Viure és buscar consol

PalmaDiuen que quan van intentar consolar Aristòtil per la mort prematura del seu fill Nicòmac, ell va contestar “jo sabia que el meu fill era mortal”. Els éssers humans estam travessats per la finitud, viure vol dir deixar-nos teixir per l’experiència de la pèrdua. Fa poc em va arribar a les mans un llibre de Joan-Carles Mèlich i avui voldria convidar-vos a llegir-lo, per si us fa tremolar l’ànima com a mi. Mèlich, a les pàgines de L’experiència de la pèrdua, diu que el món humà és un univers habitat per absents, sempre trobam a faltar algú, estam ferits per la pèrdua. Podem viure instants de felicitat, però no tenim el regne de la felicitat al nostre abast. El paradís, instants de calma enmig de la tempesta que és una vida.

Quan perdem algú estimat, el món sencer pateix una transformació. Sabem que tornarà a florir la primavera, però ja no hi serà, i l’absència modifica el món amb tanta força que ens obliga a fer front a les preguntes existencials que toquen el sentit mateix de la condició humana. Interrogants que quedaran sense resoldre per sempre. La mort ha estat el gran tema de la filosofia, la qüestió més important del pensament metafísic. “Filosofar és aprendre a morir”, digué Plató fa molta estona. La metafísica pensa la mort però és incapaç de pensar en l’absència, la petjada que no s’esborra. L’ésser de Parmènides no sap res de l’absència, ni de l’enyor, ni del dol. El pensament metafísic és insensible al dolor i a la compassió.

Viure vol dir habitar un cos vulnerable amb ferides fondes, un record silenciós que ens avisa que ens falten els altres, els que ja no tornaran. Aquesta experiència de la pèrdua és qui sap si la més compartida i la més essencial entre els éssers humans, per això Joan-Carles Mèlich proposa abandonar la visió metafísica del món i fer lloc a una visió literària de la vida, una filosofia literària que sigui sensible a l’experiència més humana de totes, la de la pèrdua.

La singularitat del món

El pensament metafísic té la pretensió de donar una resposta definitiva a la pregunta ‘per què?’. La metafísica organitza la vida, és tranquil·litzadora, defensa que l’existència té un sentit únic que podem desvelar. El pensament metafísic és sistemàtic o té la pretensió de ser-ho, vol explicar-ho tot sense esquerdes, per això utilitza un llenguatge conceptual. El que passa és que, com advertia Nietzsche, un pensament així nega la vida, és incapaç de donar compte de la singularitat del món.

La filosofia literària, en canvi, amb el seu llenguatge metafòric i narratiu, claudica de l’absolut, accepta que el sentit de l’existència mai ens serà desvelat. “La raó literària és impura”, fuig dels sistemes, parla en assajos, aforismes i fragments, perquè intenta captar la singularitat de l’instant. Una filosofia literària protesta contra Plató, dignificant allò canviant. També desfà l’ideal de Descartes de claredat i distinció, perquè sap que allò més essencial de la vida no cap dins un concepte. La filosofia que defensa Mèlich té la sensibilitat per comprendre (o per intentar-ho) l’univers d’incertesa i de contingència que compartim.

Enfront de les pedres immòbils del pensament metafísic, ens calen les ones incansables de la filosofia literària. Podem dir-ho amb Virginia Woolf, la vida s’avé amb el moviment de les ones, de la mar, podem encalçar una imatge encara més antiga, el riu d’Heràclit que no permet l’estabilitat. Sigui com sigui, la filosofia literària desconfia dels primers principis, que es troben més enllà de l’espai i del temps, aposta per l’escolta atenta de les veus infinites que conten una vida.

La metafísica ens ofereix la seva confiança absoluta, però nosaltres, malalts d’incertesa, necessitam el consol de l’abraçada. Humans, massa humans, necessitam la filosofia literària, la que sap tenir cura del nostre dol, la que ens apropa la llum tèrbola i fràgil, com una lluna que tremola damunt la mar, ara que sabem que el sol no està a l’abast, ara que sabem que no podem sortir de la caverna. Viure és buscar consol.u