La teva boca és mesura

PalmaEls diumenges compràvem els cortes de gelat a un duro o a 25 pessetes. La gruixa i el preu feien mesura. Record també la romana de Can Pereta per pesar les taronges, suspesa en l’aire en tota la seva verticalitat. I també el padrí repassar equivalències d’un altre temps, unitats que llavors em resultaven incomprensibles i llunyanes. Les repassava en una lletania, tot un exercici de memòria.

La humanitat ha pesat, amidat i mesurat tot el que l’envolta des de l’antiguitat. Ha intentat establir un control de les coses, la qual cosa li ha permès fer-ne ús, intercanviar-les, comptar-les, comparar-les i comerciar amb elles. Les primeres unitats de mesura feien referència al cos humà, com el pam, el colze, el dit o la braçada. També es mesurava gràcies a les capacitats dels recipients, dels sembrats, de les voltes que feia el sol o fins i tot amb pedres. Cada cultura establia el seu propi sistema, per aquest motiu no resultaven infal·libles, més aviat eren arbitraris i podien conduir a error depenent de la regió. Com que calia establir uns patrons fiables per tal d’evitar enganys es crearen mètodes de divisió i multiplicació quasi sempre lligats al seu sistema de numeració. L’1 de març de l’any 1230 el rei Jaume I concedí el privilegi als habitants de l’illa de Mallorca d’establir els seus propis pesos i mesures sense la intervenció directa de la Corona. Aquest sistema propi els permetia dur a terme activitats comercials dins l’àmbit de l’art de la mercaderia. El mostassaf, per la seva banda, s’encarregava de controlar que es fessin servir de forma correcta per evitar enganys tant als compradors com als venedors. Amb l’arribada de Felip V, s’intentà adoptar el sistema de pesos i mesures de Castella, una proposta a la qual s’oposaren amb molta força, ja que la reconversió podia afectar greument les possessions de terra i s’haurien de fer mesures noves per als cereals i altres productes.

El sistema de mesures

El sistema antic de mesures variava molt entre regions, cosa que creava confusió i dificultats en el comerç i l’Administració pública. Durant el segle XIX, molts països europeus començaren a adoptar el sistema mètric decimal creat a França després de la Revolució Francesa. Aquest nou sistema era més racional, fàcil d’usar i basat en multiplicacions i divisions per deu, cosa que facilitava els càlculs. Espanya, per no quedar enrere i per poder comerciar millor amb altres països, s’uní a aquest model més modern i pràctic mitjançant dues lleis: la de 1849 i la de 1892. A les Illes Balears, l’ordre que implantà el nou sistema no arribà fins al 1871. Les noves instruccions imposaven la manera de mesurar, pesar i també que s’havia de comptar amb pessetes.

El pas al sistema mètric no va ser immediat ni fàcil, especialment entre la pagesia i els petits comerciants, on les mesures tradicionals com la quartera, la lliura, les unces o l’almud, per posar alguns exemples, continuaven sent habituals fins ben entrat el segle XX. De fet, els llibres de cuina en són un bon exemple. Els darrers llibres editats abans de la Guerra Civil (Cuina popular de Mallorca, Sóller, 1931. La cuinera pràctica, Felanitx, 1935) empren els dos sistemes amb major o menor mesura. En el manual solleric s’hi mencionen amb freqüència les unitats de mesura del sistema mètric (quilogram, grams, centímetres...), però no es deixen de banda les lliures, l’almud o les unces, ni altres d’origen antropològic com el pam o la grapada. En el receptari felanitxer, tot i ser posterior, hi predomina el sistema antic. Potser la connexió entre Sóller i França contribuí a una major assimilació del nou sistema. En contraposició, el llibre de Coloma Abrinas (Cocina selecta mallorquina, 1961) mescla sense pudor tots dos mètodes amb clar predomini del sistema mètric.

Per a la recepta d’avui he adaptat una de les fórmules del Llibre de Gelats i Quemullars, de Mateu Jaume (Can Joan de s’Aigo, 1884-1885). Un receptari extraordinari i molt interessant pel que fa a les mesures i del qual en parlaré en un pròxim article.