PalmaAquesta del títol és una reclamació que segurament no sentireu, i és curiós, perquè vindria a ser l’única que li falta per reivindicar al sector turístic. Ja tenim les plataformes SOS! Turisme i Sí als Creuers; hem sentit fins a la sacietat els empresaris d’oci nocturn (quin eufemisme extraordinari per denominar els locals de vici) dient que la seva és una activitat clau en la nostra economia, i d’allò més honorable; hem hagut de contemplar l’espectacle obscè dels grans empresaris hotelers dictant als governants allò que havien i no havien de fer; hem assistit al xou del príncep del cachopo, impetuós organitzador de manifestacions/espectacle a major glòria del negacionisme, de la unitat d’Espanya i de la seva vanitat personal; hem vist algun metge oportunista intentant guanyar la seva micona de notorietat fent demagògia amb les vacunes; hem vist enceses lloances al turisme de borratxera i defenses igualment emocionades de Magaluf o s’Arenal com a indrets que, segons alguns, són exemples de bones pràctiques turístiques i urbanístiques per al món sencer. Totes aquestes formes d’expressió (i alguna que m’estic descuidant, com la sublim cançó El turismo eres tú, composta expressament per amenitzar la campanya SOS! Turisme) són, al capdavall, diferents variants d’una mateixa idea, que es podria resumir en una proposta de títol per a la pel·lícula que van deixar pendent de fer Ozores, Esteso i Pajares: ¡Que vuelvan los turistas! (també s’admetria la variant menys intel·lectual, ¡Que vuelvan las suecas!).
Ens falta, per tant, la plataforma Estimem els Ciclistes (o We Love Bikes, amb abundància d’emojis de corets, per donar-li un aire més cosmopolita), que reivindiqui com en són de ben rebuts els ciclistes en aquestes illes. A condició, això sí, que siguin estrangers: el ciclista autòcton, que hem pogut continuar veient per camins, caminals, carrers i carreteres durant tota la pandèmia, persistent i lleial, no cotitza per als nostres filantrops i benefactors de l’hostaleria i la restauració. Ho sentim sovint quan els periodistes de ràdio i televisió fan l’escrutini diari de declaracions d’amos i mestresses de bars, restaurants i altres negocis turístics: els menys catastrofistes sospiren “bé, anam fent, amb clients d’aquí”. Ho diuen amb to de resignació, com qui accepta una fatalitat. El client “d’aquí” (o el client “nacional”, com prefereixen dir-ne els patriotes de la mascareta amb la bandera espanyola) no cotitza, no es compta, no es posa enlloc, no apareix a la taula periòdica.
Així les coses, els xiclistes (com els anomenen alguns, de vegades per fer broma i altres perquè no n’hi ha més) són encara un nínxol (o subnínxol, per prefixos que no sigui) encara mig per descobrir. Per fer-ho, seria necessari que es cregués en aquest tipus de turista –un turista net– i que es fes el possible per incentivar-lo. És cert que les Balears –Mallorca i Menorca, especialment– comencen a tenir una ruta considerable de rutes cicloturístiques, i que hi ha pàgines web especialitzades (ciclismoenmallorca.com, cycling-friendly.com i thomasvölker.com) que ofereixen als usuaris bona informació sobre rutes GPS, allotjaments, lloguer i reparació de bicicletes, i propostes d’oci que es gaudeixen a mesura que un va coneixent aquestes illes a cop de pedal. I és d’esperar que aquest estiu tornem a veure, presidint les terrasses de molts de bars, cafeteries i restaurants, les banderoles en forma de vela que indiquen que, en aquell establiment, els ciclistes hi són benvinguts (n’hi ha d’altres on no ho són, o que explícitament rebutgen la seva presència). Però sempre es pot millorar la proposta: en general, l’oferta turística de les Balears continua (i tot indica que continuarà) molt més ben preparada per als guiris que es tiren pel balcó en ple deliri etílic i psicotròpic que no per al turisme esportiu com el que representen les bicicletes. És cert que els primers també van de pedal, però no es tracta de la mateixa casta de pedal.
Ciclista kamikaze
Tanmateix, no tot és idíl·lic amb la bicicleta. Hi ha la xacra del bicicròs o ciclisme de descens, que hauria de ser erradicat de la serra de Tramuntana o, si més no, fortament restringit a les zones que es decideixin aptes per a aquest tipus de ciclista kamikaze que s’agrada d’amollar-se muntanya avall per enfrontar-se a bots, caigudes i allò que ells anomenen, amb entusiasme, “jardins de roques”. El problema, evidentment, no és només que els practicants d’aquestes variants extremes del ciclisme es rompin la cervellera (una passió que comparteixen amb els del balconing), sinó les destrosses que infligeixen als camins i les senderes que trien com a escenari de les seves proeses. I, fora de la muntanya, persisteix sempre el problema de la convivència de la bicicleta amb el cotxe, que a les Balears continua sent l’amo de l’espai públic (i costarà que deixi de ser-ho; moltes grans ciutats europees ja fan feina per llevar preeminència al cotxe, però aquí sempre duim aquells vint anyets d’endarreriment, a causa dels mateixos de sempre).
Si aquest, com s’apunta, ha de ser l’estiu de l’inici de la recuperació, no tardarem a tornar a veure estols de ciclistes asseguts a les terrasses a mitjan dematí, o a migdia, per proveir-se de combustible engolint pamboliarros, variadots i gerrotes de cervesa. L’esport, ja se sap, fa venir gana i set, i molts el practiquen més a consciència si s’imposen la lògica de la recompensa: l’objectiu final de la pedalada és sovint, precisament, el berenar (berenarot) que la culminarà. Tinguem-ho en compte quan vegem algun ciclista travessar l’interior del bar amb les malles, el casc i les sabates de tacs ressonant damunt l’enrajolat, demanant en castellà macarrònic pels serveis mentre fa amb la mà el gest de demanar el compte.
