Els anarquistes que sabotejaren el ‘boom’ turístic

PalmaEl 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial, molts republicans comptaven els dies perquè els aliats envaïssin Espanya i traguessin Franco del poder. Res d’això, però, passà. En el nou context de la Guerra Freda, el primer ministre britànic, Winston Churchill, anticomunista furibund, s’estimava més que ca nostra estigués en mans d’una dictadura abans que d’una República bolxevic. La decepció es consumà el 26 de setembre del 1953 amb els famosos Pactes de Madrid. Els Estats Units es comprometien a ajudar econòmicament un país d’un gran valor estratègic a canvi de poder bastir en el seu territori una bona xarxa militar –de resultes d’aquell acord és la base del Puig Major, inaugurada oficialment el 1960.

Amb el suport de ‘l’amic americà’, Espanya posà fi a catorze anys d’autarquia. El 1955 ja ingressava a l’ONU, i el 1958, al Banc Mundial i al FMI (Fons Monetari Internacional). El juliol del 1959 s’engegava el Pla Econòmic d’Estabilització, que incloïa, entre altres coses, la devaluació de la pesseta i l’obertura al capital estranger. Tot plegat serví per posar les bases del boom turístic, peça clau del conegut ‘miracle espanyol’. El noticiari NO-DO bé s’encarregà de presentar-lo com una eina de ‘pau social’, que, després d’anys d’estretors i de cartilles de racionament, permetia a la ciutadania abraçar el progrés. A Franco no li quedà més remei que sacrificar el nacionalcatolicisme omnipresent per poder gaudir de les suculentes divises d’uns estrangers que, amb unes vacances pagades, tastaven les mels de la societat capitalista sorgida amb el Pla Marshall. Per a ells, Espanya es promocionà com una destinació barata amb postals de felicitat plenes de platges, sangria i dones en biquini. Així, a poc a poc, s’anà esvaint el record de dues de les grans icones de la Guerra Civil: el Guernica de Picasso i la fotografia de Robert Capa del milicià abatut.

L’escenificació d’aquella benedicció internacional tingué lloc el 21 de desembre del 1959, sis anys després dels Pactes de Madrid. A l’aeroport de Barajas el dictador espanyol rebia el president nord-americà Eisenhower, l’antic comandant en cap de les forces aliades que havien derrotat Hitler. La trobada va ser la millor campanya propagandística del franquisme. A peu de pista, unes 50.000 persones aclamaren el líder estranger a la manera de la genial sàtira Bienvenido Mister Marschall (1953), del cineasta Luis García Berlanga. Aquesta vegada, però, els americans no passaren de llarg.

Sense morts

La foto de Franco encaixant la mà a Eisenhower indignà els republicans a l’exili. A França, el 1962 la resistència antifranquista, majoritàriament anarquista, uní forces amb la creació de Defensa Interior (DI). L’entitat es proposà captar l’atenció internacional posant bombes en diferents indrets fora i dins de l’estat espanyol. Un dels seus objectius seria la indústria turística. Aquell 1962, al capdavant del Ministeri d’Informació i Turisme, creat el 1951, el dictador hi havia posat Manuel Fraga. Sota el seu mandant, al crit de “Todo por el turismo”, s’impulsaren les famoses campanyes ‘Un turista, un amigo’ i ‘Spain is different’.

En declaracions a l’ARA Balears el coordinador de DI, l’anarquista alaiorenc Octavi Alberola, de 97 anys, detalla quins eren els plans de l’organització: “Férem explosions de poca envergadura, que no cercaven provocar víctimes. Només en una ocasió, per un error, hi hagué lesionats lleus. Es tractava de recordar als turistes que aquella Espanya rutilant de sol i platja era governada per una dictadura amb presos polítics. Confiàvem que amb les nostres accions s’animassin a boicotejar el motor econòmic del règim”.

DI planificà a consciència tots els seus atemptats. “Les accions a Espanya –apunta Alberola– es feien amb companys d’altres països. En tenir documentació legal, podien passar com a turistes i així, si eren detinguts, corrien menys riscos i la seva defensa podia tenir més repercussió internacional. En canvi, les accions a l’estranger eren executades per companys espanyols exiliats perquè, en cas de ser enxampats, es podia fer sentir més la nostra veu”. Dins del moviment anarquista, tanmateix, no hi hagué consens sobre aquella ofensiva contra el turisme. N’hi havia que consideraven un error oposar-se a una indústria que, a llarg termini, també podia ser vista com una oportunitat d’obertura política.

