La salut mental després de dos anys de pandèmia i una guerra

Barcelona / PalmaHi ha persones que continuen encadenades a les experiències de l’etapa més dura i dramàtica de la pandèmia i viuen amb indignació que la resta de la població recuperi certa normalitat en la seva vida social. Altres se senten desconnectades d’indicadors i notícies sobre el virus i intenten recuperar el ritme de vida precovid, gairebé com si ja no existís. En un punt intermedi hi ha la gent que, tot i tenir molt present que l’amenaça no ha arribat a la seva fi, rebutgen que sigui l’única protagonista de les seves vides i fan equilibris per reiniciar-se socialment. També n’hi ha els que se senten alienats, que tenen ganes de recuperar la normalitat, però s’han habituat a interaccionar menys i són més selectius amb els plans o les relacions socials, i els que de moment són incapaços de gestionar el cop emocional i les seqüeles que ha deixat la pandèmia.

Fa dos anys que el coronavirus s’escampa sense control arreu del món, però afortunadament els confinaments domiciliaris i les restriccions més dures van quedant més lluny, com un malson que ningú vol reviure. La crisi sanitària s’ha traduït en un augment dels estats depressius, sobretot en joves i adolescents, que han perdut anys de socialització, en un agreujament dels trastorns d’identitat –en què la persona necessita l’aprovació i el reconeixement de la resta– i les fòbies d’aquells que viuen les relacions amb por o amenaça. A més, de manera perllongada, l’oci i el plaer es van reduir a la mínima expressió i moltes persones s’han hagut d’enfrontar a la pèrdua de projectes vitals i a la renúncia obligada de plans sobtadament.

El coordinador autonòmic de Salut Mental de les Illes Balears, Oriol Lafau, assegura que la societat està passant un dol, que està marcat per tres fases: la tristesa, la ràbia i l’acceptació. “Hem passat la tristesa i ara encara estam en una situació de ràbia”, exposa Lafau. Hauríem arribat a l’acceptació si no haguéssim patit una sisena onada amb tant d’impacte. I –segons el coordinador– aquesta darrera etapa arribarà quan de veritat “arribi la fase d’endèmia” i es gripalitzi de veres el covid.

La presidenta de la secció de psicologia d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Anna Romeu, identifica almenys tres fases per entendre l’impacte emocional del virus. En la primera etapa, que es va allargar tot el 2020, manaven sobretot emocions com la por i el desconcert. “Era una situació completament nova per a tothom i ens bombardejaven amb missatges catastròfics. Vam veure moltes pèrdues humanes i de projectes vitals, però era el moment d’anar tots a l’una. La gran majoria érem molt complidors”, recorda.

Amb l’arribada de la vacuna, s’enceta una segona etapa que Romeu qualifica de fase de cansament. “Després de la gran tensió, va arribar l’afartament i el reclam per recuperar la normalitat”, planteja. La gent està més cansada i es comencen a veure conductes socials de més risc, com les botellades davant del toc de queda o el tancament de discoteques. A la vegada, comença a prendre forma la tercera fase –encara vigent– i mentre alguns fan veure que el virus no existeix, altres acaben convivint amb pensaments obsessius. “Fins i tot, hi ha persones que fan rutines amb els tests i es fan tres proves diàries”, diu Romeu.

Després d’una situació tan llarga, ens acabem habituant a fets excepcionals i sorprenents que, amb el temps, deixen de ser tan insòlits. “En general, no fem vida normal com a tal però tampoc estem tan vigilants com abans”, planteja el cap de Psicologia del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de Catalunya, Andrés Cuartero. A parer seu, és lògic, ja que no es pot viure en una lluita constant: “El nostre cervell ens ho demana, tot i saber que tampoc podem fer un reset fins al 2019”.

Més sensibles a les desgràcies alienes

No tothom té la mateixa capacitat d’adaptació ni pot fer-ho al mateix ritme, d’aquí que la diversitat de reaccions després d’esdeveniments traumàtics com una pandèmia s’hagi d’entendre com a natural i humana. “Recuperar-se i avançar requereix un procés intern important basat en el creixement en l’adversitat i en una gran capacitat d’adaptació i resiliència per cercar recursos per continuar amb la vida”, afegeix Romeu. La psicòloga assegura que el caràcter també hi influeix enormement. “Les persones que tendeixen a voler tenir-ho tot sota control o els atemoreix més la incertesa tenen més dificultats per adaptar-se a noves situacions”, exemplifica. Aquells que han perdut éssers estimats, que no s’han pogut acomiadar o arrosseguen un dol incomplet, o aquelles que han patit el contagi greu o tenen covid persistent, també tenen més risc de patir ansietat i depressió o veure’s incapaços de reincorporar-se a la societat.

Amb tot, els experts consultats subratllen que la pandèmia no ha deixat indiferent ningú i que els efectes d’haver de modificar o aturar la vida de manera inesperada i no volguda ha truncat molts projectes vitals, han generat patiment i s’han convertit en veritables esculls per a la normalització del seu dia a dia. “Des d’un punt de vista psicològic, la pandèmia és un experiment: encara no sabem gaire bé com impacta en nosaltres patir estrès de manera sostinguda. Tothom, en diferents graus, hi hem estat exposats”, explica Cuartero. En aquest sentit, creu que sovint s’ha fet un balanç exageradament positiu després del covid. “Som forts i resilients davant les desgràcies, però tots tenim límits”, afegeix. I recorda que, malgrat ser un percentatge petit, han augmentat les conductes d’autolesió o les toxicomanies per “necessitat d’anestèsia” davant de les conseqüències emocionals i socioeconòmiques de la pandèmia.

Ara bé, els experts també plantegen que tenir dificultats per adaptar-se a la “nova normalitat” o per gestionar les emocions no implica que hi hagi un trastorn o una malaltia. Encara més ara, apunta Lafau, quan no només no s’ha pogut tancar definitivament el capítol pandèmic i ja proliferen altres amenaces com el conflicte a Ucraïna. “Quan hi ha una guerra, la primera emoció que sorgeix és la tristesa, de manera que tornam al punt de partida del viatge de les emocions”, planteja el psiquiatre. “Ara estam en una situació de ràbia i de tristesa alhora”, subratlla. A tot això, s’hi suma l’element de la por:“En parlam poc, però estam espantats per perills com el nuclear”, afegeix Lafau. Hi coincideix Cuartero, que creu que aquest conflicte està aguditzant inseguretats de supervivència, recuperació emocional i repercussió social i econòmica: “El focus canvia, però ara som més sensibles a la desgràcia aliena”. Per part seva, Romeu planteja que “ens ha fet molt més solidaris”.