Vicent Pons, el darrer carboner de les Balears
El menorquí i el seu gendre Sebastià Ametller mantenen viu el tradicional ofici gràcies a l’impuls del turisme en el sector de la restauració
MaóLa darrera sitja de les Balears que produeix carbó es manté activa a Menorca, tot i la jubilació anticipada del darrer carboner a les Balears Vicent Pons a 62 anys. Les causes que expliquen com s’ha arribat a aquesta situació les trobam en la duresa de l’ofici. Segons reconeix Pons, “és un treball brut i que durant molts anys no ha tingut gaire sortida, especialment quan es va deixar de cuinar amb carbó i va arribar el butà”.
El carbó vegetal ha revifat les vendes en els darrers anys, sobretot per l’impuls que ha donat el turisme al sector de la restauració. “Cada cop hi ha més forns, restaurants i pizzeries que en compren, ja que és un tipus de combustible molt emprat per a les barbacoes”, diu un agraït Vicent Pons, que recorda els orígens i inicis de la professió. “Jo era llenyataire i tenia problemes amb la llenya de mata, perquè a Menorca en tenim molta i es podreix fàcilment, i no sabíem què n’havíem de fer. Ens van recomanar fer carbó i així ho vam provar, amb bons resultats pel que fa al material i el rèdit econòmic”, explica.
Pons considera que l’ofici de carboner “no et fa milionari, però sí per viure dignament”. I, precisament, aquest és un dels objectius del menorquí: reivindicar l’especialitat, recuperar-la i intentar que no desaparegui. El carbó és bo de mata, d’alzina i, en el cas dels menorquins, barregen trossos de pi; és molt preuat pels usuaris perquè la mescla és més fàcil d’encendre. La producció anual de carbó és difícil de concretar, i la referència que dona Vicent Pons és que “de cada quatre tones de llenya, se n’obté una de carbó". "En un any podem fer una trentena de carboneres”, afegeix.
Una de les curiositats és que la falta de competència a Menorca no és sinònim de gaudir del monopoli del mercat. “Duen carbó de la Península (Navarra, Extremadura i Andalusia) i, fins i tot, de l’estranger, de països com l’Argentina i Xile”, apunta.
Sistema tradicional
El carbó a Menorca s’elabora amb el sistema tradicional, “tal com em van ensenyar els carboners que ho feien fa 70 o 80 anys enrere”, precisa Pons. “Hi ha petites diferències perquè ara no es talla la llenya amb destral com en aquell temps, avui dia tenim la motoserra. També transportam la llenya a la sitja, que sempre està en el mateix lloc i, a més a més, han millorat les condicions per passar la nit, deixant enrere petites barraques per una caseta”, detalla.
Les sitges centren totes les atencions dels carboners, en una faceta de l’ofici qui posa de manifest la duresa i la minuciositat de la cadena de producció. Una vegada que s’encén, la carbonera necessita ser vigilada durant les 24 hores i una setmana, segons detalla Pons. “És la part més dura perquè dorms molt poc i has de vigilar la sitja, tot i que cal dir que avui dia pots fer torns i dutxar-te”, reconeix. De fet, el menorquí recorda que “mentre que abans trepitjaves el poble una vegada cada quinze dies, actualment hi podem anar fins a dues ocasions diàries”.
Una vegada la sitja és cuita i escollit el carbó, la feina més dura no finalitza. Cal dir que les autoritzacions actuals també impliquen un seguit de requisits, com no poder abandonar-se en cap moment del dia. “Són permisos complexos perquè els obtenim fins i tot en els mesos d’estiu, a canvi d’unes mesures de control exhaustives”, indica. El carbó el fan segons temporada a la Foradada del Migjorn i al Rafalet del Mercadal, però ells són de Ferreries; és a dir, el radi d’actuació focalitzat en el centre de l’illa.
D’altra banda, Vicent Pons relata com es va assabentar que era l’únic carboner a les Balears: “Em va telefonar el germà del pintor Miquel Barceló per veure si li podíem fer carbó de salze per a les creacions de l’artista. En dir-li que a Menorca no teníem salze, ell va enviar la llenya de València i nosaltres vam fer el carbó per enviar-lo posteriorment a París. Ell va ser qui ens va dir que, després de cercar per Mallorca i Eivissa, érem els darrers carboners a les Illes”.
La passió per ser carboner i evitar la desaparició definitiva de l’activitat a les Balears ha fet que, després de jubilar-se, traspassi el negoci al seu gendre, Sebastià Ametller, de 34 anys, i que n’assegura el relleu generacional. “Si no ensenya l’ofici als seus fills o gendre, desapareixerà. És una professió que s’ha de veure per aprendre”, afirma Pons.
És una feina molt bruta, on totes les eines del voltant de la sitja estan negres. Les dutxes serveixen per assolir una petita treva, però a la tornada a l’activitat la foscor de la pell s’apodera de nou del carboner. “Pots dutxar-te i al cap de tres minuts tornar negre, tot i que forma part de l’encant d’aquest món tan desconegut”, diu.
Per acabar, també hi ha missatge per a les administracions públiques: “Gairebé no rebem ajudes per part de les institucions, fins i tot diria que al contrari, perquè ens diuen que fa fum, hi ha queixes de veïns sobre l’olor del carbó”. A més, “molts copets a l’esquena que continuem amb un ofici en perill d’extinció, però a l’hora de la veritat zero ajudes”, conclou.
Mostra itinerant
El Consell de Menorca, a través de la Fundació Foment del Turisme, promou l’exposició itinerant ‘Vas més brut que un carboner!’, que aquest estiu s’ha pogut visitar a Ferreries, ara està activa a Ciutadella i posarà el punt final a Sant Lluís. El visitant podrà saber com funcionaven els contractes entre el senyor de la finca i el carboner, on dormien mentre la sitja estava encesa, com es construïa la sitja, en què consisteix l’elaboració del carbó i les funcions de les xemeneies. L’exposició consta de textos, imatges, il·lustracions, maquetes, eines i elements interactius que ajudaran a divulgar una professió amenaçada.
