Les sandàlies dels soldats romans: l’origen de l’expressió “no tenir escrúpols”

PalmaDeim que algú no té escrúpols quan comet accions immorals deliberadament, sense mal de consciència. No només no se’n penet, sinó que, a més, té una actitud d’indiferència davant de les conseqüències negatives resultants. Fins i tot, podem parlar que els genera cert plaer malèfic, pervers, com un piròman que gaudeix de veure boscs sencers encesos, abrasats i devastats. Per tant, una persona que no té escrúpols no té cap tipus de mirament cap al que no és el jo ni li provoca cap angoixa el malestar d’altri. Però d’on ve aquesta expressió? Què són els escrúpols? Segons la primera accepció del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), ‘escrúpol’ és una “part molt petita d’una cosa” i, segons la segona, un “dubte, inquietud de la consciència, per cosa de poc pes”. Tot i que actualment el significat de l’expressió vagi lligat a la segona accepció, l’origen s’apropa més a la primera o, millor dit, beu de les dues.

Macolí o pedra petita

Segurament, més d’una vegada us heu hagut d’aturar de caminar per llevar-vos una pedra petita de la sabata, especialment durant l’estiu, quan en calçam d’obertes. Sense voler, haureu reproduït l’acció immortalitzada del gegant de Felanitx, el Gegant del Macolí: du una sandàlia a la mà, perquè, segons conten, se li havia ficat un macolí –“mac o còdol petit”, segons el DIEC– que li impedia caminar còmodament. Aquest macolí –que, si es tenen en compte les dimensions del gegant, no pot ser gens petit– es troba, segons la llegenda, a la ruta per la qual s’arriba al santuari de Sant Salvador, poc abans d’arribar a la capella. Aquesta gran roca –recordem que era el macolí d’un gegant i, per tant, la fantasia generada per la cultura popular provoca una modificació del significat: un macolí gegant– és una aturada obligada per als menuts de la família i per a la gent supersticiosa, ja que es diu que tendran bona sort les persones que feresquin amb una pedra el macolí. L’única dificultat que es presenta a la prova de punteria és que el llançament s’ha de produir mitjançant la mà no dominant. Però quina és la relació entre el macolí del gegant i l’expressió “no tenir escrúpols”? Idò, curiosament, un macolí o pedra petita abans era anomenat ‘escrúpol’. Per tant, això vol dir que el Gegant del Macolí, conscientment o no, es va treure la sandàlia per no tenir escrúpols.

‘Escrúpol’, com ja hem comentat, segons una de les accepcions del DIEC, és “dubte, inquietud de la consciència, per cosa de poc pes”. Ara bé, si en cercam l’etimologia, el Diccionari Català-Valencià-Balear explica que prové del llatí ‘scrupŭlum’, “originàriament, pedreta petita que es fica dins la sabata i molesta per caminar”. Quan estudiava llatí a Batxillerat, la professora ens ensenyava la història i la cultura del món clàssic i, entre altres explicacions, ens parlà sobre la curiositat etimològica dels escrúpols. Durant l’antiga Roma, els soldats feien llargs camins a peu per moure’s entre territoris, mentre carregaven armes pesants i provisions. Els camins, evidentment, no estaven asfaltats i, per tant, era ben freqüent que macolins entrassin dins les sandàlies, les sabates que calçaven els soldats. Quan això passava, havien de resistir la molèstia, ja que si decidien aturar-se per treure-se’l, provocaven que la legió completa quedàs frenada i, molt probablement, se’n derivava un càstig calamitós. En canvi, els senadors, cònsols, tribuns i altres càrrecs polítics i militars no feien el camí a peu, sinó a cavall, carro o, fins i tot, damunt llitera. Per aquest motiu, els alts càrrecs no tenien mai escrúpols dins les sabates. I d’aquí ve l’expressió: les persones poderoses de l’antiga Roma, generalment amb actitud opressora cap als seus súbdits i que, conseqüentment, el seu estat privilegiat els permetia no haver-se de desplaçar a peu, no tenien mirament sobre els seus soldats i tampoc tenien macs dins les sandàlies. En definitiva, no tenien escrúpols físics ni morals.

Escrupolositat moral

Actualment, el calçat i la manera de desplaçar-se no tenen relació amb l’escrupolositat moral de les persones. No puc afirmar amb exactitud que els comandants d’exèrcit encara ara –independentment que actualment es desplacin amb carro, cotxe o avioneta– no tenguin escrúpols. El que sí que puc confirmar és que anar a peu no garanteix tenir-ne. Després de dos mil anys, la societat ha canviada en tots els sentits i la moralitat no n’ha estada excepció. El fet que molts de camins estiguin asfaltats crec que és un clau indicador que és manco probable trobar gent amb escrúpols.

A partir d’ara, quan us entrin macolins dins les sabates, pensau en els pobres soldats que aguantaven durant hores pedres dins les sandàlies per no endarrerir la legió o per evitar patir repressió. Per uns segons, sentiu-vos alleugerits de tenir escrúpols. Si us aturau o no per treure-us-els, ja és decisió vostra. Si us ha de jutjar algú, no serà el tribunal de la moralitat, sinó els soldats amb els quals decidigueu caminar.