A tu també t'esgota la pandèmia?

BarcelonaUna percepció flota en l'ambient i costa defugir-ne. Bé sigui perquè nosaltres també ens sentim així o perquè és un mantra que fins i tot ha deixat en un segon pla l'anodí "quin fred que fa" de les converses d'ascensor, el cert és que els dos anys de pandèmia s'han convertit en esgotadors. Es fa difícil romandre impassible davant la presència constant del virus, del qual ja s'han viscut sis onades a casa nostra, més les restriccions per contenir-lo, que canvien constantment i que no sempre semblen comprensibles. Notar-se alterat pot tenir tot el sentit del món, però hi ha maneres per alleugerir la nostra càrrega mental.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ja va definir cap a finals del 2020 el concepte de "fatiga pandèmica", mitjançant el qual fa referència a l'esgotament derivat de la prolongació de les pautes implantades per prevenir el coronavirus, segons recorda el professor de la Facultat de Psicologia de la UAB Antoni Sanz. Ara bé, considera que es pot anar més enllà i referir-se a un "esgotament pandèmic o claudicació pandèmica" per englobar les alteracions emocionals que ha suscitat la necessitat d'adaptar-se a aquest fet excepcional.

Sanz coordina el projecte PSY-COVID, que s'ha centrat en l'impacte de la pandèmia sobre la salut mental, sobretot el de la primera onada. L'han analitzat a través d'un qüestionari que han respost 88.000 persones de 30 països. En el cas de Catalunya, s'ha constatat que al voltant del 40% de la població va tenir simptomatologia de depressió, un percentatge similar en va tenir d'ansietat, i un 30%, de trastorns de somatització, com cefalees o de caràcter intestinal. En suma, el 55% va desenvolupar almenys un d'aquests tres quadres. Això no significa que a més de la meitat de la població se li hagi diagnosticat una depressió o ansietat, però la incidència d'aquests trastorns s'ha duplicat, detalla el professor.

Què puc sentir?

Només n'hi ha prou amb observar-se un mateix o mirar al nostre voltant per veure gent amb el cap cot. "Si un és sensible, ho nota pel carrer", afirma la psicòloga Begoña Elizalde, que és membre de la comissió de psicologia clínica del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). També ho corrobora Núria Casanovas Puigví, psicòloga i formadora especialista en infància i família. "Ho trobem els psicòlegs a la consulta i es veu al carrer: tothom parla del mateix", constata. Per a Elizalde, "la retallada de drets i llibertats, més la por d'encomanar-se la malaltia, tot això sostingut durant mesos i mesos esgota i fa que no quedin energies".

El resultat pot ser sentir tristor, recórrer a l'"això més igual" –com ara, "em quedo a casa i ja no em moc"– i irascibilitat. "Passa moltíssim: la gent està molt crispada, molt enfadada, amb el que sigui", indica Elizalde. A més, s'ha vist accentuat el consum de drogues, d'alcohol o els desajustos en la dieta. Casanovas, que presideix el Consell Social del COPC, afegeix que ara podem tenir "un excés de pensaments negatius", cosa que, si es generalitza, fa que "ho acabem veient tot més negre". Així és com tendim a queixar-nos més i sentir impotència i desinterès. "Com que no puc fer res per canviar la situació, em desmotivo", ressalta.

Què puc fer per mitigar-ho?

Sí que podem fer alguna cosa per sobreposar-nos a l'esgotament pandèmic. "No hem d'oblidar que la vida és la vida i s'ha de viure, no només sobreviure", planteja Elizalde. D'entrada, veu essencial "entendre que és una carrera de fons", o sigui que no ho podem donar tot en els primers metres d'aquests temps pandèmics com si fos un esprint, perquè sinó després "ens arribarà la requetefatiga pandèmica". A partir d'aquí, és molt convenient no deixar-se portar pel "no puc". "El que sigui que podem fer i desitgem fer, ho fem", insisteix, i sempre podem quedar a l'aire lliure amb família o amics si això ens fa estar més tranquils.

Compartir el malestar amb els altres pot ser útil, però "en moments concrets", detalla Casanovas. Avisa que, "si en parlem en excés i de manera molt negativa, ens crea un pes psicològic" que es pot transmetre fins i tot als infants, i recomana abordar-ho des de com ho viu cadascú. També és important estar atents a les persones més vulnerables i que la gent gran faci escoltar les seves necessitats, com ara quan se li demana cuidar els nets confinats. Amb tot, Casanovas aconsella a adolescents i adults prendre nota d'una cosa que la canalla fa molt bé: davant d'un problema, fer èmfasi en la solució o l'alternativa. "Desenvolupar la creença que cada canvi pot ser una oportunitat per adaptar-se i créixer", defensa, i posa dos exemples de pes: "Hem inventat la roda i el foc per superar dificultats i ara en gaudim".

Quan demanar ajuda

A les consultes de psicologia hi ha qui arriba directament pel patiment produït per algun aspecte de la pandèmia, mentre que d'altres no han vist agreujat el seu problema previ, però ho poden veure tot més gris pel context pandèmic. Per a Casanovas, hem d'acudir a un professional quan "hi ha més consciència de l'estat d'estrès sostingut", especialment quan es prolonga durant dos o tres mesos, i recorda que el treball amb un psicòleg és com una inversió: saber controlar la por, la tristesa o l'ansietat és un aprenentatge de per vida.

I amb la canalla?

Els infants poden ser enganyosos, ja que s'adapten fàcilment a tot, però l'absència de queixes –que sí que poden exterioritzar els adolescents– no vol dir que no sentin malestar. La clau és, segons Elizalde, escoltar-los amb "una oïda molt fina". En cas que no es puguin tirar endavant els plans inicials, com ara que juguin amb els amics, Casanovas insta a buscar alternatives i, si estem confinats en família, ens pot afavorir relaxar-nos plegats, sense renunciar a trobar moments per a un mateix. També aconsella "fomentar que no hi hagi un excés de pantalla".

Haurem de demanar ajuda a un professional si veiem que hi ha "un canvi d'emocions important i sostingut" en els infants, un estat que Casanovas precisa: "Si el nen passa uns dies més agitats, no passa res. Si és sostingut i està més enfadat, pot ser indicador de depressió". Pel que fa als adolescents, cal recórrer-hi "quan sorgeix una tendència depressiva i ideacions suïcides". Encara que els pares puguin pensar que no és veritat, no deixa de ser una crida d'atenció que significa que "hi ha un malestar molt intens", detalla.

No desentendre's de la salut mental

De tot plegat se'n desprèn un aspecte fonamental. "La clau de tot és posar la salut emocional i el benestar en l'equació", sosté Elizalde, de manera que aquest vessant hauria de ser tan important com ja ho han sigut els esforços contra el virus i per salvar l'economia. Ara bé, considera que "no s'ha tingut en compte i estem patint conseqüències en salut mental greus". Creu que disminuir la tensió general seria d'ajuda. "Des dels governs i des dels mitjans de comunicació s'hauria de rebaixar la por i donar un missatge de més calma", reclama, tenint present fets com que les noves variants acostumen a ser menys virulentes.