Els últims galls salvatges del Pirineu

Amb un declivi del 33%, la població de galls fers de Catalunya mira de sobreviure a diverses amenaces, entre les quals hi ha la pressió humana i la dels ungulats

9 min

“Què faries si fossis un gall?” En qualsevol situació aquesta pregunta m’hauria agafat per sorpresa, però com que som en un bosc de pi negre del Pirineu i qui la formula és la biòloga experta en bioacústica Olga Jordi, és perfectament natural. A més, no es tracta d’una pregunta retòrica sinó d’una manera de decidir on plantar l’amagatall per gravar l’extravagant cant del gall fer, una de les espècies més emblemàtiques i amenaçades de les muntanyes catalanes.

Fa una estona que caminem amunt i avall pel cantador, un tros de bosc on els galls mascles es concentren al llarg del mes de maig per exhibir-se saltant i, sobretot, cantant, amb l’objectiu de seduir les femelles. Hi arriben al vespre i el punt àlgid del ritual té lloc de matinada, de manera que, per minimitzar la invasió del seu espai, cal muntar l’amagatall a primera hora de la tarda, ficar-s’hi a dins abans que arribin els galls i no sortir-ne fins ben entrat el matí següent, quan tornen a abandonar la zona. Hem trobat excrements i plomes, que donen pistes dels punts concrets del bosc on tenen lloc l’espectacle de cant i dansa, els combats entre mascles i les còpules entre mascles i femelles. Com que soc incapaç de posar-me a la pell d’un gall fer, Jordi respon en lloc meu: “T’interessa tenir un bon camp de visió i situar-te prop d’un pendent per si cal sortir volant en cas d’amenaça”, diu en veu baixa per no espantar algun gall que pugui ser a prop.

A les cinc ja hem muntat dos amagatalls (petites tendes de campanya) i els hem separat cent metres per enregistrar el cant de dos exemplars. Jordi dona les últimes instruccions per fer correctament la gravació i cadascú es fica a la seva tenda. Les properes quinze hores les passarem en aquests dos metres quadrats. No hi ha ni un bri de cobertura, o sigui que la distracció tecnològica a què estem acostumats no és possible. Mentre esperem que arribin els galls, hi ha l’opció de llegir (sempre bona) o la de, simplement, mirar els arbres pels forats de respiració de la tenda i escoltar com el vent en remena les fulles; i entrar així en un estat de somieig capaç d’anul·lar el temps i la voluntat (potser millor que la lectura). D’aquesta manera, reaprenent a esperar i a no fer res, quatre hores passen volant.

Un espectre al bosc

Quan ja és gairebé de nit, se sent un aleteig greu i furiós que acaba en un impacte contra les fulles d’un pi. No hi ha dubte que és un gall fer. Només els seus cinc quilos de pes poden proferir un so d’helicòpter biològic i emplomallat com aquell. El gall fer és un animal compacte, rodanxó i d’ales curtes. L’agilitat i la capacitat de maniobra no són el seu fort. Els aterratges, ja siguin a terra o a les branques d’un arbre, sempre són maldestres i tenen un punt d’aterratge d’emergència. Després del xoc, com si fos un espectre o un animal mític, la silueta de l’ocell es retalla entre les branques altes d’un pi negre contra el cel d’un blau cada vegada més fosc. Passa una estona immòbil, potser descansant després d’un vol que, tenint en compte el pes i la mida de les seves ales, li resulta molt exigent des del punt de vista energètic. De sobte, s’envola i baixa fins a terra. Camina entre els arbres com un fantasma. Només es veu, de tant en tant, una ombra entre dos troncs, com si un tros de nit hagués cobrat vida. Una ombra que profereix, però, un so sorprenent. No es tracta encara del singular cant que fa servir per atraure les femelles sinó d’una mena d’escalfament gutural i cavernós que recorda més els esgüells d’un porc que el crit d’un gallinaci. La gravació del cant haurà d’esperar a la matinada, doncs, quan aquest bosc de pi negre entapissat de neret, nabiu —l’aliment principal del gall— i ginebre es convertirà en l’escenari d’una dansa que té lloc des de fa vint mil anys als Pirineus però que, any rere any, la practiquen cada cop menys individus.

Exemplars mascle i femella de gall fer abans de la còpula.

