissa i el nounat de Formentera en separar-se de la Pitiüsa gran. Si el llegiu, com escau –per la condemna que pesa sobre els pobles que no coneixen la seva història– descobrireu quina és l’alternativa que acaba proposant Prunés com a bandera de les Illes, que és la tesi que veig més mala d’encarar.