Octavi Alberola, el menorquí que tramà l’assassinat de Franco

PalmaDes d’una residència de Perpinyà, el gran símbol del republicanisme espanyol a l’exili, Octavi Alberola Suriñach, de 97 anys, és una de les veus que més lluiten per la legalització a França de l’eutanàsia. Com a bon anarquista, es resisteix que l’estat li impedeixi tenir el control del final de la seva vida, que ha estat del tot intensa. Alberola va néixer el 1928 per casualitat a Alaior, on el seu pare, natural d’Aragó i deixeble del pedagog àcrata Ferrer i Guàrdia, feia de professor a l’Escola Laica. La seva mare era d’Olot (Girona). El juliol de 1936, en produir-se l’aixecament militar, la família es trobava a Fraga (Osca). El pare hi acabava d’obrir una escola racionalista. “Ell –recorda amb una memòria intacta– sempre condemnà la violència gratuïta dels llibertaris més radicals de la Columna Durruti. Solia dir: ‘La revolució no és per satisfer una venjança, sinó per donar exemple’”.

El febrer de 1939, ja havent caigut Barcelona, el petit Octavi, d’11 anys, i els seus pares formaren part dels prop de mig milió de republicans espanyols que travessaren els Pirineus per fugir del feixisme. Davant aquella marea humana, el president francès, Édouard Daladier, del Partit Radical Socialista, improvisà camps de refugiats a les platges del sud-est del país. Encerclats amb tanques de filferro, eren indrets del tot inhòspits. Els Alberola ben aviat s’escaparen d’aquell infern. El mateix 1939 aconseguí embarcar-se cap a Mèxic, on el pare es convertí en el director del col·legi Cervantes a la ciutat de Jalapa (Veracruz).

El 1946, a 18 anys, Alberola començà les carreres d’Enginyeria Civil i de Física Teòrica a la universitat mexicana. “Llavors vaig conèixer molts d’exiliats republicans espanyols. Per influència del meu pare, em vaig imbuir de la ideologia anarquista i, amb uns amics, vàrem constituir les Joventuts Lliberàries mexicanes. El 1948 vaig ser detingut amb tres col·legues més. Durant un mes ens tancaren en una presó clandestina del Ministeri de Governació”.

Decebut amb Fidel Castro

A Mèxic, el jove àcrata també es relacionà amb Fidel Castro i Ernesto Che Guevarra, els famosos ‘barbuts’ que el 1953 liderarien a Cuba la revolta contra la dictadura de Fulgencio Batista, la qual acabaria el 1959 amb Castro com a cap del nou govern. “Els vaig conèixer dins d’un grup d’exiliats llatinoamericans que lluitaven contra les dictadures al món. En triomfar la revolució cubana, em vaig adonar que la prioritat de Fidel era continuar en el poder. Era un fals revolucionari que traí la llibertat del seu poble”.

El 1959 Alberola no dubtà a integrar-se al Movimiento Español 1959. Nascuda sota la influència de la revolució cubana, era una organització de lluita antifranquista integrada pels fills dels primers republicans exiliats a Mèxic. La seva idea era ajudar a dur la revolució cubana a l’Espanya franquista, que el 1955 ja havia estat legitimada internacionalment amb el seu ingrés a l’ONU. “Fidel –lamenta el menorquí– mai no tingué intenció d’ajudar els espanyols a derrocar Franco. D’altra banda, no em va decebre que els aliats finalment donassin suport al nostre dictador. Els unien els interessos capitalistes”.

El gener de 1960 la comunitat espanyola a Mèxic rebé amb estupor la notícia de l’assassinat de l’anarquista català Quico Sabaté, màxim exponent dels guerrillers de muntanya, els coneguts ‘maquis’. Va ser abatut després d’haver escapat d’un tiroteig amb la Guàrdia Civil a Girona –anys enrere ja havien estat executats dos germans seus igual de combatius, Josep i Manel. “Com a protesta, vàrem incendiar la porta d’entrada de l’edifici de la delegació espanyola a Ciutat de Mèxic”.

El 1962, a 34 anys, Alberola es veié obligat a deixar la seva dona i els seus quatre fills al país asteca per traslladar-se a França, on s’incorporà a la Defensa Interior (DI). Era un organisme clandestí de lluita armada antifranquista. S’havia creat l’any anterior a la ciutat de Limoges durant un congrés de la CNT (Confederació Nacional del Treball). L’alaiorenc en fou nomenat coordinador. Sense voler provocar morts entre la població civil, la DI es dedicà a desestabilitzar el règim franquista posant bombes en diferents indrets: Valle de los Caídos, sucursals bancàries, col·legis majors, ajuntaments, delegacions de l’Institut Nacional de Previsión, oficines del Sindical Vertical, seus de diaris... El debut de la banda armada tingué lloc el 5 de juny de 1962 amb l’explosió de dos artefactes a Madrid.

Objectiu principal

Tanmateix, el principal objectiu de la DI fou abatre Franco. El 12 de setembre de 1948 els anarquistes ja ho havien intentat a la badia de La Concha de Sant Sebastià. Era el dia que el dictador presidia les tradicionals regates. Una avioneta hi havia de llançar 100 quilos de bombes incendiàries. Una esquadrilla de caces, però, la va interceptar, de manera que tot va quedar en un no-res. Per desfer-se del dictador, la DI rebria ajuda d’ETA, creada el 1959 (les sigles responien a Euskadi ta Askatasuna, Euskadi i Llibertat).

La primera temptativa de magnicidi que coordinà Octavi des de França tingué lloc el 19 d’agost de 1962, al palau d’Aiete de Sant Sebastià, on Franco estiuejava. Un comando va col·locar un conjunt d’explosius al pont per on havia de passar. D’enfora, però, amb els prismàtics, s’adonaren estupefactes que al cotxe oficial només hi anava la dona, Carmen Polo, i la filla. Malgrat aquella decepció, en haver-se allunyat la comitiva, activaren el detonador de l’artefacte. Volien deixar l’avís que el Caudillo era vulnerable.

La repressió franquista es materialitzà al cap de dues setmanes amb la detenció de l’anarquista català Jordi Conill i de dos companys més, que foren acusats de posar tres bombes a Barcelona. La pitjor part se l’endugué Conill, que fou condemnat a mort. “Per forçar un intercanvi –apunta Alberola–, el 29 de setembre companys anarquistes italians segrestaren el vicecònsol espanyol a Milà, Isu Elías. L’operació, però, fracassà a causa de problemes logístics i el diplomàtic acabà sent alliberat. Es produí, tanmateix, una forta solidaritat internacional amb la lluita llibertària contra Franco”. El cardenal Montini, futur papa Pau VI, s’erigí en portaveu d’aquella protesta i aconseguí que la dictadura retiràs la pena capital per a Conill, que finalment passà prop de deu anys a la presó. El 1963, un any després, el dirigent comunista Julián Grimau no gaudiria de la mateixa misericòrdia. En el seu cas, de res serviren les súpliques de Joan XXIII per evitar-ne l’execució.

L’estiu de 1963 el menorquí veié com es frustrava un nou atemptat contra Franco en el seu trajecte cap al Palacio del Pardo. Els laments es repetirien el 5 de juliol de 1964. Aquell dia, davant la presència del dictador, el Reial Saragossa aixecà la copa del Generalísimo després de vèncer per 2-1 l’Atlètic de Madrid al Santiago Bernabéu. “A França jo havia donat a Stuart Christie, un anarquista escocès de 18 anys, uns explosius que havia de dur a Madrid per entregar al camarada Fernando Carballo. L’objectiu era col·locar-los a l’aparcament de l’estadi merengue. La Policia, però, fou més ràpida que ells i els detingué a temps”. Christie va ser alliberat tres anys després per la repercussió internacional que tingué el seu empresonament. Carballo, en canvi, estigué tancat deu anys més. El 1965 la repressió policial a França i les disputes internes provocaren la dissolució de la DI. Amb tot, una de les seves plataformes integrants, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on militava Alberola, continuà les seves accions armades. Des de 1966 i fins al 1974 ho faria amb el nom de Grupo Primero de Mayo.

Assassinat del pare

L’1 de maig de 1964 el cos del pare del menorquí fou trobat mort, torturat i penjat, al seu apartament de ciutat de Mèxic. Tenia 72 anys. “Vaig rebre la notícia a Londres, on estava preparant el segrest de l’ambaixador espanyol a Anglaterra. El va matar un comando feixista com a venjança per la meva lluita antifranquista. Al gener havia estat a Mèxic de manera clandestina després d’haver participat en una conferència secreta a Nova York”.

Durant el seu periple per Europa, Alberola seria detingut en dues ocasions: la primera, el 1968, per les autoritats belgues, i la segona, el 1974, per les franceses. En total, estigué empresonat prop d’un any i mig. En abandonar la lluita armada, es dedicà a feines diverses. El 20 de novembre de 1975 arribava la gran notícia: Franco expirava en una clínica de Madrid, a 82 anys. “Si estigué prop de quatre dècades en el poder –lamenta l’alaiorenc–, és pel clima del terror que imposà, aplicant el garrot vil fins al final, i pel derrotisme de l’oposició d’esperar la mort al llit. L’anomenada Transició, amb la Llei d’amnistia de 1977, fou una vertadera ignomínia. Franco ens deixà una democràcia atada y bien atada al capital i als poders fàctics”. El 2019 l’autor de novel·la gràfica Agustín Comotto plasmà en el llibre El peso de las estrellas el pensament d’aquest anarquista incombustible, testimoni privilegiat del convuls segle XX.