Cos i Ment

“Tots som una mica estranys”

Parlem amb el psicòleg i doctor Sergi Rufi, autor del llibre ‘La belleza de la rareza’

3 min
Cos i Ment

Barcelona“Les úniques persones que m’interessen són les que estan sonades, les que estan boges per viure, boges per parlar, desitjoses de tot al mateix temps, aquelles que mai no badallen ni diuen tòpics, sinó que cremen, cremen, cremen com ciris enmig de la nit”. Aquesta cita, escrita per Jack Kerouac el 1957 al cèlebre llibre A la carretera, és probablement una de les millors definicions que s’han fet mai sobre totes les persones que se surten de l’establert, del que la societat considera com a normal.

Gairebé setanta anys després, parlar de persones “estranyes” continua estant a l’ordre del dia. Fins i tot sembla que encara calgui reivindicar que és positiu comptar amb trets que et diferencien de la resta, més enllà de formar part d’una massa grisa i uniforme. Almenys això és el que suggereix la recent publicació del llibre La belleza de la rareza (Libros Cúpula, 2024).

A les seves pàgines, el doctor en psicologia Sergi Rufi, amb un to rebel i provocatiu, igual que els tatuatges que cobreixen tot el seu cos i el seu rostre, explica què significa ser diferent en aquesta societat i dona claus per poder viure una vida “de forma autèntica, sense vergonya ni culpa”.

“Ara ser rar està de moda, però és el rar estètic, perquè després vas a parlar amb aquella persona i no té discurs –assegura Rufi–. “A la meva època, als noranta i dos mil, el rar ho era per dins i per fora. Era gent diferent en ètica i estètica”.

Lluny del que podria semblar, el psicòleg assegura que tots som estranys, encara que en diferents graus. “Hi ha gent que és rara amb el gust musical, altra que ho és amb el sexe o amb la roba. Però, per poder transcendir el punt estètic, sempre hi ha d’haver un “fons d’armari” més intern per definir les persones “estranyes”.

“Són totes aquelles persones que no són convencionals, que tenen un gust propi, que són sensibles i amb tendència a la introversió, la soledat i la intermitència”, continua el psicòleg, que també remarca que acostumen a ser persones intel·ligents que han estat culpabilitzades per no encaixar en el model familiar o social que se’ls demanava.

El pes de la culpa

“En el fons, tothom és una mica estrany si s’ho permet. Només hem après a amagar-ho per poder encaixar millor”, explica Rufi. D’aquesta manera, així com a un nadó l’hem ensenyat a controlar els seus impulsos perquè pugui adaptar-se a la societat, el psicòleg considera que seria bo poder fer un procés invers i recuperar tota l’originalitat innata que portem a dins. “Així podrem tornar a connectar amb les sensacions de llibertat, creativitat i diversió”, continua. En altres paraules, tot el que és escàs, anormal i diferent, ens atrapa perquè “ens desembussa i ens obre noves vies” per veure el món.

I què passa si volem fer cas a la nostra essència més interna i mostrar-nos tal com som? “Es desperta la culpa: culpa i angoixa per ser diferent, per haver fallat als pares, per no encaixar en la societat”, explica Rufi. Un patiment que el psicòleg intenta explicar des d’una base: “És important comprendre que no som lliures, que som una conseqüència de moltes variables d’índole genètica, biològica i ambiental. Jo no he escollit els meus gustos, jo soc coherent amb els meus gustos i no els reprimeixo. Si vius la teva raresa de forma natural, això et permet ser qui ets”, diu l’autor del llibre.

Però aconseguir-ho no sempre és fàcil. La culpa acostuma a ser un element molt present al llarg de la vida: “El teu pare et feia sentir malament perquè no treies excel·lents, el professor et feia sentir que eres un mal estudiant, el cura et deia que eres un mal cristià i ara el guru espiritual et diu que no medites prou. La culpa sempre és la moneda de canvi en les relacions humanes”, assegura.

És quan ens alliberem del sentiment de culpa per no encaixar en el que la societat considera com a normal, “que aconseguim conèixer-nos, comprendre’ns, estimar-nos i viure molt més a gust a la nostra pell. I, pel damunt de tot, ens permet facilitar-nos la vida, en comptes de complicar-nos-la”, diu el psicòleg.

Finalment, l’autor assegura que, fins que no es demostri el contrari, la raresa és el nostre do personal, allò que podem compartir amb la resta del col·lectiu per poder evolucionar junts. Això sí, per poder viure-la plenament i confiar en ella, primer hem d’aprendre a deixar de sentir culpa. Potser només així, en plena llibertat, podrem cremar, cremar i cremar com ciris enmig de la nit, tal com escrivia l’escriptor nord-americà.

stats