"Som amics, però m'agrades molt"

En Cesc ha deixat el nen a l’escola de vela i s’instal·la, com cada setmana, al bar de la vora, amb el llibre i el mòbil. Li agrada posar-se a la terrassa, prop del mar. Sentir-ne l’olor que li recorda casa. Hivern i estiu seu a la mateixa taula en una habitud gairebé mecànica. Abans de dir-li res a la cambrera, ella ja l’està esperant amb el seu cafè amb llet i l’entrepà de pernil dolç amb brie, just passat per la planxa. Li acostuma a fer alguna broma, potser parlen del temps o d’alguna de les notícies que han estat tema d’actualitat. Ella sap que és periodista i aprofita per treure-li alguna informació extra d’aquelles que no arriben a la gent perquè són confidencials. A vegades se li asseu al costat amb el diari obert i algun dels articles subratllats amb boli. «Tu creus que va ser ell o és una tapadora?» «I ara l’advocat què pot fer-hi si no hi ha proves concloents?». A la noia li acostumen a interessar els successos i tot i que ell li ha dit manta vegades que fa internacional, està convençuda que en Cesc té tot d’informació secreta. A ell li agrada aquella estona en què el seu ofici el fa sentir especial. Ni que sigui per comentar notícies que no tenen res a veure amb el seu àmbit. Si les morts internacionals dels països pobres o en guerra o oblidats tinguessin tant d’interès com les de les pàgines de societat, potser no s’haurien de comptar en desenes o centenars per aconseguir tenir un titular o un breu en el diari, pensa.

Després del repàs comentat de l'actualitat, en Cesc queda una bona estona sol a la taula, mirant el mar amb els ulls entreclucats. Pensa que aquell és un dels millors moments de la setmana, que li serveix per ordenar-se el cap de totes les curolles. Està convençut que meditar deu ser una mica això. És quan torna a obrir els ulls, que el sol ha deixat tèrbols de llum, quan la veu asseguda a la taula del costat. Té la mateixa cara que li guarda a la memòria. Expressió de nena, menuda, braços forts. Cabells curts i curosament col·locats rere les orelles i aquells clotets a les galtes. Té el nas envermellit i irritat de mocar-se. La veu fixada en un punt de la taula per on hi ha espargits un parell de mocadors de paper. Al costat una infusió que ni ha tocat i el mòbil amb la pantalla cap per avall.

«Carlota!»

Ella surt de l’entotsolament, el mira i el reconeix a l’instant. Li somriu. Ell li demana si pot seure amb ella i es posen al dia durant una bona estona. Mentre ella parla, en Cesc divaga amb el temps i l’absència que els ha convertit en estranys, que retalla importàncies, pertinences, i evidencia totes les oportunitats perdudes. Certament s’han convertit en dos estranys, però està igual que quan la va conèixer al poble. Estiuejava a Palamós i era amiga de la seva cosina. Ell era una mica més gran que elles, però als estius s’acabaven ajuntant una bona colla. Ella li explica que des que van vendre la casa de l’àvia ja no hi puja gaire, que ho enyora. Que treballa en una cooperativa d’advocats que es dediquen a l’assessoria laboral i fiscal i a l’acompanyament d’entitats de l’economia social. Que va de bòlit. «En drets, el món cada vegada està pitjor». I que la vida li ha passat per sobre. En Cesc pensa que encara té aquella capacitat d’embruixament. Com parla, com mou les mans, com mira. Per aquell somriure que li forada lleument les galtes com a preludi de la rialla. Li ve al cap, com un llamp, aquella nit que jugaven a cuit i amagar i que es van trobar ajupits, els dos, darrere la font, molt junts i respirant accelerats pels nervis de ser descoberts o, pitjor encara, atrapats. Recorda la sensació del cor desbocat, a punt de sobreeixir-li del pit, i de la feina que va tenir per dissimular, tots els dies que van venir després, la vergonya quan ella, múrria, li va dir «Som amics, però m’agrades molt» i va arrencar a córrer cap a la paret de la plaça. «Un, dos, tres, salvada!», va sentir que cridava feliç.

«Així doncs estàs casat i tens un nen de set anys que portarà el veler de la família d’aquí a uns anys? Uau! Has fet una feinada, i bona! I ja sé que treballes al diari. No em perdo mai cap de les teves cròniques».

En Cesc li demana per ella, per la seva feina. Per aquesta vida que l’engoleix. Intenta obtenir més informació de la que ella diu, però la Carlota —li fa aquest efecte— mesura bé la discreció, els silencis i la distància del temps que ja es conjuga en passat. Fins que abaixa la guàrdia.

«Tinc hora a l’Hospital del Mar. Avui em donen els resultats d’unes proves. Em van detectar un carcinoma a l’úter i ara em diran com evoluciona. I jo estic cagada, Cesc. No he volgut que ma mare m’acompanyés perquè ja és gran i està patint molt, amb tot això. Però ara tinc pànic i només voldria fugir en direcció contrària i no entrar a l’hospital. No he dormit en tota la nit. Tinc un mal pressentiment». Esclata a plorar i quan en Cesc s’acota per abraçar-la maldestre nota tota la por, l’esvoranc, el gust de ferro de les llàgrimes, en aquell cos menut que només va tenir tan a prop una vegada, aquella nit, darrere la font.

«Escolta’m», li diu a poc a poc i mentre suspesa la pertinença de les paraules. «En Quim no surt fins d’aquí a una hora i mitja. Si vols, jo et puc acompanyar. Em quedo fora de la consulta o entro amb tu. El que vulguis».

Ella el mira compungida, sense reserves, i li fa que sí amb el cap i un «sisplau» de fil de veu, mentre torna a mocar-se.

Caminant a poc a poc i al seu costat cap a l’hospital, en Cesc pensa –però no l'hi diu–, que aquesta vegada no permetrà que la Carlota arrenqui a córrer si no és per salvar-se.

«Un, dos, tres».

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify