Suplements 30/06/2022

Antoni Martí Monterde: "Quan a un escriptor li posen bombes, alguna cosa interessant passa amb els seus llibres"

5 min
Antoni Marti Monterde

BarcelonaAntoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968) coneix pam a pam l’obra, el pensament i la trajectòria de Joan Fuster. Fuster va empènyer-lo a descobrir els grans noms de la literatura europea i a reivindicar la literatura comparada i la relectura dels clàssics per poder repensar i transformar la realitat. És coeditor juntament amb Teresa Rosell de Joan Fuster. Figura de Temps (Edicions de la UB, 2017), autor de Joan Fuster. La paraula assaig (Afers, 2019) i antòleg de la recent Joan Fuster. Figura d’assaig (Comanegra, 2021), entre altres títols. També exerceix com a docent a la Universitat de Barcelona i hi dirigeix la Col·lecció Figura.

Com va descobrir Joan Fuster?

— Va ser un mestre de lectura. Soc castellanoparlant de naixement, provinc d’una família de Benicalà, un barri obrer i ple d’immigració de València. Fins als 25 no havia parlat mai en valencià. Vaig començar a llegir en català gràcies a J.V. Foix i vaig començar a parlar amb amics de la facultat en un dialecte absolutament inextricable, que era el que jo havia après llegint Foix. No m’entenia ningú. Em vaig atrinxerar a la biblioteca i allà vaig començar a llegir altres coses a banda de Foix. Una de les primeres, i va ser una sort, va ser Joan Fuster. Quan estàs llegint Fuster, sense adonar-te’n estàs llegint Montaigne, Voltaire, Erasme, Pla. De Fuster passes a un munt de literatura europea, filosofia alemanya, literatura francesa. Era un gran crític literari i un gran traductor.

Què el fa especial i diferent dels altres autors?

— La intel·ligència. Fuster és una màquina de fer llegir i escriure. Un dels grans elogis que es pot fer a un autor és que et faci venir més ganes de llegir-lo a ell i als altres. L’altre elogi, que et faci venir ganes d’escriure. Si escric assaig és perquè en un determinat moment vaig llegir Fuster. Si no, no m’hauria convertit en assagista. Fuster és irrepetible. Jo només vull ser recordat com algú que va llegir Fuster i el va donar a llegir.

El va arribar a conèixer?

— No. Vaig començar a llegir Fuster poc abans que morís. En l’hipotètic cas que se m’hagués acudit anar-lo a conèixer, no hauria sabut com. Sé que la gent es presentava a les tantes de la matinada a casa seva a parlar amb ell. Això incloïa des d’estudiants fins a futurs presidents de la Generalitat Valenciana. Allò era una mena d’epicentre d’un terratrèmol que es diu País Valencià i Països Catalans. 

Quina relació tenia Fuster amb la poesia?

— Va començar a escriure poesia als anys 40. A partir del 1948 va començar a fer alguns assajos i el 1952 va abandonar la poesia. Va deixar de fer versos, però no de pensar poèticament. El diari de 1952 a 1960 està ple de pàgines que són prosa poètica. Molt sovint aquelles pàgines es convertien l’endemà en un article de premsa, o en l’embrió d’un article més llarg en una revista, o en un possible llibre. Ara s’acaba de publicar una nova reedició dels diaris . És un monument i una construcció de llibertat. Aquesta és una idea que Fuster comparteix amb Pla. Pla afirma que tot escriptor és creador de llibertat i que la llibertat s’aprèn sent lliure. A partir d’aquesta idea, Joan Fuster sovint retorna a la idea de la necessitat que l’escriptor sigui lliure. O som lliures o ens hem de construir la llibertat amb les paraules.

Nosaltres, els valencians és una obra cabdal i de referència de la literatura catalana del segle passat.

— És un llibre meditat durant pràcticament 10 anys. El 1950 ja publica a les revistes de l’exili un article que es diu "València en la integració de Catalunya". Allà hi ha tot el que després és Nosaltres, els valencians. El 1962 es publica el llibre, que va escriure a màquina en un mes. Va ser el primer llibre del catàleg d’Edicions 62.

Com definiria l’impacte que va tenir en la cultura catalana?

— La dimensió política de Nosaltres, els valencians va arribar a eclipsar la part literària i de crítica cultural. És normal. Però si Nosaltres, els valencians no fos un bon assaig, no hauria mobilitzat tot un país. És un llibre molt ben escrit, amb una voluntat d’estil que és clau per a un assagista i fa que les seves idees resultin seductores intel·lectualment parlant, encara que sigui per discrepar-ne. És el punt de partida de la idea de Països Catalans. A partir de la recuperació de la identitat cultural i política valenciana es fa una projecció cap a la catalanitat sencera. Fuster esdevé un autor inexcusable, no es pot eludir la reflexió a partir de la seva obra. Fa una proposta política a partir de la idea de cultura, llengua i literatura única. A partir d’aquí és cosa nostra de desenvolupar o de refutar aquella idea. I va tenir molt poques refutacions a l’alçada. Les respostes més contundents van ser dues bombes que li van posar a casa seva. Quan a un escriptor li posen bombes, alguna cosa interessant passa amb els seus llibres. 

Quin paper té avui la seva figura?

— El tenim una mica oblidat, i en part la universitat n’és culpable. Hi ha autors que encara que en discrepis ideològicament, no en pots prescindir com a civilització. Fuster cau en desgràcia en el moment en què l’independentisme d’esquerres no encaixa en el projecte catalanista de Convergència i Unió. Mentre que al País Valencià el catalanisme era d’esquerres, republicà, iconoclasta i fins i tot queer, al Principat es confiava que la Moreneta ens portaria pel camí de la independència i que la muntanya de Montserrat era la capital espiritual de Catalunya. Si els tancs van sortir el 23-F de València és perquè el catalanisme del País Valencià, encapçalat per Fuster, feia molta por a Espanya. El catalanisme de Convergència i Unió, no, i el temps ha demostrat per què. En el moment en què Jordi Pujol esdevé independentista és quan comencen a fer-li la vida impossible. Fuster ha estat molt oblidat des del punt de vista de l’eficàcia política que hauria pogut tenir i que no es va voler que tingués. Les universitats també eren bastant antifusterianes. El 1972 Fuster es va avançar al gran projecte de la història de la literatura catalana de Martí de Riquer , Antoni Comas i Joaquim Molas. Va publicar un llibre impressionant fent un resum de la literatura catalana des de mitjans del segle XIX fins als anys 70. Va aixafar la guitarra als acadèmics i no li ho van perdonar mai.

Quins reptes queden encara respecte a la seva figura?

— Els últims anys s’estan publicant molts llibres sobre Fuster. Tot això fa un coixí, una estructura de possibilitats de relectura. L’obra completa ha de tirar endavant. Ara hi ha en marxa una segona temptativa que m’inspira molta confiança perquè està en les millors mans possibles: Antoni Furió i Josep Palàcios , que és l’hereu de Fuster. Furió també està escrivint una biografia de Fuster, que espero que surti aquest any. És molt necessari que també tornin a circular els llibres de manera independent. Cal llegir sobre Fuster perquè una literatura es consolida quan comença a tenir lectors de literatura secundària, de literatura que comenta la literatura. Hem de posar la literatura catalana en moviment i això es fa reescrivint-la, creuant-la amb la literatura europea. Són consells fusterians: la primera obligació de l’escriptor és fer-se llegir i la primera obligació d’un llibre és ser un bon llibre.

stats