L’objectiu de la investigació de Jordi, que fa el doctorat en col·laboració amb la Universitat de Barcelona i la de Parma, és comprovar dues hipòtesis per contribuir a una millor gestió d’aquesta espècie tan amenaçada. Conèixer-ne els hàbits i poder fer un seguiment individualitzat d’alguns exemplars són factors clau per dissenyar estratègies de conservació. La recerca de Jordi pot aportar coneixement en aquests dos sentits. La primera hipòtesi, que té gairebé comprovada a partir de les gravacions que va fer la temporada passada, diu que el cant dels galls presenta diferències entre individus que permeten identificar-los. La segona, que mira de comprovar mitjançant els enregistraments actuals, proposa que aquestes diferències es mantenen en el temps. Si es confirmen definitivament totes dues idees, es podria fer un seguiment d’individus a partir del cant i, per tant, poc invasiu: només caldria gravar.

La nit és sorprenentment tranquil·la. Només se sent, de tant en tant, el frec de les fulles alimentat per un alè de vent, l’ulular d’un mussol pirinenc o el xiulet d’una becada. Encara no és de dia quan una mena de lladrucs greus i trencats esquerden el silenci. Provenen de molt a prop. A primer cop d’orella semblen rugits o grunys d’algun depredador —un ós?, un gos assilvestrat?—, però quan els escoltem amb atenció, queda clar que són els brams d’un cabirol, un dels ungulats que, juntament amb els isards, els cérvols, les daines i els muflons, han proliferat els últims anys a tot Catalunya. Van ser introduïts en algunes zones per caçar-los i, com que no tenen depredadors naturals, les poblacions han anat augmentant. Tot i que és bonic veure un cérvol o un isard quan es va d’excursió un diumenge al matí, aquest creixement incontrolat té les seves conseqüències. I algunes tenen efectes directes sobre els galls fers.

El problema dels ungulats

L’exemple més clar és el de la serra de Boumort, al Pallars Jussà, on es van reintroduir els cérvols per motius cinegètics. Allà aquests remugadors, cada vegada més nombrosos, han eliminat en gran mesura la vegetació del sotabosc, en la qual hi havia una presència abundant de boixerola, un aliment fonamental per als galls fers de la zona quan a la tardor acumulaven energia per passar els freds hiverns del Pirineu. Sense aquesta font d’aliment, la població de galls fers de Boumort ha anat disminuint fins a ser anecdòtica. L’augment d’ungulats pot tenir, a més, una segona implicació negativa per a aquests ocells. Depredadors naturals dels galls com les fagines, les martes o les guineus poden trobar en els cadàvers d’aquests herbívors, més nombrosos, una font d’aliment extra, cosa que, al seu torn, n’afavoriria la proliferació. Si fos així, la pressió depredadora sobre les poblacions de galls podria augmentar. “Tot i que encara no hi ha estudis al respecte, s’ha comprovat amb càmeres que aquests carnívors s’alimenten de carcasses d’ungulats morts”, afirma Diego Garcia, tècnic de fauna de la Generalitat. 

Aquesta hipòtesi podria omplir el buit que els tècnics com Garcia han observat en la població de gall fer. La posta mitjana de les gallines és de sis ous, dels quals gairebé el cent per cent fan eclosió. El percentatge de nius depredats és baix. I la mortalitat dels exemplars adults també és reduïda. Malgrat això, la comparació entre els censos dels anys 2005 i 2015, els últims que s’han fet, evidencia una tendència inqüestionable a la baixa. A tot el territori català, es va passar de 538 mascles a 363 (la població total s’estimava en 942 individus). El nombre de cantadors es va reduir en un 17% i el nombre mitjà de mascles per cantador va passar de 2,5 a 1,6. Les davallades més acusades es van registrar a la Cerdanya, on la població va caure un 70%, i en alguns massissos de l’Alt Urgell i el Pallars Jussà, on es va reduir un 50%. De fet, el 2020 ja no es va detectar cap mascle en tot el Pallars Jussà. “Els adults desapareixen i no n’arriben de nous, el problema ve durant el primer any de vida”, sosté Garcia. Un altre indicador que confirma que la situació d’aquest ocell és delicadíssima és el desequilibri entre el nombre de mascles (363) i femelles (579). “Per estudis fets al nord d’Europa, sabem que això vol dir que la població està en declivi”, afirma el tècnic. En canvi, les poblacions d’ungulats “són molt difícils de controlar”, afegeix. “Estaria bé tenir algun gran carnívor com el llop o el linx que pogués controlar-les, però aquests animals tenen els seus detractors perquè ataquen el bestiar”, explica.

El gall fer és una relíquia de l'era glacial i per això té plomes de doble capa.

El cabirol brama unes quantes vegades més i desapareix en silenci. A tres quarts de cinc en punt de la matinada un soroll com de tap de cava agut inunda el bosc. El precedeixen uns clics que s’assemblen al so que fa una vareta en colpejar una capsa de fusta i que s’acceleren fins a culminar en el tap, que ve seguit per un enfilall de gralls i xerrics. Tot plegat dura cinc o sis segons. I es repeteix una vegada rere una altra. El gall que va arribar al vespre i que ha dormit posat en una branca d’un pi negre ha començat la seva exhibició. 

