El tabú del sexe entre discapacitats, una protecció mal entesa

PalmaParlar obertament de les possibilitats del sexe és la millor teràpia per a tothom en general, i en especial en els casos de persones amb diversitat funcional. Els entesos demanen fer front al tabú dins el tabú, ja que “normalment la sexualitat fa por, especialment a les famílies de les persones amb una discapacitat”, i aquest és, paradoxalment, el principal focus del problema.

Així ho considera José Molina, el psicòleg i coordinador d’habitatges supervisats d’Asnimo, l’Associació de Síndrome de Down de les Balears. Assegura que les famílies d’aquests joves “no aborden la sexualitat per por de no despertar en ells un instint o un comportament en un context no apropiat”.

Les persones amb síndrome de Down es desenvolupen sexualment a l’adolescència, com és habitual. “És un instint, tenen la necessitat d’entrar en contacte amb una altra persona, i en molts de casos ho fan imitant conductes que han vist en els mitjans”, explica.

I com que cada persona és un món, allò més convenient, segons Molina, és donar formació específica de sexualitat i després atendre cada cas. Des de l’any 2008, Asnimo imparteix un taller entre els usuaris adults “per conèixer les parts del cos, parlar de sentiments i emocions i llevar picardia o rubor a paraules com, per exemple, ‘penis”, aclareix José Molina. “D’aquesta manera traspassam la barrera del llenguatge i podem parlar amb naturalitat, i així és com ens transmeten què senten i detectam quines necessitats tenen”, conclou.

Davant els requeriments sexuals i afectius de les persones amb síndrome de Down, la principal “barrera” són les famílies. Encara avui dia suposen una limitació. “Tenim parelles que fa anys que van plegats i els agradaria dormir junts, moltes vegades sense anar més enllà. Ho hem plantejat a les famílies i no volen”, relata. En aquest sentit, “la nostra feina és útil, però incompleta”, es lamenta.

Assistents sexuals

Cada vegada es parla més sovint de la figura de l’assistent sexual com a persona que dona suport a algú per accedir al seu propi cos o al d’una parella, però els límits no estan definits i, de moment, genera rebuig.

“Són més per a persones amb una discapacitat física. Quan n’hem parlat amb famílies d’Asnimo, han dit que no es veuen capaces d’utilitzar aquest servei”, explica Molina.

Però a Matías Bosch, qui, a causa de la pòlio -una malaltia que afecta el sistema nerviós causant debilitat muscular i paràlisi- no pot caminar des dels quatre anys, tampoc no li agrada. “Hi ha gent que s’hi dedica com per fer un favor, quan és una cosa massa íntima i personal com perquè algú senti llàstima. És millor propiciar que la gent tingui una estona d’intimitat que contractar una persona perquè et tracti d’una manera freda”.

Bosch va amb cadira de rodes, “però tenc sensibilitat pertot i mai no he tingut problemes, com qualsevol altre”, explica. Considera que és la mateixa persona que té una discapacitat física la que es posa els límits a l’hora de gaudir de la sexualitat. “Es pot tenir sexe a molts nivells, només cal ser conscient de les pròpies limitacions i arribar fins allà on un pugui”, assegura.

Com a expresident de Predif, una entitat per a persones amb dicapacitat física i les seves famílies, assegura que cada cas és un món que depèn del grau de discapacitat i de quan es va produir. Parla específicament dels casos de lesió medul·lar, que gairebé sempre són a causa d’un accident de trànsit. “Depèn de l’afectació, però no els impossibilita”. Amb tot, assegura que si estan casats “se solen separar” i que després d’una lesió com aquesta “el 99% no es planteja tenir fills”.

Davant aquesta problemàtica, Matías Bosch ho té molt clar: “Se n’ha de parlar més”. I ho diu amb coneixement de causa, en els més d’un centenar de congressos sobre discapacitats a què ha assistit només recorda que s’hagi parlat de sexe en dues ocasions.

Bosch explica que el principal fals mite entre els homes és que “pareix que quan no hi ha erecció no hi ha sexe”, i entre les dones, el problema és de manca de sensibilitat o d’estimulació. En el fons resta, però, “que tots coneixem molt poc el mapa físic de cada persona”, un concepte essencial per donar i rebre plaer i per “desmitificar el sexe” tal com s’entén. “Ha de ser plaer entre persones que s’estimen o s’agraden quan estan juntes en la intimitat”.

Per aconseguir-ho, Matías Bosch recomana l’associacionisme, trobar persones amb problemes similars i poder parlar-ne amb llibertat. I no només es refereix a les experiències sexuals, sinó també als diversos problemes que es deriven d’una discapacitat física i com afrontar-los. En aquest aspecte, “el sistema sanitari falla perquè no coneix tot el que hi ha al mercat i perquè et recomana material ortopèdic en funció de qui paga”. I, d’altra banda, “els serveis socials no en saben res”, explica una persona que, a 66 anys -i gairebé tota la vida en una cadira de rodes- reconeix que “sempre he hagut d’esforçar-me i demostrar un poc més que la resta”.