ASTROFÍSICA

¿Una supernova pot acabar amb els animals grossos?

Un estudi descriu el mecanisme segons el qual les supernoves poden afectar la vida a la Terra

L’èxit de la minisèrie Chernobyl ha desvetllat el terror d’aquell verí invisible i silenciós que ens amara sense que ens n’adonem per, al moment menys esperat, etzibar-nos una estocada letal: la radiació. Però de radiació no només hi ha la que s’allibera en catàstrofes nuclears. L’Univers n’és ple, tot i que en menys grau.

Per saber com afecta els éssers vius la radiació -que pot estar formada per ones electromagnètiques com ara raigs X, raigs gamma, etc., o per partícules com protons, electrons i companyia-, s’utilitzen els sieverts. A la superfície terrestre, per exemple, una persona rep una radiació d’entre 2 i 5 mil·lèsimes de sievert (mil·lisievert) l’any. D’on ve aquesta radiació? Pràcticament de tot arreu: d’algunes roques, de l’asfalt, de l’entrepà que ens hem menjat per esmorzar, del Sol, de l’espai exterior...

Dosis de radiació

Tal com explica Víctor Hernández, radiofísic de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, “es consideren mortals les dosis superiors a 2 sieverts”. “Les lleis espanyoles -continua- limiten la radiació a un màxim d’1 mil·lisievert l’any per al públic general i a 50 mil·lisieverts l’any per als treballadors de laboratoris, centrals nuclears o certes unitats hospitalàries”.

L’efecte de la radiació és una de les limitacions principals dels viatges espacials. A la Terra, l’atmosfera ens protegeix, però a l’espai estem exposats a la radiació que procedeix del Sol i de bèsties còsmiques com els forats negres o les explosions de supernova amb què s’acomiaden de l’Univers algunes estrelles. Recentment, un equip de científics encapçalat per Adrian Melott, de la Universitat de Kansas, ha publicat a la revista Astrobiology un estudi sobre el possible efecte de la radiació causada per les supernoves sobre la vida terrestre. Com que es calcula que de supernoves catastròfiques n’hi pot haver un parell cada mil milions d’anys -i això seria esperar massa-, Melott i els seus col·laboradors no han tingut més remei que mirar enrere. Com? Com gairebé sempre: a partir del registre geològic.

Supernoves i muons

El 2016 i el 2017 es va trobar Ferro-60 en alguns fons marins i a la Lluna. Aquest isòtop no és gens abundant a la Terra, però se’n produeix en grans quantitats a les explosions de supernova. A partir d’aquesta troballa s’ha conclòs que fa 2,6 milions d’anys hi va haver una explosió de supernova a 150 anys llum de la Terra, que, segons Melott, podria haver tingut efectes devastadors per a la vida al planeta.

Aquestes explosions emeten partícules com electrons, positrons, protons i alguns nuclis atòmics que arriben a l’atmosfera de la Terra a tota velocitat i interactuen amb les molècules de l’aire per produir una cascada de noves partícules, entre les quals hi ha electrons, fotons i muons. Els muons són una mena d’electrons pesants: tenen la mateixa càrrega però 200 vegades més massa. “Això fa que interactuïn menys amb altres càrregues i tinguin més capacitat de penetració”, explica Valentí Bosch, astrofísic de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB). I aquesta capacitat de penetració els converteix en un tipus de radiació especialment perillós per als animals grossos, ja que poden donar lloc a impactes més generalitzats i alterar el material genètic de les cèl·lules per produir malalties com el càncer.

Coincidint amb aquesta supernova, es va produir una extinció de vida marina considerable. Segons Melott i els seus col·laboradors, els animals grossos d’aquella època podrien haver absorbit fins a 1 sievert de radiació de muons cada 30 anys, cosa que hauria pogut multiplicar fins a 6 vegades el risc de desenvolupar càncer. Com que la radiació originada a la supernova pot durar desenes d’anys, aquest efecte podria haver provocat una gran mortaldat. Als anys 50 es va proposar per primera vegada la possibilitat que les supernoves afectessin la vida a la Terra. Aquest estudi en proposa el mecanisme concret, de manera que si a les estrelles es van formar els elements que ens constitueixen i que van fer possible la vida, també s’hi poden formar els que l’aniquilin.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF