ESTILS
Societat 05/01/2021

Xarxes i humor, el camp de batalla de l’antiracisme

Humor, quotidianitat i molta paciència són alguns dels ingredients clau de l’activisme antiracista a les xarxes

Clàudia Frontino
6 min
Safia Elaaddam

BarcelonaLes generacions més joves no es mosseguen la llengua quan es tracta de denunciar allò que no els sembla bé. Les causes socials ara també es lluiten a Instagram, TikTok o YouTube, fent servir recursos propis d’aquestes plataformes com són els vídeos curts, els filtres o testimonis personals. Veiem com es combat el racisme en clips de 10 segons o per què triomfen les respostes iròniques.

"He arribat a odiar el meu nom"

"Com que el teu nom és tan difícil de pronunciar et diré Montse". Hi ha moltes persones migrades o d'origen migrant a qui han espanyolitzat el nom, denuncia en una col·lecció d’stories a Instagram la Safia Elaaddam. Nascuda a Catalunya fa 25 anys, Elaaddam té pares marroquins, arrels amazigues i s’ha convertit en una activista dins i fora de les xarxes. Aprofita l’altaveu que són Instagram, Twitter o TikTok per denunciar actituds racistes i difondre iniciatives a favor de les persones racialitzades. L’exemple de la seva cosina Bouchra, mal anomenada Montse, o del seu pare Bouzeiane, a qui li diuen Jaime, no són casos aïllats. Que ella compartís aquesta informació amb els més de 30.000 seguidors que té a Instagram va desencadenar una allau de missatges privats de persones que li explicaven experiències similars.

"A mi m’han canviat el nom tantes vegades que ja ni m’esforço a pronunciar-lo correctament". "He arribat a odiar el meu nom". "A l’escola sempre me’l deien malament quan passaven llista". Són només alguns dels molts missatges que Elaaddam ha compartit públicament per ajudar a conscienciar de la discriminació quotidiana que pateixen milers de persones. "Els noms no són estranys, només poc comuns per a tu. Això vol dir que ets tu qui s’ha de preocupar de pronunciar-los correctament", afegeix en un missatge.

Històries compartides

Per què hi ha tanta gent que se sent interpel·lada amb casos com els que comparteix la Safia? ¿Com és fer activisme a les xarxes a través de testimonis personals? "Vaig veure que parlar del meu dia a dia o el de la meva família despertava interès", explica Elaaddam. "La gent té confiança per explicar-me coses seves perquè jo dic el que penso sense disfressar-ho de tecnicismes. Parlo de forma propera i potser per això comparteixen les seves experiències", argumenta.

I com ella, també la Maria Bouabdellah Shaimi, banyolina de 18 anys que ha trobat a les xarxes la plataforma per reivindicar-se. El vídeo al seu canal de YouTube en què parla del cabell afro i de com li va costar estimar-lo supera les 7.000 visites i desenes de persones van comentar-lo agraint-li que el publiqués. "És una història personal però compartida amb molta més gent. Hi ha moltíssimes persones que es troben en la mateixa situació", reconeix. Tant la Safia com la Maria coincideixen que alguns dels continguts que comparteixen a les xarxes mostren certs patrons. "Es repeteixen les mateixes situacions en què la societat ens ha fet sentir que estem fora del cànon", diu aquesta jove gironina afrodescendent.

Maria Bouabdellah Shaimi en un dels seus vídeos

Humor per combatre trols

"Faig servir l’humor per intentar arribar a més gent i em serveix per canviar el típic discurs de sempre". Així de clar parla Hanan Midan, que té més de 82.000 seguidors a TikTok. Midan, nascuda al Marroc i ferma defensora de les seves arrels amazigues, triomfa en aquesta xarxa social amb la seva ironia. El 18 de desembre en un acte organitzat per Lafede.cat sobre activisme i xarxes, Midan explicava que a través de l’humor intenta transmetre un missatge de cert passotisme cap a aquelles persones que l’insulten pels seus orígens. "D’alguna manera intento dir-los que no m’importa el que em diguin i els ho demostro enfotent-me'n d’ells", confessava. I ha vist que el missatge arriba molt lluny fent servir aquesta tàctica. Tant que mitjans internacionals com el diari argentí Clarin se’n va fer ressò a l’estiu.

La publicació més viral de Midan és una en què respon a aquells que li diuen que marxi al Marroc a plorar. Hi apareix ella fent veure que ha arribat a la frontera Espanya-Marroc i que parla amb un policia a qui explica que ha vingut a plorar i després se’n torna a Barcelona. Aquest sarcasme ha causat sensació entre els seus seguidors, però Hanan assegurava en l’acte a la Nau Bostik que la clau de l’èxit dels seus vídeos és que hi ha moltes persones que s’identifiquen amb les seves experiències personals i hi connecten de seguida.

Connectar amb públic jove

"La gent jove participa molt en les causes a través de les xarxes socials perquè connecten amb la plataforma i qui hi ha al darrere que els ho explica tot en primera persona", explica Òscar Coromina, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i investigador de xarxes socials. "Són eines per expressar la identitat i és fàcil connectar amb altres joves que pensin de forma similar", comenta Coromina.

"A mi les xarxes m’han servit per explicar el racisme que pateixo i patim altres persones filles d’immigrants, i potser amb sort ajudo a conscienciar una mica. A més, per xarxes és més fàcil connectar amb gent jove!", assegura Elaaddam. Aquesta connexió es produeix, en part, gràcies a la falta d’intermediaris a l’hora d’emetre els missatges. "Puc fer bastant el que em ve de gust i YouTube o Instagram em permeten ser molt propera, generar converses dels temes que m’interessen", afegeix Bouabdellah Shaimi. En aquesta línia, Coromina també veu clar el motiu d’aquesta connexió: "Les xarxes són eines xules per connectar amb persones en situacions similars i ofereixen una proximitat de discurs. Cal pensar que molts joves consumeixen continguts des del seu mòbil a la seva habitació i hi ha certa intimitat en tot això".

Hanan Midan

Haters gonna hate

La proximitat que permeten les xarxes socials i l’exposició pública que sovint implica fan que, a més de connectar amb seguidors, les activistes siguin objecte de missatges d’odi. Els insults i amenaces són una realitat quotidiana per a moltes d’elles. Tot i que hi ha mecanismes per denunciar-los, hi pot arribar a haver casos que traspassen la pantalla com va passar amb la periodista Irantzu Varela fa només uns dies, que va patir una agressió homòfoba. El de Varela és un exemple de com les intimidacions online són perilloses i poden acabar en agressions físiques. ¿Com es viu en primera persona aquesta pressió de saber que el que dius o escrius pot no agradar i, fins i tot, desencadenar en coaccions? “A través de la pantalla és molt fàcil insultar i amenaçar, però és important relativitzar”, aconsella la Maria Bouabdellah Shaimi. “Potser hi ha dies en què llegeixes una crítica i penses: «Aquesta persona és imbècil», i un altre dia en llegeixes alguna altra de més suau i se't posa fatal”, assegura. A banda, destaca que ella i altres noies ho pateixen doblement perquè “a les xarxes el racisme també va acompanyat de masclisme”.

Tuit denúncia d'Irantzu Varela

Coromina, en aquest sentit, lamenta que “vivim en un món polaritzat” i reconeix que és complicat evitar aquest tipus de comportaments a les xarxes. Sobretot perquè quan les persones es fan una mica famoses en aquestes plataformes l’audiència creix per a bé i per a malament. En aquesta línia de realitats polaritzades es va crear a Twitter el compte @nolesdescasito, amb gairebé 17.000 seguidors, que dona consells per no alimentar els discursos d’odi. Malgrat estar centrat principalment a combatre la ultradreta, aquest compte comparteix recomanacions per silenciar i evitar caure en provocacions. També ensenya com es poden denunciar, bloquejar i configurar la privacitat dels comptes.

Activisme i referents

“M’agrada aprofitar l’altaveu de YouTube i parlar d’antiracisme, però a la vegada tinc ganes de parlar de coses quotidianes i que no tinguin a veure amb l’activisme”, reconeix Bouabdellah Shaimi. Elaaddam coincideix que per ser filla de pares migrats no té per què tractar sempre sobre racisme, que li agrada compartir també coses no relacionades amb cap lluita. “El meu compte d’Instagram és personal i hi ha dies en què faig activisme i d’altres que comparteixo coses del meu dia a dia i prou”, comenta.

¿Es consideren, llavors, referents pels continguts que publiquen a xarxes? Elles tenen clar que d’alguna manera potser estan influint en algunes persones que les segueixen. De forma més o menys explícita són conscients que allò que diuen ressona en algú a l’altra banda del mòbil, però no s’hi consideren al 100%. I elles, han tingut referents? “Les persones nascudes aquí als 90 filles de famílies migrades no teníem gaires referents durant la nostra infància. Som una generació que ha patit molt pel xoc cultural i la falta de referents”, lamenta la Safia Elaaddam. En canvi, la Maria Bouabdellah Shaimi, que és sis anys més jove, assegura que alguns sí que n’ha tingut. “No seria qui soc si no fos pels referents que he tingut a la vida, però he tingut una mancança molt forta de referents en català i més forta encara en referents de diferents orígens. Falten referents racialitzats a les xarxes”, conclou.

stats