Aquests segons de cant són el que Olga Jordi compara entre individus. Ho fa amb programes que permeten confrontar el nombre de clics d’un cant respecte d’un altre, la seva intensitat i freqüència sonora, i la seva separació temporal. “Al capdavall, el primer que s’ha de fer és comptar”, diu Jordi en una afirmació que podria resumir perfectament qualsevol activitat científica que pretengui comprendre el funcionament d’un tros de món mitjançant la quantificació.

Un aristòcrata de fantasia

El gall passeja amb la cua oberta i el coll erecte entre els arbres amb una actitud desafiant i de tant en tant s’atura per cantar. Hi ha vegades que, per mostrar el seu vigor, fa coincidir l’explosió del tap de cava amb un salt i un aleteig violent. L’obertura de la cua, el coll tibat, les celles vermelles i la barba de plomes que li creix sota el bec li donen un aspecte d’aristòcrata d’una cort fantàstica i decadent que s’entesta a repetir una dansa hipnòtica i mil·lenària. No ve cap femella, però. Una cicatriu terrible al bec, la marca inesborrable d’una ferida rebuda, probablement, en una baralla amb un altre gall, revela que aquest no és precisament un mascle dominant. Al cap de tres hores, assumeix el fracàs de no haver atret cap femella i abandona el cantador en silenci. Encara obre la cua, però se’n va amb el cap cot.

Gall fer amb ferides al bec prova que s'ha barallat i no és dominant.
Gall dominant amb restes de ploma al bec després d'una còpula.

Podria ser que aquest gall no es reproduís aquesta temporada, però no serà perquè no ho hagi intentat. N’hi ha que ni tan sols ho proven perquè no arriben amb prou força a la temporada d’aparellament. El motiu acostuma a ser l’estrès que els provoca l’ocupació del seu hàbitat per part dels humans. Algunes estacions d’esquí, com les de Port del Comte o Port Ainé, es van construir en zones freqüentades pels galls. A més, els últims anys hi ha hagut un auge dels esports de muntanya, tant d’estiu com d’hivern. De tots els possibles contactes entre humans i galls, però, els més crítics són els que es produeixen a l’hivern. En aquesta època, els galls es concentren en punts molt concrets i s’alimenten de l’únic aliment disponible, la fulla de pi. Es tracta, però, d’una menja poc energètica, de manera que l’estratègia d’aquests ocells consisteix a moure’s molt poc. Es queden al voltant de tres o quatre arbres. Si algú els molesta, han de volar per fugir i això els suposa una despesa energètica enorme que, en cas de repetir-se, pot esgotar les seves reserves i fer que l’animal no arribi a la primavera en condicions de reproduir-se. Hi ha mascles que quan arriba el maig ni tan sols tenen esma de cantar.

A l’altre amagatall, la situació és ben diferent. Hi ha diversos galls. El que sembla dominant se situa a la zona més alta del terreny i profereix el seu cant mentre salta de soca en soca i circula al llarg de troncs caiguts. En un cert moment, s’endinsa bosc enllà i es troba amb un altre mascle que, probablement, és el que voltava el primer amagatall. I darrere d’uns arbres es produeix el que sembla una baralla. Aleteigs i xocs, xocs i aleteigs. Al cap d’uns minuts, silenci. El mascle dominat torna al seu territori de cant amb la cua més oberta i el coll més enravenat que mai. És el clar vencedor. Ni tan sols necessita temps per recuperar-se de la batalla. Reprèn el cant i de seguida arriba una femella. Es posa en una branca d’un pi negre proper, encara a més de deu metres del mascle. Ell segueix cantant, com si no l’hagués vista. Ella fa com si res. Però al cap d’uns minuts, la gallina baixa de l’arbre i es posa a terra al costat del mascle, que ha deixat de cantar. Admiren conjuntament el paisatge i desapareixen tots dos entre la vegetació, com si busquessin intimitat. Es torna a fer el silenci. Piula algun rupit, però no se sent cap tap de cava. El sol comença a arribar a les capçades dels arbres. Una estona després, el mascle reapareix entre els arbres i torna a passejar, imponent, pel bosc. Aquella mateixa tarda, les fotografies revelaran la presència d’un borrissol a la punta del seu bec, invisible a simple vista. Són restes de plomes que li han quedat enganxades després de subjectar la femella amb el bec durant la còpula. En aquest cas, l’exhibició sí que ha tingut èxit.

stats