Operació ‘Advertència’

Finalment el sus es donà el 3 de març del 1963. Aquell any s’esperava batre el rècord de visites amb nou milions de turistes. Després d’haver-ho avisat per telèfon, explotaren unes bombes a les oficines d’Iberia i de la delegació del Centro Superior de Investigaciones Científicas a Roma. Aparegueren també grans pintades i octavetes contra el turisme a Espanya. Aquell mateix dia igualment foren sabotejats diversos avions d’Iberia i Aviaco als aeroports de Las Palmas, Barcelona i Madrid. N’assumí l’autoria el CIL (Consejo Ibérico de Liberación), depenent de DI. En un comunicat parlaven de ‘l’operació Advertència’. “Fins que el darrer focus del nazifeixisme no sigui eliminat d’Ibèria –hi insistien–, la tranquil·litat a Europa no serà possible”.

El 5 d’abril esclatà un artefacte al ferri Ciudad de Ibiza, que arribava al port de Barcelona procedent de Palma. El 8 d’abril n’esclataren dos més a les oficines d’Iberia de València i Alacant. Els seus autors acabaren sent detinguts. Eren tres anarquistes francesos: Alain Pecunia, responsable del primer atemptat, de 17 anys, i Guy Battoux i Bernard Ferri, del segon, de 23 i 20 anys, respectivament. A l’octubre un consell de guerra condemnà Pecunia a dotze anys i un dia de presó; Battoux, a 15 anys i un dia; i Ferri, a 30 anys i un dia. Tots tres foren enviats a presons diferents. Gràcies a les gestions del cònsol francès, Pecunia va ser indultat al cap de nou mesos. Els seus companys hagueren d’esperar un any més.

Per donar un missatge contundent als opositors espanyols, el 20 d’abril Franco ja havia ordenat afusellar el dirigent comunista madrileny Julian Grimau, de 51 anys. I a l’agost havien estat executats a garrot vil els joves anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado, de 28 i 29 anys, respectivament –se’ls acusà amb proves falses d’haver col·locat dos artefactes a la capital espanyola. DI, tanmateix, no es deixà atemorir. El 13 de juny feu esclatar unes bombes en diversos avions a punt d’enlairar-se d’Iberia i de Tap. Va ser als aeroports de Londres, Frankfurt i Ginebra.

Objectiu no complit

“La premsa internacional –apunta Alberola– es feu ressò dels nostres atemptats, però no sempre reproduïen les nostres reivindicacions. El mateix feien a Espanya els diaris ABC i Pueblo”. El 1964 tota l’atenció mediàtica espanyola estigué centrada a parlar de la fastuosa campanya dels ‘XXV Años de Paz’, que commemorava els 25 anys de la fi de la Guerra Civil. Al febrer, però, les crítiques a aquella acció propagandística arribaren en forma de pel·lícula: El Verdugo, l’altra obra mestra de Berlanga, amb guió de Rafael Azcona. El seu protagonista és un jove botxí destinat a Mallorca. Abans d’exercir el seu sinistre càrrec, decideix visitar l’illa amb la seva dona, amb qui s’acaba de casar. Confia que en el darrer instant arribarà̀ l’oportú́indult per al condemnat a qui ha d’executar. Estant a les coves del Drac de Manacor, dos guàrdies civils (un d’ells interpretat per Xesc Forteza) compareixen per cercar el poruc funcionari perquè̀es presenti a la feina. A la censura se li passà per alt el subtil missatge del film: era un al·legat contra l’Espanya del boom turístic, que permetia a la dictadura blanquejar la seva imatge a l’exterior mentre continuava matant presos polítics.

La maquinària, tanmateix, continuava a tot ritme. El 2 de maig del 1964, el ministre Fraga inaugurava enmig de grans fastos l’hotel número 1.000 de tot Balears. Era l’Hotel de Mar, a Illetes (Calvià), amb disseny de l’arquitecte català José́ Antonio Coderch. Aquell 1964, a la cançó The Paradise of Love, Los Javaloyas recordaven que “cada día es fiesta en Mallorca”. “Gràcies al turisme –apunta Alberola– Franco es pogué perpetuar en el poder i els espanyols es tornaren amnèsics”.

El 1965 DI es dissolgué. Amb tot, una de les seves plataformes integrants, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on militava el menorquí, mantingué la seva croada contra el turisme amb un nou nom, Grupo Primero de Mayo. Estigueren actius fins al 1974, un any abans de la mort de Franco. Els revolucionaris anarquistes no arribaren a assolir el seu objectiu principal: tot i el caos i la por creats amb els seus atemptats, els turistes no desistiren de passar les seves vacances en un país amb un dictador. Els sis milions de turistes del 1960 es convertiren en prop de 34 milions el 1974. El 2024 ja se’n superaren els 93 milions.